De lectura (99): La moneda del malfat, d'Àfrica Ragel

 “…en determinats moments has d’estar prou boig

 per a poder dir les veritats” (p. 46)

“ A la vida, si t’equivoques no hi ha una segona partida,

 a vegades ni tan sols una única oportunitat” (p. 79)

Una nova Icària per descobrir?

Poblenou és un bell escenari literari. Ho han assajat diversos escriptors amb força renom. El més destacat, és clar, és la castellana Icaría, Icària de Xavier Benguerel, sens anar  més lluny. O Antoni Rabinad. O Jordi Coca. O Julià de Jodar. Africa Ragel sembla beure d'aquesta tradició que ennobleix als qui viuen i senten un barri com a propi, i volen testimoniar el seu tremp en planes viscudes. Un repte gens fàcil que l’honora.

Aquesta és la intenció primera del llibre, no ens enganyem. No està plantejada com una ruta literària però és  evident que l’autora ens ho posa fàcil. Ens dibuixa al principi del llibre en un plànol els indrets per on els personatges es mouen, amb fotografies incloses; a més d’indicar de tant en tant, a peu de plana, com si d’un llibre d’història es tractés, notes esclaridores sobre edificis, els personatges i els fets històrics que apareixen en el text.  Sincerament, no calia. Però és evident que  amb això ja ha posat en safata de plata la feina dels professors de geografia urbana que vulguin conduir  als alumnes per indrets de la memòria històrica del barri. En queden d’aquest professors? Sí, segur que sí...

I és que la Manchester catalana és ja un record als llibres d’història. En els darrers decennis del nostre govern municipal hi ha hagut recuperacions notòries i encertades. Hi ha reivindicacions pendents. Hi ha també grans pitafis especulatius. Però segueix viu l’esperit d’un barri que no conec prou, però que sento proper. Fa anys, jo també travessava les vies del tren per anar a veure un mar brut en platges que no convidaven al bany. Visitava un cementiri únic on s’hi enterraven celebritats i santets. Havia caminat per barraques que dibuixaven carrers agressius fets amb envans de fusta i cartró. Ara el Poblenou és un altre, per sort també. Però si la solució ha de venir de les noves tecnologies del 22@, de veïns autòctons foragitats per grans gratacels invertits o dels hotels de cinc estrelles en primera línia de mar, amb mi, que no hi comptin. Recordo algun post que he fet sobre com l’especulació del govern de la ciutat ha permès arrasar (sic) amb la fesomia de mig barri. No ens enganyem: el nou govern que vindrà no ho farà millor. La sort —o la dissort— és que ja no queda gaire bé res per tirar a terra.

Però anem al que ens ocupa. La novel·la parla d’una adolescència perduda. Una Icària albirada que cap protagonista assoleix. O sí?

Un terrible secret que amaguen la tensa relació entre dues famílies, els Agustí i els Messeguers, referència implícita als Capuleto i Montesco del Romeu i Julieta. Però aquí no hi ha una parella. Hi ha un trio. Més ben dit, un quartet. La Lurdes és el nexe d’unió entre tres amics, el Sergi (el seu germà), el Ramon (el seu promès) i l’Otegues (amic de tots ells). I ja us podeu imaginar que on hi ha una gallina i tres galls joves, per molt amics que siguin, es tendeix a mesclar els becs i la ploma. La novel·la s’inicia amb la  fugida intempestiva, un 10 de  gener de 1991,  de la Lurdes en una barca des de la platja de la Marbella, cap a un futur incert, trencant amb tota relació amb els seus companys quan ella té 21 anys. Com herència deixa un carta dividia en tres sobres —un per cada un—que, si ells volen, en el futur, hauran d’ajuntar per entendre el perquè de la seva fugida. Setze anys després d’aquell fet, en la febre postolímpica barcelonina, l’Otegues, que havia fugit a França on deixa una dona a qui mai va saber estimar, torna al barri per recuperar el passat (“Avui, amb trenta-vuit anys, se sentia sol, i la soledat és una influència dolenta quan estàs envoltat de gent.” (p. 43). Sent propera la seva mort i el seu interior el crida a saber el perquè d’aquell gran amor. En Ramon, la parella de la Lurdes, segueix sol, ocupat d’una botiga de llibres de vell que llanguideix les seves darreres hores. En Sergi, un home càndid i il·lús, que viu encara amb al mare i un tiet que se la beneficia, veu passar les hores fent de  venedor de bitllets de metro a una estació del barri,  enamoriscat d’una noia que veu cada dia i a qui mai s’ha atrevit a dirigir la paraula. Un plantejament ben curiós que pot donar molt de si.

El rencontre, després de setze anys de l’ensulsiada, farà reviure fantasmes del passat. I la recerca  de l’entrellat amagat en el missatge de la carta que va deixar la Lurdes empeny als amics a resoldre un misteri. El primer capítol ja planteja el dilema “L’inici”. La resta, (“L’ara”) és el camí cap el desenllaç; cap a la pèrdua de l’adolescència que la mateixa autora apunta en el prefaci.

A mi em sembla una novel·la que està ben plantejada però no acaba d’estar ben resolta. Està plantejada com un joc de pistes, una gimkana, que el protagonista principal, Otegues, acaba resolent; en un final tràgic que ja es traslluca a mesura que es coneix el malfat que arrosseguen les dones de la família Messeguer, la família de la Lurdes.  I que es concreta en una moneda que cada generació femenina hereta. Aquest salt pels racons del barri, ens fa veure que sovint anem sense mirar el que ens envolta. Els racons de la ciutat amaguen històries anònimes. Que a voltes, són col·lectives de tota una generació. Potser hi ha encaixos estilístics mal resolts que fan que la novel·la perdi  la versemblança que, opino, hauria de ser el seu màxim modus operandi. El mateix final —que no descobriré aquí—; o la manera com Otegues recupera un darrer escrit, em sembla un pèl poc creïbles. I això se’m fa més evidents en certs diàlegs del tot forçats. En canvi, en l’esperit dels personatges, íntimament lligats a la  sort del barri, sí que excel·leix. I la veu de la narradora omniscient, com un personatge més que interpreta el pensament dels personatges a través dels seus ulls, un bon encert. Més llarga i treballada, la novel.la hauria guanyat pes; especialment pels secundaris de la  trama. La  tia Roser, per exemple, la boja del barri que amaga la clau perquè Otegeus acabi per desfer l’encanteri, és una peça clau un pèl desfigurada.

Crec que l’autora té un sòlida base que podrà demostrar en noves aventures. La sé jove i amb empenta. És més, crec que acaba de guanyar recentment un altre premi.  Ànims, doncs!

Alguns altres hauran ressenyat de l’obra millor que no pas jo.

Ragel, Àfrica. La moneda del malfat. Ed. Saragossa, col. El cistell, 5. Barcelona, 2008, 182 p.

Puntuació: 6,5

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí