Jesús Moncada: In memoriam

Sempre que algú m’ho ha preguntat o he tingut ocasió de comentar-ho en algun sopar, fòrum, certamen, conclau literari o puticlub; he dit el mateix: Cami de sirga és un dels millor llibres que he llegit mai en català. Quasi diria que el millor. Segur que estaria entre els meus cinc escollits. De debò, si no l'heu llegit, feu-ho. No us decebrà. Amb La galeria de les estàtues, Calaveres atònites, El cafè de al granota i Històries de la mà esquerra (el que he llegit de Jesús Moncada; Mequinensa, 1941; Barcelona, 2005) vaig veure clar que Moncada era un escriptoràs de l’alçada d’un campanar. Un univers propi (on Mequinensa ve a ser el seu Macondo particular) presentat amb una rigorositat, preciosisme i sentit de l’humor que m’ha costat trobar en altres autors. Moncada ha estat home de poques obres perquè els bons escriptors de debò han d’escriure poc. I en Moncada se sumaven aquests orígens fronterers que fan que sigui reclamat pers uns i altres com a propi, quan ell, el que hauria de ser és un escriptor universal. Aquest dies fa cinc anys de la seva mort i aquest modest recordatori es vol sumar a aquesta iniciativa que, crec ell ha promogut. 

Recordo una frase seva: "Malament ho tindrà la literatura catalana si la llengua no progressa."

Necessitaríem més Moncades en la nostra literatura.