De lectura (83): Fanny, de Carles Soldevila

Però la fama pot més que els fets (p. 66)

Añadir leyenda

Monòleg interior.

Fanny és una joveneta de disset anys, de casa bona que ha quedat orfe de pare de fa poc. Sense que sapiguem ben bé el motiu, decideix fer-se ballarina de cabaret. Llueix unes cames magnifiques i per això és acceptada i enlairada en el conjunt de coristes de l’Avinguda Paral·lel on actua cada nit; primer en el cor, després com a vedette. Evidentment, la mare, superada pels esdeveniments, no vol que s’hi dediqui, però no té prou autoritat moral per impedir-ho. Fanny sembla revoltar-se davant la hipocresia de la seva classe social i com a mostra de rebel·lia en record del pare adúlter (“Entre ells dos l’amor devia fer molt de temps que era mort i enterrat” (p. 23). Fanny, que és el nom artístic –no en sabem el real– es pren ben seriosament i digna la seva professió per donar sentit a la seva vida. “...ser alguna cosa; maldar en alguna direcció” (p. 29) Els germans grans, que s’han anat a Argentina a fer fortuna, no li fan gens de costat, ans al contrari, i aconsegueixen que la mare els segueixi. Fanny, doncs, entra en un món desconegut amb una candidesa que exaspera i es va fent madura a força dels cops rebuts. De mica en mica s’adonarà de quin pa s’hi dóna en aquest ambient.

Els pensaments de Fanny van construint la trama, però d’una forma saltejada. No és ben bé un diari personal, tot i que està escrita en primera persona. És un monòleg interior. Com si ella parlés amb ella mateixa i els personatges. Fanny sap que lluita contra la incomprensió social  i que s’ha fet malbé el nom. El seu i el de la seva família. “Des del moment que faig aquest ofici ja sé que la meva virtut no és article de fer per a ningú...” (p. 66). Es fa dir, en un to ensucrat, “la deeesa dels amors venturosos”. Fanny juga amb els pretendents però sempre mantenint-los a la ratlla de la seva virtut. Busca realment donar-se a un home i perdre la virginitat, però en base a l’amor, no a qualsevol preu. Ella no vol caure en el joc viciós de la resta de ballarines. Sembla que vulgui portar la seva escala de valors en el seu ofici. “Saber que si no sóc com les altres és perquè no vull, no pas perquè no puc.” (p. 116)

Però la fama té els seus perills aparellats. En el zenit de l’èxit algú farà córrer la brama que té sífilis. Fanny té un comportament dual: és capaç de despullar-se a l’escenari, com una gran professional; però incapaç de despullar-se en la intimitat amb ningú si no és per raó d’un amor fidel. Ella n’és conscient. “Sóc un cas ben curiós, jo.  Per primera vegada sec al costat d’un home en un restaurant. He sortit a escena si fa no fa nua; m’he sentit grosserament admirada per milers d’espectadors, però només fa deu minuts que he dit a algú: t’estimo” (p. 152)

La candidesa inicial de Fanny es va transformant en l’assumpció d’una situació difícil; on d’un estatus envejable va caient en una situació dura, sola i enfrontada a tot. Fins i tot ha de superar el moments més baixos on plana el suïcidi. Ser admirada i enfrontar-se a les gelosies i les trampes que porta aparellada la fama li fa assumir amb constància el seu màxim desig. Lliurar-se a Jordi, al seu estimat, sabent-se enamorada i corresposta.

Cal situar la novel·la en el context històric on va ser publicada, als anys trenta. Fanny va ser titllada d’immoral en el seu moment. L’autor, Carles Soldevila,  es defensava dient que, si de cas, seria “amoral”. A diferència de la coetània Vida privada de Sagarra, m’ha semblat una nova molt més endolcida; sense la força d’aquella. Però recomanable.

Soldevila, Carles. Fanny. Biblioteca Selecta. Barcelona, 1994 (14 ed.)

Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí