15 d’octubre de 2010

De cinema (disset): Bicicleta, cullera, poma...



Jo tenia un germà. Un germà que no ho era. Però com si ho fos. Ens dúiem dos mesos de diferència. Fa prop d’un any que ens va deixar. Havíem compartit habitació, parvulari, comunió, roba, jocs, vacances...; família. En els darrers mesos una malaltia cruel, implacable, el va tenallar. Primer de forma vague. Escadussera. Després, cavalcant sense estreps; arrapant-se al fons dels ulls i la ment. Als gestos. A les mirades. Als records. Una malaltia que ultrapassa els llençols, les parets, la cadira de rodes. Corseca el temps i les paraules. La ment. El cos.

Aquest pensament em vénen al cap veient l’excepcional documental «Bicicleta, cullera, poma» de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall i la malaltia de l’Alzehimer. Poques concessions al melodrama. Un documental valent com el mateix personatge. Dos anys i mig per preparar-lo que haurà deixat exhaust a més d’un. Un documental fet a cop d’entrevistes, imatges d’arxiu i vivències personals. Impecable i implacable. Aquest Bosch ja em va sorprendre amb Balseros. I també a Septiembres. Ara torna a fer-ho.

Fa tres anys aquest país va tenir un doble shock: Maragall, l’expresident de la Generalitat, declarava públicament en roda de premsa que tenia Alzehimer. I declarava que lluitaria fins al final contra la malaltia. Molta gent s’hi va sentir solidari en aquella notícia. I esperançada. Com nosaltres, a casa. La solució no arribarà en vida seva. Com en la de tanta altra gent que avui ja no hi és i tants d’altres que no hi seran. Ell ho sap. I això el deu neguitejar enormement. Tots ho entenem. Però només els que la viuen d’aprop ho poden aprehendre. El meu germà també s’adonà, a la seva manera. El meu germà era diferent. El meu germà era down. Us asseguro que no hi ha cors més noble al món que la gent com ell. Però això ara no ens ocupa. Algun dia en parlaré.

El documental no és tan sols recomanable pel tema que aborda i del personatge que el protagonitza, si no per com està tractat i com està realitzat. Amb una  sensibilitat i professionalitat exquisides. Sense concessions a la llagrimeta fàcil i amb molt sentit de l’humor. Hi ha moment antològics, com la fotografia que en Maragall es fa al matí, retratant-se ell mateix preguntant-se qui és “aquell altre home del mirall”. Jo reconec aquesta mirada perduda. Sense resposta. Perquè a vegades és tard per fer preguntes. O quan Maragall taral·lareja les “Variacions Goldberg” de Bach. O l’esclat d’alegria descontrol·lada que li agafa, a Nova York, quan s’assabenta de la victòria d’Obama a la presidència dels EUA en la festa del partit demòcrata. És un Maragall-nen desinhibit, desfermat, sense complexos. La malaltia ens fa tornar enrere; a la candidesa infantil, desimbolta. A voltes, injustament.  Ja no ets tu. Ets l’altre. “A vegades, el miro i ja no veig el meu pare. I em fa ràbia.”, diu en un moment donat una filla seva. I ha res de més dur? Sí. Però no vull ni pensar-ho.

Fa  respecte veure com els tres fills viuen la malaltia del pare, i com són tres actituds distintes però amb una convicció comuna:  les pors i la protecció d’en Guim; la serenor ferma de la Cristina; la ràbia continguda de l’Aidy. I en aquesta lluita, el compromís a ultrança de la dona, la Diana Garrigosa, que transmet perfectament el neguit de la principal persona que està al costat del malalt, veient com la distància entre ells es va fent més gran mica en mica, subtilment, de forma dolorosa (“Jo ja he viscut el moment en què la malaltia far dir coses que un no creu, ni sent). L’altre, altre cop.  La meva mare —qui més va viure aquest procés; ella sí era la seva germana de debò— va viure aquest moment força cops. És la lluita del dia a dia a dia. No hi ha més, ara per ara. El que cal és que l’administració pública d’aquest país sàpiga estar a l’alçada. I donar suport a un problema que quan més va, més gran serà. Diuen que avui a Espanya hi ha uns 650.000 afectats per la malaltia. I que d’aquí deu anys seran el triple. I que al món són uns vint-i-quatre milions. Una autèntica pandèmia. Potser he trobat a faltar això en el documental: una visió des de l’assistència social al problema que afecta tantes famílies.

El documental es basteix a força d’entrevistes, en Maragall i al seu entorn. Les entrevistes a la metgessa que el tracta (que té la immensa sort de tenir un malalt valent i compromès, i que amb la serva resolució ajudarà indirectament a molta gent); a altres doctors i experts de l’Índia i Estats Units (que donen la dimensió internacional de la malaltia), a Quico Novell (l’ater ego de Maragall a Polònia), als membres de l’Oficina de l’ex-president, al seu germà Ernest, als responsables de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzehimer...; són visions complementàries d’una malaltia que embolcalla a tot un entorn durant molt, massa temps, i que demana a crits, per contra, solucions ràpides i eficaces. Que no hi són i tardaran en venir.

El meu germà no les va veure. En Maragall, malauradament, crec, tampoc hi arribarà. Esperem que nosaltres sí ho veurem. Però ell té esperances i lluita.

Mentrestant, veieu el documental. No us pot deixar indiferents. 

Sé que no ho sou.

16 comentaris:

Rita ha dit...

Encara no l'he vist, però no se'm passarà. És un tema important per a mi aquest...

Bona crítica, veí!

Joan Vigó ha dit...

Hola Veí,

A voltes les casualitats sobten. Sembla que hi hagi un fil entortolligat que uneix, per ves a saber quin estrany caprici, situacions i sentiments similars.

El meu oncle està apunt d'ingressar en una residència per la mateixa malaltia. Pensant en tot plegat he intentat imaginar què has de sentir quan et diagnostiquen. I d'això n'ha sortit el poema del meu post d'avui. Per si algú el vol llegir:

http://mafiamental.blogspot.com/2010/10/hipotesi-degenerativa.html

Anònim ha dit...

LA MEVA CUNYADA ALICIA,VA SER VICTIMA DE LA MALALTIA,FA UN ANY QUE VA MORIR,JO CREC QUE ES VA DEIXAR MORIR,EN UN MOMENT DE "LLUM"VA DECIDIR DEIXAR DE MENJAR....VA SER DUR,ELS ULTIMS TEMPS VIVIA EN UNA RESIDENCIA,ERA IMPOSIBLE TENIRLA A CASA,S'ESCAPAVA I SEMPRE ANAVA AL CEMENTERI DE COLLSEROLA,DEIA QUE ANAVA A BUSCAR EL SEU GERMA,EL MEU HOME,......ES DIFICIL VIURE AMB AQUEST MALALS,MOLT DIFICIL.
JUGANT AMB BCN.

gatot ha dit...

veí, només de llegir-te he
estat a punt de deixar-ne anar alguna de molt grossa... i no pel que dius o pel documental, tampoc per les circumstàncies de les malalties...

entre Salt i Olot hi ha una carretera que se'n deia -se'n diu encara- "de la vergonya". Potser caldrà que la gent a qui se'ns remou l'ànima veient les bestieses que es fan amb els nostres diners, les bajanades amb què se'ls gasten, la poca cura que tenen que les obres socials ho siguin... potser, deia, caldria que féssim el partit de la vergonya; per fer coses diferents de les que han fet fins ara tants ineptes, i pel que sembla els que han de venir (he sentit alguna cosa de la "princesa del pueblo", manda huevs...!)

entre la sensibilitat, que tu expresses, i el possibilisme oficial hi ha una distància tan llarga com anar al sol (de nit) i tornar; però els possibilistes segueixen manant, dirigint, gestionant i marcant "els putus-amb perdó- fulls de ruta" i justificant-los gràcies als nostres impostos que paguen els seus sous.

Apa, jastà.... (ja m'he quedat descansat)

p.s. com sempre, corregeix les faltes, la sintaxi i l'estil, que sóc un desastre...

XeXu ha dit...

Sembla un documental força ben fet, com molts dels que es fan a casa nostra. Trobo que és molt important fer arribar al públic aquestes coses, a fi i efecte de conscienciar tothom de que és un problema real, i que cap de nosaltres no està lliure de patir-lo en un futur. Sé que s'hi dediquen esforços, i tinc l'esperança de que algun dia tindrà cura. Potser costarà, però si ha de treballar. El problema és que els avenços més prometedors encara no estan massa ben vistos per segons quins sectors, i això ho dificulta. Però algun dia serà possible, ho ha de ser.

fra miquel ha dit...

El vull veure, veí. El tràiler ja l'he vist, ara em falta trobar el dia per anar-hi :o)
Salut

viu i llegeix ha dit...

touché!!

Albanta ha dit...

Totalment amb tu... tinc la malaltia dintre de casa, des de fa tres anys... és dur, ben dur.

Anna ha dit...

Ja m'havien comentat que valia la pena veure'l, però llegint les teves paraules tant plenes de sensibilitat ara segur que no me'l perdo. Gràcies!

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Encara no l'he vist, però no el pense deixar passar...quan vaig veure el trailer em va impactar molt. La crueltat d'aquesta malaltia m'esgarrifa...no s'ha de deixar de lluitar, encara que porte tantes batalles guanyades de ventaja.

Candela ha dit...

El veuré.
Una abraçada! i uns fregaments també.

zel ha dit...

Ara mateix me'l miro, i tant!
Un petonàs!!!!

Joana ha dit...

Imagino un bon treball i també una crua realitat.
El fan al Truffaut, hi aniré.
Gràcies per explicar-ho tan bé!

el paseante ha dit...

Aquest post t'ha sortit de dins. Més que el documental, espero el post parlant del teu germà. Segur que no em deixarà indiferent.

MK ha dit...

Veí , m'has deixat sense paraules amb aquesta página.
Sou uns carallots vosaltres dos , molta conya però quan us hi poseu arribeu al cor.
I mira que a mí em costa de reconeixer això del cor , eh!!

flapi ha dit...

La societat envelleix i sorgeixen noves patologies, malalties que abans eren estranyes, doncs poca gent arribava a l'edat de patir una demència senil, un alzheimer. Eren malalties desconegudes, dels pocs que "afortunats" que tenien una esperança de vida més llarga. Actualment hem de parlar de qualitat i no de quantitat, s'ha de sumar vida als anys i no anys a la vida, tot això són tòpics actuals però no per això estan menys carregats de veritat.
Més enllà de la investigació en l'alzheimer s'hauria de parlar també de més recursos assistencials, més suport al cuidador.. ja que no tots els qui pateixen són tan cèlebres com Pasqual Maragall i no tenen les mateixes possibilitats o alternatives.
La meva màxima solidaritat amb en Pasqual Maragall que ha trencat una llança molt important per a afectats i famílies.
I felicitats a aquest interessant bloc.