De sopars blocaires d'imprevist...

Dissabte estava acabant de veure el partit del Barça quan sento enrenou a baix al carrer. Ostres! Una nova redada del Felip Puig per foragitar alguns okupes del barri, penso. Però no. Veig un grupet de gent jove —i encara de més joves—, a punt d’entrar al restaurant de sota casa, de nom shakespearià. Es besen efusivament, fan ganyotes en reconèixer-se i s’abracen entre rialles i cares de sorpresa. Semblen feliços, tot i que en un primer moment penso si no seran una secta perillosa. Però semblen gent pacífica. I no van armats. Baixo avall a xafardejar. M’atrauen els fets curiosos i els espècimens rars. Jo mateix sóc un friki destacat. Ho reconec.

Veig que una noia d’ulls atzurs i somriure marítim anota en un full la relació dels que van arribant. És hora de sopar i avui no he tret res del congelador. L’ocasió la pinten calba, que diuen. Em colo per la patilla. “Hola... Bona nit. Vinc per això..., de la reunió..., [improviso] del sopar”. “I qui ets?”, em diu un noi que sembla marejar la perdiu. “Sóc..., sóc... [penso que si dic la veritat, serà el més fàcil: semblen bona gent]...sóc el veí de dalt.”, dic, aixecant el dit enlaire. Ostres! Això sembla fer efecte. De cop i volta, en sentir-ho, hi ha gent que em ve a saludar. Què estrany! Potser sí que deu haver algun energumen que es fa dir així. Un altre noi, que també em diuen que és de la troika dirigent, em passa una etiqueta blanca on escric el meu nom. Ho faig, no fos cas que li agafés cap paranoia. Me l’enganxo al pit i més cofoi que un paó, em passejo entre la gent. La quefa em diu: “Són 28,5...” —no sé si m’està oferint una tarifa o es refereix a la gent present a la sala—...euros”. “Ah! S’ha de pagar”? “Home, a tu què et sembla?...”, em diu a l’orella un que sembla anar fort d’armilla i posa llum a l’entrebanc. Trec tres bitllets de Monoply que sempre duc a sobre i els hi dono. Cola. A sobre em torna un euro i mig. Ja tinc per l’ABC de demà!

Vaig passant entre la gent i saludant a uns i altres. M’expliquen que són gent que fan blocs. “De pisos?”, demano a un nano que m’abraça efusivament. Em diu que ve de la Cerdanya. Deu pensar que sóc promotor immobiliari, jo. Són coses que passen. Una noia que irradia una llum pròpia que enlluerna tothom em besa il.lusionada. Quan em vaig a tornar, un fidel escuder m’atura. “Noi, que la xiqueta té parella...”. Li segueixo la beta. “No home!, Només li volia ensenyar el piset... No parleu de blocs, vosaltres?” “Jo no”. “Són blocs de notes, de posts...”, m’aclareix una simpàtica donzella que es veu clarament que sabia de què parlava. “Posts de planxar”?, dic. “Juàs! Com ets veí, sempre de conya!”, em diu una altra que em recorda haver vist en algun lloc. “Doncs res, a blogejar!” Crec que ja he entès de què va la festa. Glamur i color.

El que deia: són gent estranya de mal viure. M’abalanço a la barra a servir-me un copa de vi. Sento dir que una noia ve de Saragossa. Això deu ser una plaga que s’encomana! Perill! A la barra una altra sirena que irradia una aura pròpia em saluda. Veig  una noia de mirada melosa que obre molts els ulls en veure’m. Ja diuen que els ulls són l’espill de la l’ànima. “Veí? Estaves apuntat? No ho sabia” em diu . Ni jo tampoc, penso. “Ei, que jo ja he pagat, eh!” li responc; no fos cas que fes de cobradora del frac camuflada.

“Tu ets de Reus, oi?”, li pregunto a una xiqueta mentre li serveixo una copa.  Abans de res, sóc un cavaller.“No, jo sóc de Lleida”. Crec que ja porto alguna copa de més... Faig mutis pel forro. Una noia molt bufona, de cabells rinxolats m’ofereix un gotet de color ocre. “M’agrada molt el teu bloc” li dic, per anar al gra. “A mi que m’expliques! Jo sóc la cambrera”. “Ah! Com que havia vist Romero escrit aquí, al teu pit, on tots porten el nom...” Em foto el xupito de verdures d’un glop. I ataco l’embotit.

Algú amb la mirada petita em diu: “Ja has escrit alguna cosa?” “Un dia, al cole vaig fer una redacció...”. “No home! Si has posat res als dossiers de l’entrada!” “Ah! Puc fer-ho?”. M’hi atanso. Escric qualsevol bestiesa que em passa pel cap: “Tonto el que lo lea”, i em quedo tant tant ample.  I segueixo endrapant. Ara han tret una amanida amb tomàquet, mongetes, pop i espinacs. Quant de mal ha fet Ferran Adrià! De tota manera, tinc fam i m’abalanço. “Hi ha gana, eh?” “Està bo. Ets l’amo del local?” li dic. “No home! Jo sóc el de les sandàlies...”

Veig que hi ha nivell literari en moltes converses. Al final descobreixo que el tal Ulisses no era aquell de la família del TBO. Vés per on! Per moments, podria fer una col·lecció de frases cèlebres de la nit. Algú sembla clarament que és el mestre de la situació. No perd el somrís per res. Fins i tot  quan li tiro una copa pel damunt. Sense voler és clar... M’acosto a un altre grupet que xerra animosament.  Escolto: I a qui donaran l’Òscar demà?” “A mi m’agraden les clàssiques”. “Jo crec que guanyarà Cisne Negro, segur” diu una noia que sembla que això de les pelis, és el seu.  Són especialistes del setè art..., doncs ;i jo que em vaig quedar en el Ciudadano Keane!

Una noia entra a la rotllana. “Si dubto és que sóc, si penso és que sóc”. “Això és de Guardiola, no?, li dic. Em mira estranyada i m’ofereix una copa de vi. “No home, és el meu blog. Beu i oblida, veí. Em sembla que ho necessites”, em diu somrient. Realment, la condició humana no té límits. I jo crec que estic en hores baixes. Algú em tusta l’espatlla: I “Jo sóc la Vuitena”, em diu un joveneta de llavis carnosos. “Doncs jo és la primera vegada... que vinc”. “No home, no; que em dic així!” “Ah! Doncs jo sóc el vei de dalt” “Ah, vius aquí mateix. De debò?” “I tant,...Puges desprès, eh?”

Vaig ensumant converses i glopejant copes que la gent deixa oblidades als racons. Crec que ja en duc prou. Ara treuen pinxos de pollastre i hamburgueses  amb salsa  Tot exquisit. Jo segueixo amb l’antena posada ací i allà. Si no fos per un paio que no calla ni un moment i sempre m’està aixafant el plan a totes les noies que m’apropo, la nit seria excel·lent. I ara ens diu que vol fer una foto? Li seguirem la corda, no fos cas que tingui algun atac  per falta de medicació i la liem. La veritat és que el paio és simpaticot...i li dono un calbot amical- Tot rient, algú explica que el riure és una manera d’allargar la vida. Ostres! Millor que no li digui l’edat que tinc o la fustro... Mentre prenem les postres, algú que no té bloc però que promet fer-ne un aviat parla de les excel·lències de la xocolata. Ostres, això em recorda alguna fantasia llunyana...

La cosa s’allarga i encara haurem d’esperar a la matinada. I jo sense una xavo.... Hauré de posar fil a l’agulla... Per sort, el cafè anava inclòs. Prop de les dues tanquem barraca. Els del bar ens treuen amablement  a fora, amb ganes d’anar a dormir. La gent va desfilant i allò és una filera (o fal·lera?) de petons i encaixades.

Així doncs, hem acabat tal com havíem començat. Amics per sempre.

I la roda continua.

I si no, passegeu-vos pel replà...

Però no feu gaire soroll, que tinc ressaca...