De cinema (disset): Bicicleta, cullera, poma...

Jo tenia un germà. Un germà que no ho era. Però com si ho fos. Ens dúiem dos mesos de diferència. Fa prop d’un any que ens va deixar. Havíem compartit habitació, parvulari, comunió, roba, jocs, vacances...; família. En els darrers mesos una malaltia cruel, implacable, el va tenallar. Primer de forma vague. Escadussera. Després, cavalcant sense estreps; arrapant-se al fons dels ulls i la ment. Als gestos. A les mirades. Als records. Una malaltia que ultrapassa els llençols, les parets, la cadira de rodes. Corseca el temps i les paraules. La ment. El cos.

Aquest pensament em vénen al cap veient l’excepcional documental «Bicicleta, cullera, poma» de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall i la malaltia de l’Alzehimer. Poques concessions al melodrama. Un documental valent com el mateix personatge. Dos anys i mig per preparar-lo que haurà deixat exhaust a més d’un. Un documental fet a cop d’entrevistes, imatges d’arxiu i vivències personals. Impecable i implacable. Aquest Bosch ja em va sorprendre amb Balseros. I també a Septiembres. Ara torna a fer-ho.

Fa tres anys aquest país va tenir un doble shock: Maragall, l’expresident de la Generalitat, declarava públicament en roda de premsa que tenia Alzehimer. I declarava que lluitaria fins al final contra la malaltia. Molta gent s’hi va sentir solidari en aquella notícia. I esperançada. Com nosaltres, a casa. La solució no arribarà en vida seva. Com en la de tanta altra gent que avui ja no hi és i tants d’altres que no hi seran. Ell ho sap. I això el deu neguitejar enormement. Tots ho entenem. Però només els que la viuen d’aprop ho poden aprehendre. El meu germà també s’adonà, a la seva manera. El meu germà era diferent. El meu germà era down. Us asseguro que no hi ha cors més noble al món que la gent com ell. Però això ara no ens ocupa. Algun dia en parlaré.

El documental no és tan sols recomanable pel tema que aborda i del personatge que el protagonitza, si no per com està tractat i com està realitzat. Amb una  sensibilitat i professionalitat exquisides. Sense concessions a la llagrimeta fàcil i amb molt sentit de l’humor. Hi ha moment antològics, com la fotografia que en Maragall es fa al matí, retratant-se ell mateix preguntant-se qui és “aquell altre home del mirall”. Jo reconec aquesta mirada perduda. Sense resposta. Perquè a vegades és tard per fer preguntes. O quan Maragall taral·lareja les “Variacions Goldberg” de Bach. O l’esclat d’alegria descontrol·lada que li agafa, a Nova York, quan s’assabenta de la victòria d’Obama a la presidència dels EUA en la festa del partit demòcrata. És un Maragall-nen desinhibit, desfermat, sense complexos. La malaltia ens fa tornar enrere; a la candidesa infantil, desimbolta. A voltes, injustament.  Ja no ets tu. Ets l’altre. “A vegades, el miro i ja no veig el meu pare. I em fa ràbia.”, diu en un moment donat una filla seva. I ha res de més dur? Sí. Però no vull ni pensar-ho.

Fa  respecte veure com els tres fills viuen la malaltia del pare, i com són tres actituds distintes però amb una convicció comuna:  les pors i la protecció d’en Guim; la serenor ferma de la Cristina; la ràbia continguda de l’Aidy. I en aquesta lluita, el compromís a ultrança de la dona, la Diana Garrigosa, que transmet perfectament el neguit de la principal persona que està al costat del malalt, veient com la distància entre ells es va fent més gran mica en mica, subtilment, de forma dolorosa (“Jo ja he viscut el moment en què la malaltia far dir coses que un no creu, ni sent”). L’altre, altre cop.  La meva mare —qui més va viure aquest procés; ella sí era la seva germana de debò— va viure aquest moment força cops. És la lluita del dia a dia a dia. No hi ha més, ara per ara. El que cal és que l’administració pública d’aquest país sàpiga estar a l’alçada. I donar suport a un problema que quan més va, més gran serà. Diuen que avui a Espanya hi ha uns 650.000 afectats per la malaltia. I que d’aquí deu anys seran el triple. I que al món són uns vint-i-quatre milions. Una autèntica pandèmia. Potser he trobat a faltar això en el documental: una visió des de l’assistència social al problema que afecta tantes famílies.

El documental es basteix a força d’entrevistes, en Maragall i al seu entorn. Les entrevistes a la metgessa que el tracta (que té la immensa sort de tenir un malalt valent i compromès, i que amb la serva resolució ajudarà indirectament a molta gent); a altres doctors i experts de l’Índia i Estats Units (que donen la dimensió internacional de la malaltia), a Quico Novell (l’ater ego de Maragall a Polònia), als membres de l’Oficina de l’ex-president, al seu germà Ernest, als responsables de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzehimer...; són visions complementàries d’una malaltia que embolcalla a tot un entorn durant molt, massa temps, i que demana a crits, per contra, solucions ràpides i eficaces. Que no hi són i tardaran en venir.

El meu germà no les va veure. En Maragall, malauradament, crec, tampoc hi arribarà. Esperem que nosaltres sí ho veurem. Però ell té esperances i lluita.

Mentrestant, veieu el documental. No us pot deixar indiferents. 

Sé que no ho sou.