De lectura (85) L’africà, de J.M.G. Le Clézio

 

“Àfrica era el cos més que el rostre. 
Era la violència de les sensacions, la violència dels apetits, 
la violència de les estacions.” (p. 17)

“L’arribada a l’Àfrica va ser, per mi, l’avantsala al món adult” (p. 51)

Passió africana.

Llibre de records i, alhora, homenatge al pare de l’autor. Clézio descriu el continent africà des del punt de vista d’un infant que queda meravellat per aquell nou món; les descobertes que fa als ulls d’un nen europeu, desnodrit, arribat als 8 anys a un vast continent, fugint d’una França ocupada pels nazis, a retrobar el seu pare, que exerceix de metge colonial. I el xoc cultural amb el nou destí és brutal.  “Àfrica era el cos més que no el rostre. Era la violència de les sensacions la violència dels apetits, la violència de les estacions.” (p. 17). Per ell, Àfrica serà el regne del cos. On el cos és llibertat. Ell i el seu germà juguen amb els nens negres de la colònia. Van descalços com ells. S’africantzen. Destrueixen termiters, corren per al sabana, veuen enlairar-se i pondre’s el sol des dels rius, lluiten contra les formigues, escorpins,...

El pare és metge, l’únic europeu present en una vasta extensió de terreny de la colònies franceses; primer al Camerun, després a Nigèria. Un metge voluntariós, obsedit per la seva feina. És un cor inquiet. Asocial. Dur i inflexible amb els fills. Ells l’odien. De jove, just llicenciat, demana anar  a la Guyana francesa. Ells és un rebel que renega dels errors del sistema colonial i avorreix la petulància dels colons, la seva arrogància, els seu racisme intrínsec, la seva hipocresia. Va passar-se deu anys a la Guayana i vint-i-dos a l’Àfrica. Un francès desarrelat, doncs; que quan torna al seu país per morir no sap quin és el seu lloc. 

Serà quan el pare torni a casa, vell i moribund, que Clézio entendrà una manera de fer i de ser; per què va ser dur amb ell i el seu germà de petits. La duresa de l’Àfrica se li va a marcar a l’ànima i havia de ser també ferm  amb els seus; a voltes brutal i inflexible. Pur esperit de supervivència. A cops, ens cal la distància per entendre els fets: "Em parla, amb la veu encara ronca per l’emoció, d’aquell jove ibo que li porten a l’hospital d’Ogoja, lligat  de mans i peus, amb la boca emmordassada amb una mena de boç de fusta. L’ha mossegat un gos i ara se li ha declarat la ràbia. Està lúcid, sap que morirà. (...) Unes hores més tard és el meu pare qui li clava a la vena l’agulla que li injecta el verí. Abans de morir, el noi mira el meu pare, perd el coneixement i el pit se li enfonsa en un darrer sospir. ¿Quina mena d’home ets quan has viscut això?” (p.97). Ja ens ho diu al  pròleg: “En record d’això. He escrit aquest llibre”.

El text s’acompanya de fotografies d’aquells anys, fetes pel mateix pare de Clézio. ““A les seves fotos apareixen la solitud, l’abandó, la impressió d’haver tocar la riba més llunyana del món” (p.  57).

Clézio té la virtut de saber-nos immergir en uns paisatges viscuts intensament, com obrint una cortina davant nostre i, amb la mà damunt l’espatlla, ens va senyalant indrets i records davant uns escenaris i amb la mà estesa dir-nos. “Mireu, aquesta era la meva Àfrica”. Clézio ens porta records i vivències personals escrites en prosa poètica, que ens captiva. Almenys, a mi. “Llavors nosaltres  érem salvatges com joves colons, segurs de a nostra llibertat, de la nostra impunitat, sense responsabilitats i sense gent gran.” (p. 31).

Però Àfrica també és violència, brutalitat. Relata els enfrontaments entre ibos (cristians) i uribos (musulmans), que ens recorden enfrontaments prou recents a altres latituds,entre tutsis i utus. Ens parla de maleficis i de màgia ritual. El pare sap que va una obra necessària; però no és un ingenu. “...després de tots aquells anys que es va sentir proper als africans, el seu parent, el seu amics, que el metge no és més que un altre actor del poder colonial, igual que el policia, el jutge i el soldat.” (p. 94).

Un cop llegit em vénen al cap altres lectures fets sobre el continent. La de Viatge al Congo, d’Andre Gide —que era coetani als anys que el pare de Clézio passa al Camerun— o Èben, de R. Kapuscinski (que ja us vaig ressenyar); o Viatge i caceres a l’Àfrica negra de Nicolau M. Rubió i Tudurí. Tots captivats pel contrastos d’un continent inabastable. I que encara no conec.

Le Clézio, J. G. M. L’africà. Ed. 62; col. El Balancí, 661. Barcelona, 2008, 116 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí