29 d’octubre de 2010

De lectura (86): Zapatos italianos, de Henning Mankell


«La vida es una frágil rama que se mece sobre el abismo » (p. 13)

«Si ahondamos demasiado en los demás,
nos arriesgamos a que se malogre la amistad.» (p. 361)


Viatge interior.

Fredrik Welin és un metge sotmès a un ostracisme voluntari. Viu retirat en un petita illa deserta, de la seva propietat, molt propera a la costa sueca on ell és l’únic habitant. Li agrada banyar-se de matí en les aigües gèlides del llac interior (sigui estiu o hivern) i té per única companyia un gat esquiu, un gos borni i un termiter que deixa que creixi a l’habitació de convidats. Les úniques converses habituals són amb Jansonn, el carter hipocondríac que el té connectat amb el món exterior. Un auntèntic anacoreta exiliat de tot i del món. «Mi vida se habría desarrollado según el plan previsto» (p. 17).

Però aquest reclusió voluntària que fa anys que dura es veu trastocada de cop per l’arribada d’una dona que camina amb crosses, i que arriba, vacil·lant, al seu moll: és la Harriet, un antic amor de joventut a qui Fredik va deixar fa cinquanta anys enrere per anar-se’n a l’estranger a fer fortuna sense cap explicació. Harriet, malalta, torna a aparèixer a la seva vida. Amb la seva presència, s’obre de cop un passat obert que havia deixat postergat i l’assumpció d’acomplir una promesa pendent: dur la Harriet a un llac al nord del país que ell li va “regalar” en mostra del seu amor. «Las promesas no cumplidas son como sombras que danzan a nuestro alrededor en el ocaso» (p. 57)
Evidentment, això serà el detonant perquè Fredik saldi comptes amb el passat, amb ell mateix i amb unes novetats sorprenents que li colpegen de sobte, que ni ell sospitava. El món se li capgira de cop i volta.

A mesura que avancem, sabrem el terrible motiu que va fer que deixés la prometedora feina de cirurgià en un hospital nord-americà (on va cometre un error mèdic de conseqüències dramàtiques que no va voler assumir) i al qual, empès per les noves circumstàncies, s’haurà d’enfrontar finalment. Sabrem de l’existència d’una filla desconeguda fins el moment, la Louise, una dona madura, autosuficient, rebel, autàrtica, que haurà de conèixer i estimar per enfrontar-se plegats, cadascú a la seva manera, a la mort anunciada –i plenament assumida— de la Harriet. Tenir una filla als setanta anys suposarà adaptar-se a una nova realitat i a recuperar la capacitat de viure sense amagar-se de les responsabilitats. «Yo comprendía a qué se refería. El silencio, el cielo estrellado, tal vez también la soledad, eran ya apenas accessibles para la mayoría de las personas. Y pensé que tal vez mi hija se parecía a mi, después de todo.» (p. 142).

El llibre, dividit en quatre parts de títol suggeridor, ‘El hielo’, ‘El bosque’,‘El mar’ i ‘Soslticio de invierno’ és això i molt més. Es la tragèdia d’un llop solitari que a d’assumir de cop el seus errors del passat  i enfrontar-s’hi. «La mayoría de los viajes de nuestra vida nunca se realizan (...) O los emprendemos en nuestro interior. La ventaja es que siempre hay espacio suficiente para las piernas cuando uno viaja por la vías aéreas internas» (p. 77).
Coneixerem altres personatges que també lluiten a la seva manera per fer-se un lloc: l’Agnes, la pacient que va quedar manca després de passar pel quiròfan de Fredik; una una adolescent maltractada que no sap com trencar la bombolla que l’oprimeix; el guardacostes; l’humil sabater italià, que fa unes sabates obra d’art als peus de Fredik... «Un proceso de doscientos pasos —explicó Lousie. Se necesita  mucho para fabricar un solo zapato» (p. 156).

El llibre està impregnat d’un aire  nostàlgic; de reflexions sobre el dolor i el pas del temps; sobre les pròpies incoherències i ingratituds; sobre el valor de l’amistat i el compromís personal; de la lluita diària i dels principis ètics; de l’odi i el desassossec. El llibre és un viatge a un esperit fallit. Gent desarrelada, que amb tot, està buscant  el sentit a la vida. Uns neguen la soledat (Harriet): «Tampoco he odiado a nadie como te odié a ti. Pero el odio duele y yo ya tengo bastante dolor. El amor es un alivio. Un remanso, tal vez incluso una seguridad que le resta horror al encuentro con la muerte» (p. 300). Altres reneguen d’ella perquè hi estan immersos (Lousie): «Quien acompaña a alguien cuya muerte está próxima, alguien que sufre una enfermadad incurable. No puede hacer otra cosa que esperar. Y la espera nos vuelve impacientes» (p. 299). D’altres ni se n’adonen que ells mateixos són la soledat (Fredik): «Pensé que mi vida, después de la gran catàstrofe, había transcurrido como si yo hubiese arrojado por la borda mi inconcluso diario de bitácora para después seguir navegando y arribando a distintos puertos sin dejar rastro» (p. 226). D’altre l’arraconen per tirar endavant (Agnès) o sucubeixen en l’intent.

Un llibre que et deixa un regust entre dolç i amarg al llavis. O als ulls.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Mankell, Henning. Zapatos italianos. Ed. Anagrama; col. Andanzas, 643. Barcelona , 2007, 307 p.


Puntuació: 7,5/10

6 comentaris:

Rita ha dit...

Malgrat aquests gust, que a mi també em va quedar, em va agradar.

Clint ha dit...

Doncs a mi em va agradar molt.

Miquel ha dit...

Estic amb CLINT....salut

Elfreelang ha dit...

Esplèndida ressenya! No l'he llegit però en fas venir ganes....

El veí de dalt ha dit...

Rita,
i tu, quines sabates portes?

Clint,
jo no he dit el contrari!

Miquel,
salut i trons!

Elfre,
doncs ja diràs!

viu i llegeix ha dit...

anoto la rcomanació