De cinema (divuit): Biutiful

Poques pel·lícules m’han deixat una sensació de tal desassossec com aquesta. Biutiful és tot menys “bonica”. A cops el destí és com una tempesta de sorra, ens diuen. I la tempesta som un mateix. Dins l’ull de l’huracà.

Barcelona avui dia ja és una tempesta permanent. Polifacètica i calidoscòpica. Inabastable. Hi ha una Barcelona (i una Badalona, i una Santa Coloma i un Sant Adrià del Besòs) que mostren una cara ben diferent a la que Vicky,Cristina;Barcelona de Woody Allen ens va ensenyar i en la qual hi participava també Bardem. Aquí Bardem està esplèndid, gloriós diria, com quasi sempre. Segur que la pel·lícula no hauria estat la mateixa sense ell.

Ja sabem que no existeix un sola Barcelona (no cal que ens ho expliqui ningú això: sortim al carrer i ho veiem cada dia; ja no ens ho va deixar escrit Vázquez Montalbán en el seu llibre Barcelones); però poques pel·lícules gosen mostrar la cara no amable de la ciutat. Com poc llibres ens la relaten. És la nostra ciutat –i els seu extraradi— el que embolcalla la pel·lícula, però també és cert que podria ser qualsevol altre context urbà que sustentés la trama. Qualsevol ciutat colpejada per la immigració —clandestina o no— on tothom ha deixat enrere un passat advers i lluita cada dia per sobreviure l’endemà. Només l’endemà. Alguns, molts, no ho aconseguiran. I sempre en vindran de nous a intentar-ho. És el pa de cada dia. És la tempesta de cada dia.

I enmig aquest marasme, es passeja un àngel sense ales, de nom asteca: Uxbal (Javier Bardem), un xarnego que ha crescut entre els tripijocs de l’economia submergida  i els negocis il·legals. Uxbal, que mai va conèixer el seu pare, fugit a Mèxic per raons polítiques, lluita per tirar endavant una família trencada. La seva dona, Marambra (l’argentina Maricel Álvarez), és una ex alcohòlica i ha perdut la custodia dels fills. Ell es mou entre negocis bruts per pura necessitat. És el pa de cada dia de milers d’immigrants que aterren en tallers clandestins en horaris i condicions literalment infernals (els xinesos de Sant Adrià), o malviuen en pisos pasteres venent baratijas i cocaïna als carrers d’una Barcelona de façanes de luxe, invisibles als turistes (els senegalesos). Surten aquestes dues comunitats com podrien sortir-ne d’altres de les moltes que la ciutat aplega. No som encara el melting point com Londres i París, i mai ho serem —perquè mai vam tenir un imperi colonial—, però ens hi apropem cada cop més.

Uxbal es passeja en el límit del món dels vius i dels morts (té el do de parlar amb ells) i ell mateix té data de caducitat. Així comença la pel·lícula. I ho assumeix — a contracor, és clar—,  amb una dignitat que només els que no tenen res a guanyar ostenten. Uxbal és un supervivent enmig un naufragi permanent. Potser els seus dos fills, la gran, Ana, de dotze anys (quins ulls la noia!, fixada pel director de casualitat en la mateixa escola on es roda algunes escenes exteriors –el Collaso i Gil del Raval, per cert) i en Mateo, de vuit, que es pixa al llit de pura desorientació vital, sabran trobar el seu lloc en un ambient que no els és gens propici. No tots els pobres han d’acabar robant, oi? La mateixa decisió final d’Igé una senegalesa que Uxbal acull a casa seva (captada per la pel·lícula entre milers de cares anònimes) dóna peu a l’esperança i al futur. Alguns ja el tenim solucionat, és cert. Potser hem d’entendre –tot i que ja ho sabíem— que al nostre entorn hi ha un pretèrit indefinit permanent. I amb tot, la gent com Uxbal lluita per tirar els seus fills endavant. Encara que no sàpiga com s’escriu “bonic” en anglès. Un adjectiu que mai m’ha agradat per definir la meva ciutat. Perquè ho és tot menys “bonica”.

I ja no és tan sols la història que Alejandro González Iñarritu (Amores perros, 21 gramos y Babel), el seu director, ens explica. És “com” ens ho explica. Primers plànols, crus, directes, que van a la pell i a la nou del coll, a voltes volgudament esborronats, difosos, molestos; que no et deixen respirar, amb una metròpoli anònima i angoixant de rerefons i una música minimalista neguitejant (de Gustavo Santaolalla), ensordida pel brogit urbà. La vida a mans trenades, la supervivència al carrer i a intramurs. Detectareu carrers coneguts de la Barceloneta, del Raval, de Santa Coloma, de la zona industrial de Sant Adrià, i com no, les Rambles i el seu entorn (l’escena de la persecució policial no té desperdici).

La pel·lícula és la història d’Uxbal i el seu destí; en caiguda lliure, una història tendre amb destí tràgic, si em permeteu l’expressió; però és en el seu context on té sentit el personatge: policies corruptes, pitonises desenganyades, ex-drogoaddictes conversos, empresaris explotadors, homosexuals encoberts, nens no escolaritzats, borratxos desvalguts, treballadors il·legals, putes de discoteca,... i enmig de tot, un home que lluita per tirar endavant els seus i tots aquells que, poc o molt, en depenen. Biutiful és la història d’un lluitador. Ras i curt. La pel·lícula comença i acaba amb un somni. Un viatge al més enllà que no redimeix, però que ens vigila i ens allibera. Al cor de l’estómac.

Una gran pel·lícula, de debò. Això sí: no hi aneu si esteu en hores baixes.