31 d’octubre de 2011

De veïns d'escala (21): Adolfo Chapero, agregat de militars sortits de l'armari


El nostre veí, ja de petit, va notar que les seves hormones no anaven pel conducte reglamentari. Quan ho va comentar al pare, un ex-legionari subtinent de la guàrdia civil, va rebre sengles hòsties enmig dels collons. Els seus jocs eren els mateixos que els dels nens de la seva edat, però el traïen les formes: els seus musculosos Madelman (que mai ha abandonat) feien desfilades al jardí de casa, però transvestits amb faralaes o de balladores de can-can de Moulin Rouge; en un pista americana transformada en passarel·la glamurosa a l'estil Dolce&Gabana. Quan jugava a bàsquet es delia per fer el marcatge a l'home. I sempre pel darrera. Els seus gustos musicals anaven des de Luís Mariano fins a Village People, passant per la Concha Piquer en la seva època daurada. Tenia sempre la música de "Fumando espero, al hombre que más quiero" als llavis. Uns llavis que sempre duia fervorosament pintats de roig passió.

Amb aquest gustos declarats va decidir que es voldria passar la vida envoltat d'homes adusts i salvatges, a qui pensava dedicar-se en cos i ànima. ¿I on podria trobar-los si no a la fèrria milícia? Obsessionat per les pel·lícules de gladiadors i romans, creia que en la doctrina castrense es faria un home de cap a peus. Tanmateix, ben aviat es va adonar que com ell n'hi havia a dotzenes de semblants a les casernes; papallonejant a les dutxes o als despatxos; sempre galejant de qui la tenia més grossa.

Que en l'estament militar trobés tants de la seva condició deuria venir dels gustos obscurs d'un general(íssim) que havia practicat BSM amb tots els seus subordinats en uns anys grisos de la història recent del país i que l'autoritat havia silenciat. Un personatges que alguns devots encara treuen en fotos vellutades en processó -normalment a mitjan juliol, o finals de novembre-, en diades d'efervescència patriòtica rància.

"Sóc un home pacífic amb la millor feina del món: engatillo i em deixo engatillar. I sense tirar ni un tret."

Jo, quan el veig, sempre m'arrambo a la paret del replà; no fos cas...


Els altres veïns de l'escala:

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresòl primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè quarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresòl quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon
14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona
15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona
16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 
17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera
18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 
19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 
20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta
21. Adolfo Chapero, agregat militar, entresòl tercera

3 comentaris:

Albanta ha dit...

Faré un tomb per l'escala... a aquest veí encara no l'he vist,...
No sé, però m'agradaria parlar una estona amb ell i que em conte batalletes i secrets , que segur en sap un fum!!
Un petó xiquet!!

fra miquel ha dit...

Hi ha de tot en el ramat del Senyor!!! I tos mereixen la mateixa estimació!
Una abraçada

Glo.bos.blog ha dit...

L'ospedrer! quin veïnat que gastes, veí!
Que no et passi res!