22 de desembre de 2010

De la carpeta del veí: Nostàlgia ( i II)



Recordo els seus primers passos al replà, ara fa quatre anys, tímids, silenciosos; expectants; serens. Recordo aquelles sessions al cinema tardorals, on en sortir de la sala, enlloc de comentar acaloradament la pel·lícula (sempre en blanc i negre), es tancava en un mutisme somrient. Caminava pensant que potser Gregory Peck l’esperaria a la cantonada per convidar-la a pujar en moto. O George Peppard li regalaria algun diamant. O Willian Holden la convidés al seu estudi parisenc. O Sean Connery l’estimes sota un faig centenari. Jo no bec i sóc gasiu, no viatjo i odio els boscos; per això mai vaig gosar convidar-la a sortir. Dona d’aigua. Recordo quan posava una cançó de Marvin Gaye i la sentia ballar, sola, a pis del costat, amb el fru-fru del seu vestit de ras per única companyia. Sabates vermelles planes, sense complements. Recordo això i moltes altres coses. Recordo quan en les festes veïnals regirava amb la mirada tota l’habitació i acariciava tots els objectes que decoraven l’estança, per memoritzar-los i recordar els bells moments viscuts. Ens mirava a tots i imaginava un futur de vi i roses, en alguna llar amable, envoltada de llibres i vells amics, amb sabatilles a la vora del foc. Vam ser feliços a  Blogville. Sí. Encara ho som els que hi restem.

Un dia la vaig sorprendre a l’ampit de la finestra, albirant el cel. Tenia roba a mig estendre i  em va confessar que sabia volar. Ella era una bird girl i les noies ocell van al cel em va dir. Potser des d’allà dalt ens mira ara, còmplice en les nostres trobades vespertines. Recordo quan al final de les festes al terrat ens tiràvem les cartes, i a mi sempre em sortia un final feliç que mai s’acomplia. Potser era una mica bruixa. Potser una mica fada. Una Wendy sense el seu Peter Pan. El dia que ens vam conèixer en algun lloc ple de boira, em va prendre de la mà i em besà desprevingudament. Mai vaig entendre el perquè. Se sentia fràgil i en canvi, era forta. Més que cap de nosaltres. Sempre m’agafava amb el pas bescanviat; impossible d’encalçar. Les seves planes eren les més enigmàtiques. Els seus textos m’eclipsaven, llevats d’asprors, embolcalls de cotó fluix. I per això n’era presoner fidel. Com tots els veïns. Ella ens deixava notes a la bústia en el seu castellà impol·lut que sempre llegíem amb devoció escolàstica. Mai vaig respondre cap aclamació. Potser era càndid aleshores... Potser  tímid. Potser fidel. El desembre sempre acompanya el plor abans d’agafar el son, encara que tinguis a algú a aquí abraçar-te, algú amb qui cremar el foc del cos, que cap gelera apagui. Vaig cremar molts somnis en la banyera, jo. Metamorfosi del desig. I sé que té un amic fidel que mai abandonarà ni bescanviarà per ningú. Això l’honora i dignifica.

Quan se’n va anar ens va deixar un llibre per llegir al veïnat. Per acabar-lo, ho hem fet amb píndoles, com el remei a una malaltia exsangüe. Ha estat un bàlsam en una tardor eixorca, freda, que sembla no voler acabar. Algú em diu que l’ha tornat a sentir feinejar pel replà. Miraré per l’ull de bou, amatent als seus passos... sempre silenciosos, desprevinguts, noctàmbuls.

Buscaré un final feliç a una història que no té principi.

Hi ha escenaris on la gent sembla inventar-se i dibuixar un perfil eteri. És com fer un regal a un amic invisible. Un regal om aquest: incomprensible, incongruent, inajornable; que et graves a la pell i cap sabó neteja.

El mes de desembre és un més trist, sí. Però acabarà. Com acaben totes les històries tendres. Enceses. O imaginades.

El mes de desembre és un més enquistat a la nostàlgia.

Nostàlgia de veïns.

Nostàlgia de l’Emily.

13 comentaris:

Rita ha dit...

Tot i que no sóc gaire de segones parts, en aquest cas ha valgut la pena esperar, perquè ha estat igual o millor que la primera... Preciós, veí!

Carme ha dit...

Ooooh!

Pais secret ha dit...

I més Oooooooooooh!!!

(nena, quin beuratge li has donat a aquest home que estigui així????)

MK ha dit...

AVUI DEU DE SER UN DIA ESPECIAL . NOMÉS QUE LLEGEIXO CARTES D'AMOR PER TOT ARREU QUE LA GENT ES FA DELS UNS ALS ALTRES...SI QUE DESEMBRE ES TRISTOT , PERÒ FA GOIG DE VEURE TANT D'AMOR VIATJANT D'ACI ENLLÀ.
VAIG A SEGUIR LLEGINT, AVUI ESTIC SEGURA QUE TROBARÉ ALGUNA COSA PER MI EN ALGÚN LLOC PERDUT DE LA GALAXIA...
:-)

Emily ha dit...

Cony, aquesta Emily! Em vas dir que no era jo, ja miraré si la trobo, o al menys la seva ombra.
Si és que sóc jo, sí, sóc una dona peix però també ocell. I les dones ocells van al cel, espero.
I si aquesta Emily de la que parles és tan especial, com és que ningú l'estima com voldria ella? Ai que haurà de tornar a nàixer...
I sí, una mica bruixa sí que sembla...Gràcies de part d'Emily.
Però si penso que sóc jo, que crec que sí, ens veurem al gener i t'hauràs d'amagar. Perque a vegades sóc tímida, però si m'agafes en un bon dia, prepara't!

fra miquel ha dit...

M'ha emocionat el teu escrit. I això que jo, de Emily, no tinc res de res, Vaja! ni la ombra! Però dona gust llegir les teves paraules tan ben posades
Ja no puc escriure una carta d'amor a BlogVille. Hauria de plagiar-te i es notaria molt. Serà qüestió de buscar alternatives... Aish!

Kaa ha dit...

Genial, Veí... Ets espectacular!!!
De veres.

Duschgel ha dit...

Noi, amb cada memededicatòria que fas et superes!

Que passis unes bones festes, Veí!

Guspira ha dit...

Veí, desitjo que passis molt bones festes!

the silver blue sea ha dit...

Bon nadal, Veí. Petonet blau

El veí de dalt ha dit...

Rita,
gràcies, noia!

Carme,
Aaaah!

País,
Més aaaah!
(Xibeca de la barata...)

MK,
no t'hauria de costar gens trobar-ho... (Vaja, no entenc com no estàs asseguda a sobre!)

Fra,
tu fas un do sostingut amb el teu saxo, i les veïnes cauen rendides al tes peus. T'ho dic jo...

Kaa,
especta-CUL-ar, vols dir?

Dush,
és fàcil inspirar-se amb les veïnes que corren pel replà...

Guspira,
i jo també, carinyet! Ves guspirant sempre que puguis....

Silver,
Igualment, sirena llunyana! Molts records!

khalina ha dit...

Veí, m'ha encantat llegir aquests dos posts. Què bonics! L'Emily deu flotar

el paseante ha dit...

Bona dedicatòria, Veí. Quan vols, ets detallista i saps tocar la fibra. Ara feia un mes que no entrava a casa teva. Ja saps quin llibre estava corregint, i m'ha tingut setmanes abduït de per aquí. I tenies raó en que et vaig copiar el Breakfast at Tiffany's, però et prometo que no havia vist el teu. Recorda que som nascuts el mateix dia. Potser estem connectats d'alguna manera (mandagüevos).