De lectura (94): No i jo, de Delphine de Vigan

“Potser a al vida nomes tenim una oportunitat,

i pitjor si no la sabem aprofitar, perquè ja no la tornarem a tenir. (p. 66)

“Així, doncs, les coses poden ser d’una altra manera, així doncs,

l’infinitament petit pot esdevenir gran”.  (p. 94)

Acolliríeu a un rodamón a casa vostra?

D’això va la novel·la. És el que fa la Lou Bertignac, una noia de tretze anys i un QI de 160. Superdotada i filla única. Va dos anys avançada al seu curs i a l’escola la coneixen com “el cervell”. Té una capsa on guarda records d’infantesa que no ha tornat a obrir des que es va fer gran, ens diu: el dia que va morir el seu germà petit, un nadó de mesos; ara en fa cinc. Des d’aleshores la mare està reclosa en una profunda depressió de la qual sembla no poder-ne sortir (“L’Anouk està lluny de nosaltres, que ni tan sols podem parlar, l’Anouk a penses ens reconeix”), mentre, el pare, home de negocis, malda per tirar endavant la casa. Viu doncs, en un silenci volgut amb els mínims ponts oberts a la relació social i familiar. “Des de sempre m’he sentit al marge, allà on em trobi, fora de la imatge, de la conversa, desplaçada, com si fos l’única que sentís sorolls o paraules que els altres no perceben…” (p. 16). Com qualsevol adolescent, desitja enamorar-se i somia com deu ser fer un petó als llavis. Mentrestant, col·lecciona paraules que retalla de revistes. Sap de memòria les enciclopèdies a força de mirar-les. Li agraden les estacions de tren perquè veu passar gent i imagina les seves vides: “Sé reconèixer entre altres coses el so de la veu quan la mentida és interior” (p. 35). És tímida i a l’escola té pànic de parlar en públic. Sense ni saber com, escull fer un treball de recerca sobre els sense sostre. I a l’estació d’Austerlitz, on va sovint a veure la gent passar, coneix la Nolwenn, la No. Una jove independent i rebel, malcarada; bruta i d’expressió cansada, forjada a cops de tant lluitar contra el món. Ella accepta ser “el seu conillet d’índies” a canvi d’algun guany en espècies.

Per a la Lou i la No, començarà un nou estadi en les seves vides.

No té 18 anys acabats de fer. Ha viscut al carrer i en albergs des de fa anys. Producte d’una violació, la seva mare sempre la va rebutjar. La No explica a la Lou les tècniques de supervivència, de vèncer la fam, la son, la malaltia, la soledat. A la No no li agraden es adults, beu cervesa, arrossega una maleta farcida de records, fuma, i dorm ací i allà; el SAMU li busca llocs d’acollida temporals; s’ha de barallar sovint amb policies i clochards que volen abusar d’ella. “Al carrer, només és una presa” (p. 54). Vagareja per un món paral·lel al de milers de ciutadans que la ignoren; com la ciutat ignora milers de rodamóns. Ella és al marge i en ell s’hi acomoda. No i Lou construeixen una amistat feta a partir de trobades efímeres i converses breus que agafaran cos fins que un i altra es necessitaran mútuament. La seva amistat serà un rara avis que posarà en entredit els convencionalismes socials i la hipocresia burgesa. Lou creu que no és massa tard per ella i decideix ajudar-la. I posarà a prova als seus pares demanant -los que acullin la No a casa seva.

Sembla que en el canvi, tots hi acaben guanyant. La No es “socialitza”. La mare, es va despertant del seu malson. La Lou té algú a qui cuidar. El pare, ho viu tot expectant. Sembla que la No fos la baula necessària per unir la Lou amb els pares i el món. I la relació amb la No la farà madurar depressa. Potser amb ella entendrà el significat de la violència social. Però també gràcies a ella sabrà trencar la seva bombolla i créixer. “Avancem amb el vent en contra, podríem fer quilòmetres totes dues juntes, podríem continuar així, recte endavant a una altra banda per veure si l’herba és més verda, si la vida és més dolça, més fàcil” (p. 121). Se sent com una Pigmalió: “Potser és això el que compta, potser cal trobar algú i domesticar-lo” Com el Petit Príncep feia amb la guineu, recordeu?

I en aquest esforç titànic trobarà el suport de Lucas. Un company de classe, desarrelat, fatxenda i pretensiós que tampoc ha sabut trobar el seu lloc en el món. Un noi culte però desvalgut, que té en una actitud contestatària cap el món i els professors el seu mètode d’expressió.

És la Lou que ve a rescatar la No, és cert. Però ella ho vol realment? Sembla ser que sí. I ho aconseguirà? Ho haureu de llegir el llibre per saber-ho. Però ja us podeu imaginar que no serà fàcil. Potser ella no acabarà sent de cap món. Ni el de la Lou, ni el del carrer. “És just al mig, allà on no hi ha res” (p. 176). En essència, són elles mateixes qui es redimeixen l’una a l’altra, sense ni adonar-se’n.

I ara us repeteixo: acolliríeu a un rodamón a casa?

Vigan, Delphine de.  No i jo. Ed. 62, col. Labutxaca. Barcelona, 2009; 222 p.

Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí