Malerudeveure't: De lectura (90): La noia del ball, de Jordi Coca

26 de desembre del 2010

De lectura (90): La noia del ball, de Jordi Coca

“...una sensació de no estar en el meu lloc,

de no acabar de formar part del que m’envoltava” (p. 86)

Una dona (de qui en cap moment sabrem el nom) explica, en forma de monòleg, els seus primers vint-i-sis anys de la seva vida transcorreguts durant el primer terç del segle xx, al seu fill,. És de condició humil. Treballadora. Abnegada i silenciosa. Menorquina d’origen, viu a Barcelona. Orfe de mare als 3 anys, és la seva àvia, la Carme, i les seves dues ties (la Mariona i la Lali, aquesta, discapacitada) qui tenen cura d’ella i de la seva germana petita, la Neli, a Sant Lluís, un poble que sempre recordaran com els seu paisatge de llibertat i on torna cada estiu de vacances. Recorda el vent de l’illa, la mar, les cales, el seu oncle Tonet, les coves ran de mar.... “ M’agradava l’olor intensa càlida i seca de la farigola , m’agradava el brunzit vibrant de les cigales, la salabror de la mar, el silenci i aquell cel tan net.,,”(p. 20). Són uns estius de jocs, viscuts amb els amics, sense preocupacions. Una any s’hi han de quedar tot l’hivern, lluny del pare, que es queda a Barcelona. Alguna cosa passa amb el pare que ella no acaba d’entendre. Ell és ferroviari i treballa al metro. Home feble i malaltís, acaba per ser un delator a mans de la patronal.

De jove comença a treballar en una fabrica tèxtil i li agrada anar a ballar els diumenges. A la fàbrica descobrirà la cultura anarquista dels anys trenta, l’esparento, el naturisme, culte a l’esport, la lluita social,...Acabarà enamorant-se d’en Joan, l’esperit lliure i obert; però que la guerra s’endurà per sempre. I s’acabarà casant, sense ni saber com, amb l’altra cara de l’obrerisme: el de la de la violència gratuïta i cega, la incultura, la foscor; el pistolerisme: “...sempre que penso en la meva vida, tinc la sensació que ell l’ha dominada completament, des del primer dia a l’últim.” (p. 43). “Des d’aquell moment i fins la seva mort, mai va deixar de vigilar-me i de tenir –me sota control” (p. 123)

De la seva veu anirem sabent, de forma cadenciosa, els avatars de la seva història personal, que avança paral·lela als esdeveniments històrics de la dictadura de Primo, la República, la guerra i el franquisme. Els esdeveniment de la República i la guerra van apareixent com a marc de referència: la febrada populista, els assassinats polítics, les milícies al front, els enfrontaments politics, els bombardeigs, la caiguda de la ciutat, la repressió, el racionament, la fam, l’opressió religiosa, les malalties, la repressió política, els judicis sumaríssims, els afusellaments, la prohibició de la llengua,... “El que va venir després de la guerra va ser una cosa diferent. Va ser una tortura sistemàtica, un extermini planificat que responia a un pla brutal de en què tots passaven a ser esclaus o animals de càrrega sense cap dret” (p. 271).

Fa pensar que La dona del ball és la mateixa mare de l’autor, ja que ella s’hi refereix al seu interlocutor com l’autor de Sota la pols, una altra obra de Jordi Coca que és primigènia a aquesta. Autobiogràfica, doncs?

La protagonista té un sentit tràgic de la vida. Sembla una dona que ha patit i que viu intensament els esdeveniments però s’ho queda per ella, ja que no troba ningú amb qui compartir sentiments. Se sent abandonada per tots i pel seu Déu. “Déu sempre ha estat injust amb mi, sempre.” (p.76) Pren consciència de classe anant a l’ateneu obrer. Quan es casa, assumeix obedientment el rol d’esposa submisa sense sentir-se estimada ni saber estimar. El marit és com la dictadura mateixa: ofega i no deixa respirar. A cops, la colpeja.Evidentment, la vida al seu costat serà grisa, sense llum. Només el seu fill la farà tirar endavant. Però al seva força interior al farà tirar endavant. Ella es refugia en el seu fill (un d’anterior, se li morirà). “Tu eres jo. Res no ens podia separar,...” (p. 185) “Tu viuries per mi. Tu faries les coses que jo no havia pogut fer.” (p. 283)

En certa manera, el llibre és un homenatge a totes aquelles dones anònimes que han tirat endavant un país, sense veu, ni vot, ni capacitat d’expressió en una època grisa de la nostra història contemporània; i que des del treball i el sacrifici personal van fer tirar endavant famílies i negocis. Les nostres àvies han estat així. Almenys, la meva. Algunes mares, també. “..la vida és una sorpresa rere l’altre i t’acabes acostumant a tot” (p. 15). S’han aferrat a la vida, al treball i als fills per tirar endavant. Gent no compromesa políticament, que veu passar davant seu els esdeveniments sense entendre’ls de tot, però amb un sentit comú i de sacrifici envejable. Amb una gran capacitat de sofriment, però desitjant que tot acabi quan abans millor. Dones que busquen en el seu interior la capacitat de resistència, per sobreviure als avatars de la vida. “Però tenia aquella resistència que t’he dit alguna vegada, la força interior que em confortava, el convenciment que encara que fos amb dificultat ho podria aguantar tot.” (p. 183)

Jordi Coca sol fer llibres amb dones protagonistes. Una rara avis. Els seus títols estan plens d’heroïnes amb un esperit contradictori, una cara fosca, trista, complexa,..: Lena, La japonesa, La dona del ball,... Sempre he pensat que era un autor amb sensibilitat femenina. Amb tot, personalment, aquest llibre se m’ha fet llarg, pesat. Excessiu seria la paraula. No sé si calen tantes planes per dir el que es diu...; però és innegable que es diu d’una manera ben construïda.

L’obra va guanyar el Premi Carlemay del 2007. Li he llegit, però, de millors.