14 de febrer de 2011

De lectura (96). Egosurfing, de Llucia Ramis


“Com pot ser algú capaç de jurar-te amor etern
i oblidar-se un dia per l’altre?” (p. 63)

“Existeix sentiment més complex que el desig?” (p. 126)

“Les dones són fades que compleixen desigs quan així ho volen elles,
no quan ells ho demanen” (p. 135)

Novel·la urbana.

Tota bona novel·la que vingui a tomb  ha de tenir un bon punt d’arrencada. Això li vaig sentir dir a l’Eduard Márquez, un escriptor d’aquells de l’ofici. Aquesta el té. “Venc de veure l’al·lot a qui va caure una bossa de les escombraries ddamunt el cap” (p. 9) Però no sé si és una bona novel·la. Està  bens escrita i es fa llegir. I ja és molt.

Una escriptora mallorquina innominada, que escriu de “negre” llibres d’autoajuda i treballa per un crític literari en l’ocàs, l’Amadeu, passant-li en net el seus apunts [“De fet quan una vida queda per escrit, resta infinita, inconclosa” (p. 45)]; és acusada per una periodista en un programa de televisió sensacionalista d’haver llençat pel balcó una bossa d’escombraries que ha donat de ple al cap d’un vianant. L’home l’han hagut de dur a urgències. En la bossa, hi havia un rebut de la llum amb el nom de l’escriptora. Però ja fa més de dotze anys que no hi viu allí. Era el pis d’estudiant llogat amb la Joana i la Maria, quan estudiava amb elles a la Facultat. La víctima, en Teo, és un jove que està en crisi. L’han acomiadat de la feina i la muller, la Marga,  l’acaba de deixar acusant-lo, infundadament (sembla), de mals tractes. Tot per quedar-se el pis. Destatorat, a la deriva, acabarà fent-se fotos amb turistes per després buscar-les a internet i treballant de vigilant a un meublé. (Un que per cert, acaba de tancar les portes.)

La protagonista —que més endavant sabrem que es diu Ariadna— contacta amb la periodista que l’ha acusat infundadament, la Rut, [“Ella simplement vol estar bé, és l’única cosa a la qual aspira” (p. 55)]per demanar-li explicacions. I acaben fent-se amiguers. Aquesta l’introdueixen un món d’alt llinatge, d’esnobs i sibarites, de festes d’ambient exclusiu, d’aquella gent que no baixen mai de la Diagonal, amb personatges histriònics com en Reverter que té una nina inflable com a companya de pis a qui tracta com si fos la seva dona i l’exhibeix com a tal, o la Sophie, l’aquiescència del glamur. Però la...  també té una altra vida, amb un reporter, en Carles, casat, amb qui li encanten els jocs sexuals i ella s’hi avé. “La majoria de les vegades som a fora, però ens agradaria ser a dins, i per això inventam senyals que realment no existeixen.” (p.80)

Els personatges de la novel·la són com balses perdudes buscant un sentit a la seva existència. La tenen, ben cert; però no es veu que se la creguin. El patetisme de Teo, enviant emails compulsivament a l’Ariadna, el fetitxisme del Reverter adorant els peus de les seves amants, la covardia de la Rut per assumir l’amor del músic amb qui conviu una relació apassionant, ... Hi ha una crítica velada als periodistes i als escriptors d’encàrrec, absolutament inútils i fal·laços.  Ni els joves ni els grans. Hi ha un desig de ser escoltat i se estimat en tots ells. Però vaguen sols en la seva realitat. Deu ser el peatge de viure en una gran ciutat com Barcelona. Una ciutat molt egosurfing, segurament. (Recordem que Llúcia Ramis és periodista de professió). Hi apareixen racons ben coneguts de la ciutat, com la Barceloneta, la plaça Rovira, la Casita Blanca, el barri de Sant Pere, la rambla de Poblenou,... “Barcelona és una ciutat que et despentina” (p. 25)

Tot i el títol de la novel·la pot induir a error, el cert és que el fet de fer Egosurfing no apareix en cap moment. Sí les relacions que alguns personatges (o algunes històries inserides en la trama, com talls publicitaris), el fan servir: twitter, facebook, sms, xarxes socials, blogs,... Però són eines, no pretext de res. Precisament, en aquestes històries inserides en la història, hi ha el millor de la posa de Ramis: àgil, concisa, divertida. Els capítols “El lloc”,on parla de la coneixença dels tres pes. Pau, Pep, Pol Pere,  i de la mort del primer; o “Robert”, el jove psicòpata nord-americà obsessionat en fer una matança i penjar-la a Youtube; o “Frida”, la noia que va a concurs de la teles; mereixen ser contes curts per ells sols.

Tots volem mirar i ser vistos. Tos observem i ens sentim observats. Com la webcam de l’Ariadna, que també li serveix per masturbar-se a distància. A vegades no ens calen ni els mots. Tan sols les imatges-“La realitat sempre està en moviment, en evolució. La bellesa consisteix a captar aquesta transformació gairebé invisible per a l’ull humà, imperceptible per a una societat que sempre va amb preses” (p. 157) Toma! I jo el primer! Per cert: ja em teniu enganxat al facebook i al twiter?

On la Ramis es troba còmoda és en els diàlegs i els monòlegs. És una novel·la a la moda, de tall clarament urbana, que segurament oblidaré d’aquí un temps i no recordaré ni de què parla. Com la seva primera obra 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys'. També és cert que, almenys, està ben escrita. I es llegeix bé. I que té “aquell punt d’arrencada” original i imprescindible, com deia el Márquez. I ja és molt per haver guanyat un premi dels grossos (pactat, suposo; com tots). Puta enveja, és clar.

Escolteu el que l’autora pensa del seu llibre.


Ramis, Llucia. Egosurfing. Ediciones Destino. Barcelona, 2010, 331 p. [Premi Josep Pla, 2010)
Puntuació: 7/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

3 comentaris:

el paseante ha dit...

Jo sempre esmicolo les factures abans de llençar la bossa de les escombraries per la finestra. Això sí, no ho faig mai abans de les 10 del vespre. Sóc cívic.

El veí de dalt ha dit...

I l'orinal, també el buides igual?

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

Si es llig bé i està ben escrit, ja és molt millor que algunes porqueries d'arreu del món literari (pense, per exemple, en la saga twilight...puaj!)