19 de desembre de 2010

De la carpeta del veí (20): Nostàlgia (I)


El desembre sempre ha estat un mes trist. L’avantsala d’un nou any. Dies de treva davant nous combats que s’albiren. Temps de cels grisos, encapotats i rúfols. Potser aquesta grisor esparsa es contagia al replà. A les baranes i als esglaons. A les bústies i als vitralls. Als polsadors i a les frontisses. Les hores es prenen un respir. Els matins es lleven amb cants breus a les dutxes. Però el replà mai ha estat frontera. Les ràdios evoquen melodies lentes que inciten al ball. Però ara ja no les sento. O no les escolto. Els esmorzars es fan a la cuina dempeus; són frugals, fugissers. Els bons dies al replà o a l’ascensor són curts i esparsos; sense més peu a la conversa. Hi ha pressa per sortir de casa, agafar el transport públic i entaforar-se a la feina o a l’escola, cofats en abrics pesants i bufandes acolorides. Temps de paraigües i herbes remeieres. Hi ha una sensació de derrota per tot. Però no hi ha hagut cap combat. El combat és cada dia. Amb un mateix. Sé que a ella tampoc li agradaven els desembres. Però tot passa. I tot queda, que diria el poeta. El negre és el seu color preferit. Darrerament el veig per tot, esperant l’esclat d’una nova primavera. Sé que pel març retornarà, com fan els estornells. El mes del desglaç i les roselles. Fràgils i previnguts, com ella, sense estridència. La llum al replà no il·lumina com abans. Ara veig ombres arreu. Veig remolins de fum pujant per la finestra. Sento el trepig de talons rere els envans. Conec tots els veïns per la manera de caminar. I darrerament són massa els cops que ja no identifico algunes passes, antigament familiars, casolanes. La gent fuig i no torna. Deuen ser feliços també, en altres illes. Els ecos de la memòria me’ls porten al davant. Els retinc a la ninetes, però s’esvaeixen tot seguit, com fils d’argent entre els dits. Hi ha d’altres veïns nouvinguts; que riuen, juguen, criden, s’estimen. Jo també vaig ser jove. I també vaig estimar. Ho vaig intentar, almenys; una vegada. O dues...

Ja no sento aquella olor de cafè que puja amunt, pel celobert. La cuina es fosca i no se sent plorar Billie Holiday al transistor. Ombres passegen entre pots oblidats als prestatges. Ja no se la veu al bar del davant on coincidíem en vermuts dominicals; la premsa del dia sota el braç; un croissant en dies de festa. Ja no li encenc les cigarretes que xuclava parsimoniosament. Tant com lentament semblava transcorre el temps al seu voltant, volutes de fum enterbolides pel silenci trampós. El temps. Sempre el temps. No hi ha rellotges a les parets. Fa temps que ja no miro com avancen les busques. Ja només encalço incerteses. Viscudes voluptuosament. En sortir al replà ja no sento aquella olor de tabac negre que sempre l’acompanyava, ni el taral·lareig d’una cançó de Corl Porter. Fins i tot trobo a faltar el gosset que saltironejant escales avall –ella sempre baixava a peu— s’encreuava entre els meus camals mentre movia, nerviós, la cua. Mai m’han agradat els gossos. Potser perquè sóc un felí mansuet amb ungles ratades.

Obriré la capsa de fusta on una ballarina jove giravolta i em mira amb somriure gastat. Va ser el seu regal de comiat. Dins, agulles de cosir que no punxen, de ratades com són. Estimar en temps de guerra. Escolto una ària encesa mentre prenc un te verd. Totes les àries em sonen vàcues, ara. Fumo una cigarreta del paquet que va deixar oblidat al rebedor; la darrera. Estossego, desacostumat com sóc al tabac. Llegeixo versos de Silvya Plath, contes de Salinger o de Capote on trobar la clau de volta. Ella m’ho deia en castellà precís: «Es tiempo de tréboles de cuatro hojas, y de dejar atrás la mala suerte». Ella ha fugit, a buscar la seva. Em tiro les cartes. La mort em mira de reüll.

Se’n va anar sense estridències. Deixant la porta oberta i la clau al pany. Potser se’n va anar amb un estol d’oques salvatges que volaven cap el sud. O lluint el seu barret de llana damunt una bicicleta antiga. Potser pujarà a una branca de bedoll mirant d’atansar la lluna, recitant algun vers del seu estimat Atxaga: «Moveré las ramas de los árboles, que dejarán caer sus manzanas para ti. [...] Seré tierra y hierba fresca. El mar que te envuelve en verano, y el sol que te acaricia... Todo esto seré yo.» Jo també de jove escrivia versos. Però vaig perdre la ploma de les metàfores tristes en algun bar de carretera. Potser la nit que vaig descobrir que les nines es desfullen pels encaixos. No ho recordo bé. L’alcohol es tenyia de roig en les llengües entrellaçades a la barra. Em vaig llevar en uns llençols estranys. Ara ja mai més he après a dormir sol a les nits.

Potser ella també es creu una dona inacabada, com la seva escriptora favorita. Per mi sempre serà Jane Austen. I en canvi ella perseverava en ser la Ventafocs. O la senyora Muir. Ja no la puc mirar als ulls i saber com està. Les ulleres fosques dissimulen unes nines que escrutaven entre línies. Recordo, això si, un ulls marítims.

Recordo això i molt més encara...

[continuarà]



15 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada aquesta nostàlgia. M'agrada com l'expliques perquè jo mai no he sabut explicar la meva.

(continuaré, jo també) Bona nit, veí.

Violeta ha dit...

Caram, Veí, quina tristesa, quina nostàlgia tan ben explicada, tan sàviament dosificada...

Ai, aquests dies tristos d'hivern, aquesta fredor tan llarga que costa tant de passar...

Una abraçada.

Arare ha dit...

No sé si t'entenc o no... però com t'entenc! Una abraçada des del meu mar, veí.

Miquel ha dit...

nostalgia en blanco y negro ¡¡

Rita ha dit...

Hauries d'obrir-la més sovint aquesta carpeta i deixar-nos veure les meravelles que hi tens escrites, ja saps com m'agraden! :-)

Emily ha dit...

Quan he vist que feies un post llarg, m'he dit, calleu, que el Veí ha escrit. He anat avançant la lectura, i penso, coi...I al final dic: coi, si parla de mi!Per qùe sóc jo, oi, Veïnet?
mmmmmmmmmm crec que no m'han fet mai un escrit tan bonic. I mira, m'has inspirat i aquesta nit m'hi poso.
Em veus com una franceseta existencialista? mmmmmmmmm
Sí, sóc la que ballo i m'insinuo amb el tres nois, però no li fan massa cas, jeje. Però jo vaig insistint ;)Gràcies si és que de veritat sóc jo, diria que sí, però...

Violette ha dit...

Sí, ets tu, Emily... Jo també ho he vist clarament. Un escrit preciós com els que fa el Veí quan el sentiment el mou.
M'ha encantat, Veí. M'ha encantat, Emily.

:)

viu i llegeix ha dit...

m'encanta que obris la carpeta

Anònim ha dit...

ONDIA¡ QUIN BATIBULL DE CINE FRANCES.....APA NOI AMUNT ELS CORTS¡FORA CABORIES INTELECTUALS...I A VIURE,QUE SON DOS DIES.....
JUGANT....

El veí de dalt ha dit...

Carme,
crec que és una febre comuna el replà, aquesta...

Violeta,
ja veus: quan surt, surt.

Arare,
tu ho has entès? Doncs ja m'ho explicaràs...!

Miquel,
un color que s'adiu molt!

Rita,
el de les Meravelles era el Vicent Andrés Estellés, recorda!

Emily,
vostè molta imaginació,no?

Violette,
una altra que ve de París, com els nadons...

Viu,
doncs vaig a mirar si queda res, ja...

Jugant
I tant que sí! Vinga, cap amunt i Via fora!

kweilan ha dit...

M'encanta com està escrit, com expresses aquests sentiments.

fra miquel ha dit...

Doncs si, veí. Hauries d'obrir més sovint aquesta carpeta ;o)
A mi també m'ha agafat un poc de nostàlgia aquests dies. Potser és el fred i aquests matins grisos...

Montse ha dit...

Veí, jo he entès el que he entès, una altra cosa és que tu t'hagis explicat! ;)

El veí de dalt ha dit...

Keiwlan,
gràcies!

Frare,
és que la pluja és molt melangiosa...

Montse,
doncs ja m'ho explicaràs!

el paseante ha dit...

Aquest post encara m'ha agradat més que l'anterior (que, de fet, és el posterior). En el fons ets un poeta que s'amaga darrera de la seva disfressa de cràpula. Però tot sigui a fi de bé: has aconseguit que l'Emily torni a escriure. Felicitats, i gràcies.