15 d’octubre de 2011

De la carpeta del veí (23): Carta a una (des)coneguda

De l

[...] Mira enrere en el temps... En un temps no molt llunyà, quan va decidir no canviar-la per cap altra. No sap si ella encara n’està convençuda... Sí, imagina que sí. Ell no deu tenir l’eloqüència d’altres, ni la sagacitat d’uns; ni la fortalesa de pocs. De la bellesa ja no en parla, és clar! Però el dubte el neguiteja.

Mira enrere i mira els seus ulls. Uns ulls que no l’esgoten. Que el trasmuden en un mar d’ones vertiginoses. Li diu que van ser els seus ulls el que el van captivar. Bé, els ulls irisosos i els cabells llargs; foscos i rinxolats que duia en aquell viatge a Itàlia. La resta del cos va ser una descoberta posterior... Els pits tendres, les natges voluptuoses, el ventre llis, el sexe enfebrat,... I uns llavis carnosos, goluts. Uns llavis que va besar per primer cop una nit de festa major, recolzats sobre aquell Panda d’inigualable record. Un ulls que veu també en la J. i en el P. No pot negar que són els seus. Un ulls pels quals es manifesta. Un ulls que a vegades l’enceguen i que sovint, no entén què volen dir o li reclamen.

Mira enrere en el temps... Recorda una escena de prometatge en un jardí emboirat. La fonda d’aquell petit poble costaner on van fer l’amor per primer cop, delerosos i neguitosos en la descoberta mútua del cos. I totes les altres nits de sexe franc que vingueren després. I hores d’ara, encara no es cansa. Quant cops haurem fet l’amor, tots dos? Centenars? A quants llocs? Vintenes? De quantes maneres? Mil? S’encén només de pensar que la pot tenir de nou entre les cames. Que el seu penis erecte serà dins els seus llavis. Que el cavalcarà, com genet desbocat encenent la fosca. Que estarà dins seu, cargolant-se amb un desig delerós. Que li demanarà que la prengui pels costats, pel darrera o pel davant. Que li escrigui amb ungles de foc el seu perfil indòmit. Està escrivint aquestes ratlles i s’enerva només de pensar-hi...

S’aixecaria ara mateix i li llivanyaria el cos a besades. I què? És dolent desitjar-se? Fer l’amor és el millor peatge que es pot pagar per estimar. El moment més desitjat és el de l’arrencada. El moment àlgid, el de la mort cega. El moment més dolç, el del crepuscle. La intensitat d’ara no és la mateixa d’antuvi. La seva força, tampoc. Però li assegura que el desig roman indemne. A voltes, la mira en silenci i li avé de pensar encara: “Com és que em va escollir a mi?” La mira i no es cansa de desitjar-la. Sap que va tenir sort de trobar-la aquell estiu del 83, en un carrer estrany, perduda.

Si ara s’atura i es posa a pensar, li vénen moltes imatges al cap. La va buscar i la va trobar, tot i els recels inicials. S’han estimat a ciutat i en els viatges d’estiu quan encara no tenien fills i fugien a l’aventura, oceans enllà. Recorda el primer embaràs; el neguit primerenc i el dia del naixement d’en P., amb aquell ull mig clos, damunt el pit, que la fitava dient “sóc aquí”, mentre els seus es negaven de llàgrimes. I el naixement de la J., anys després, a crits de dolor i alegria. Els nens s’han fet grans. I ells també. Van venir estius salobres que encara perduren. Van venir més viatges i més aniversaris. L’escola. Les malalties i els maldecaps. Estudis i postgraus. Destins temporals i treballs finals. Pèrdues de gent estimada en el camí. Neguit de feines, deures i encàrrecs.

Però ell no parla de fets materials. Parla de l’amor primigeni. Cosit amb puntades de fil d’or i espart. Han tingut encontres i desencontres. Alguna esgarrinxada i desil·lusions. Altres amors i desamors voltant. Ruptures a tocar. Tots dos n’eren víctima i botxí, alhora. I en canvi, van salvar-se del naufragi. Potser anys enrere mai hagués cregut que arribarien  al quart de segle plegats. Tampoc sap si el doblaran. No li preocupa especialment. No li preocupa gens, vaja. Si estan bé, perquè preocupar-se del demà? Però està bé parlar-ne de tant en tant. Aturar el pas i dir-se: “Ei, sóc aquí! Tu estàs amb mi”?  Cal aprendre a demanar perdó quan es necessita.

Suposa que hores d’ara dir-li “t’estimo” és redundant. Però no innecessari. Després de tan temps és agradable i precís. Dir-ho i sentir-s’ho dir. Oi? Li ho diu, doncs i  li ho escriu en majúscules. Li ho diu amb la boca plena i les mans baldes. Demostrant-l’hi cada dia en les petites coses. Li demana si ho vol. Si ella també ho sent així.

Li demana que li ho expliqui ella, ara. A la seva manera. Amb les seves paraules. I el gest.

Tenen tota la nit pel davant.

I alguns anys més, esperant-los.

Voldran? [...]

13 comentaris:

Carme ha dit...

Voldran? tal com ho expliques sembla que sí!

Emily ha dit...

De veritat fa el que diu, o només queden les paraules? si és que sí, el que escriu és un gran home :)

viu i llegeix ha dit...

Plas, plas, plas. M'encanta que comparteixis la teva carpeta de tant en tant. Gràcies

Elfreelang ha dit...

Em trec el barret....i val més que ja no me'l torni a posar...tens molta literatura en la carpeta! i bona!

Rita ha dit...

Em sembla que em repeteixo, aquesta carpeta és la meva debilitat. Sublim, veí!

Glo.bos.blog ha dit...

Caram, veí, jo també em trec el barret.
Ah, i dir "T'estimo" mai es innecessari.

Anònim ha dit...

QUE PARLIN,SISPLAU.....POTSER DEMAR SERA MASSA TARD.....JO VAIG FER TARD.
JUGANT AMB BARCELONA

Pere ha dit...

No cal que li digui que l'estima ... tota la carta és una declaració d'amor.

Bona nit Veí de dalt.

Violette ha dit...

Em moro d'enveja...

Joana ha dit...

S'ha de dir, t'estimo, i quan més temps passa, més.
Crec que sí, voldran...

Barcelona m'enamora ha dit...

M'ha agradat molt això de dir t'estimo "demostrant-li cada dia amb les petites coses", trobo que és la manera més bonica de dir t'estimo.

I m'ha encantant aquesta carta, fantàstica!

el paseante ha dit...

No m'agrada que tinguessin relacions íntimes sense estar casats. Però, si després va valer la pena, farem els ulls grossos i ho deixarem passar.

El veí de dalt ha dit...

Carme,
sembla que sí...

Emily,
Els grans homes els coneixeràs per les grans...; ejem, paraules.

Viu,
a servir...

Elfree,
(una confessió: m'ho copio del veí de sota).

Rita,
repeteix, repeteix...M'agrada que tornis per aquí.

Globos,
i tant!

Jugant,
mai és tard, dona!

Pere,
sí, una mica és això. Bona nit, mestre

Violette,
tu? Deus tenir cartes de (des)coneguts a patades...

Joana,
estem d'acord.

Barcelona,
les petites coses, aishhh!

Paseante,
però si jo sóc verge, encara! De qui parles?