De lectura (95): Siete casas en Francia, de Bernardo Atxaga

“Porqué no era lo mismo tener una expresión en la cabeza

que expresarla en palabras” (p. 83)

Tragèdia grega al Congo.

En Yangambi, a principis del segle XX, a tocar del riu Congo, una guarnició de l’exèrcit colonial belga a càrrec del capità Lalande Biran, manté a ratlla les tribus locals mentre explota, amb severa eficàcia militar, el negoci del cautxú. La rudesa de la selva no és problema per uns homes, molts d’ells exlegionaris, avesats a la lluita i l’ordre. Les distraccions del menjar local, la cacera, el joc, la beguda, i la violació de les indígenes són la seva distracció, mentre esperen l’arribada del correu i les provisions setmanals que els arriben pel riu. La destinació és aprofitada pels oficials de major rang per fer fortuna amb el tràfic clandestí de caoba i ivori, d’acord amb els polítics pesants de la metròpoli. Biran somia, després de cinc anys a l’Àfrica, d’amassar la fortuna suficient per retirar-se als cafès de París i poder comprar a la seva dona una setena casa que ella li reclama a Cap Ferrat, en un indret exclusiu de la costa mediterrània. Mentrestant, escriu poemes; d’un patetisme lacerant, com la seva mateixa actitud davant la vida, el poder i el sexe: «Ambos estaban en su territorio, pero un territorio no puede albergar dos reyes. No hablo Caliope, de la lucha entre la rosa blanca y la roja, ni de aquella otra que, tiempo atrás, enfrentó a Aquiles y Héctor, sino de Bélgica y el Congo, de Leopoldo II y el león. Leopoldo ha levantado su fusil y en la selva sólo queda un rey” (p.160).

L’escenari de la selva és també l’escenari de les misèries i grandeses humanes. En un marc totalment diferent als que Atxaga ens té acostumats (els seu País Basc),. En aquest indret es donen cita l’amor i l’odi, la hipocresia i la noblesa, la gelosia i l’engany, l’honor i la venjança. Fins i tot hi ha un punt d’histrionisme estudiat en l’arribada d’una verge enviada pel rei —acompanyada   d’un bisbe i un periodista que ha de donar fer del fet— per situar-la en un illot, com mostra de la puresa blanca sobra la salvatgia de la selva africana. Els oficials del destacament confereixen una simfonia d’actituds autosuficients davant d’un mateix i fredes i distants amb la resta. L’exlegioanri Cocó, faldiller, i sanguinari, que sempre té el cervell regit per diferents hemisferis segons sobresurti el record d’un o altre germà; el gigantí Donatien, fidel i servil, a les ordres del capità, recull les engrunes que en forma de verges núbils aquests li va passant cada setmana, després que ell les violi; el tinent Van Thiegel, rude, brusc, alcohòlic; obsessionat per tirar-se el major nombre de dones i entre elles, la del seu amic i capità. Vol posar un prostíbul a Ambers al seu retorn. «Van Thiegel llevaba un cuaderno [...] en el que, sin florituras ni circunloquios, anotaba las referencias de todas las mujeres que había conocido” (p. 143).

Els negres, de l’ètnia twa, són una presència vague, invisible quasi: estan allí però no tenen veu. Viuen en poblats (mugines) lluny de la guarnició, alguns fan de soldats al servei dels belgues (askaris). La majoria serveixen per treure cautxú, per fer de mà d’obra barata, de portadors, de distracció sexual. Si es volen escapar se’ls mata i llestos. Tan sols el cambrer Livo, un batutsi, té algunes prerrogatives i prebendes.

Aquest status quo es trenca quan arriba al destacament el tinent Chrysostome Liège, un home sec, solitari, taciturn, profundament religiós, que no practica el sexe ni el joc i a qui tots acaben per titllar de marica (“péde”). “Su miedo tenía que ver con un suceso ocurrido cuando él contaba doce años de edad” (p. 27). I si no li ho diuen a la cara és per una peculiaritat: és el millor tirador del regne. Infalible amb el fusell. “Soy uno de los más pequeños de Yagambi en canto al tamaño físico, uno de los más jóvenes en cuanto la edad, pero con el rifle Albini-Braendlin soy el más grande” (p. 32). I això és essencial en un món on la  força es mesura pels cartutxos que cadascú posseeix. Més quan millor punteria es té. L’home ha viscut mediatitzat pel poder del capellà del seu poble i l’horror d’agafar al sífilis. “Siempre es mejor el pecado leve o mediano que el grave. Mejor una pollutio al día que acudir a esas casas sucias. Y mucho más seguro. No lo olvides” (p. 260). D'aquí la seva actitud distant i arrogant.

Atxaga busca a partir d’el·lipsis i la metàfora, endinsar-nos en el cantó obscur de la personalitat humana. I ho fa amb un sentit fi de l’humor i una convincent posada en escena, pausada i tranquil·la. A mesura que avança la novel·la es va intuint la tragèdia. El triangle Biran-Chrysostome-Van Thiegel es sosté amb ramificacions plausibles que se sustenten els personatges secundaris. El dia a dia a la guarnició avança, mansuet, com el meandre del riu, però fa salts en el temps en el que el lector ha de sobreentendre els  fets esdevinguts. Aquí importa la tensió, no la descripció. El rerefons, no el paisatge. Les accions, no el pensament.

Molt recomanable.

Puntuació: 7,5 /10

Atxaga, Bernardo. Siete casas en Francia. Ed. Alfaguara, 2009. 305 p.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí