4 de novembre de 2011

De lectura (108): El cel de l’infern, de David Castillo

“El món prové del caos, que és la màxima expressió de l’ordre”
(Elisée Réclus)

“L’únic viatge iniciàtic és el que porta d’una ànima a una altra,
el que canvia la percepció de l’existència mentre desapareix la ingenuïtat” (p. 16)



Nostàlgia truncada.

La novel·la comença amb una imatge metafòrica: una rata, amagada, veu morir els seus cadells a mans d’un gat famèlic que no fa més que seguir els seus instints animals. Ella mateixa caurà sota les seves urpes. Una imatge que es reprendrà al final de la novel·la, com un final propiciatori del destí del protagonista i, potser, d’una generació.

Dani Cajal reflexiona sobre el seu passat a la presó Model de Barcelona. Som al 1980. Dani és un llop solitari empedreït. Una ànima lliure i desangelada. Un home d’acció que se sent acorralat. “La presó era, sobretot, un laberint de la soledat” (p. 19). Es droga i escriu poesia. Sembla desenganyat de tot i només li cal esperar la condicional per sortir lliure i prendre una decisió final.  “L’inconformisme era una forma de vida, no un desig” (p. 27). A fora, hi té una dona i una filla petita que l’esperen. Dani valora el resultat de les lluites amb els companys: els assalts, les detencions; les entrades i sortides de comissaria, les tortures, les manifestacions i els combats al carrer,... Dani ha viscut intensament els convulsos 1977 i 1978; en plena eufòria de la transició política i dels atemptats de l’extrema dreta i d’ETA. De les revoltes de la COPEL, de l’atemptat de l’Scala, del FAC, de l’assalt a la caserna del Berga, l’assassinat d’Aldo Moro, les vagues de fam dels presos d’IRA, la irrupció de Terra Lliure, l’ocupació de la Rambla, els strip-teases de Christa Lem, les performances d’Ocaña, les barricades llibertàries,... La presó és una escola  de l’inframón, un collage de presos polítics, psicòpates, assassins, drogoaddictes,... Per  aquells que no vau saber que va ser el postfranquisme, el llibre us pot ser una pinzellada rapida i interessant.

Eren temps d’un certa il·lusió col·lectiva. A mi em van agafar sent un cadellet. Recordo els quioscos plens de revistes de caire polític i fanziens musicals per a tos els gustos: Ajoblanco, El Papus, Hermano Lobo, Destino, Viejo Topo, Top Avizor, La Calle, Alfalfa, Star, Triunfo, El Rollo Enmascarado, Integral, Interviú,... Avui només queden les dues últimes. I l’anarquisme vivia una nova primavera amb les Jornades Llibertàries del Park Güell. Després vindria el Congrés de València que trencaria el partit irremissiblement: les tensions entre els faieros, els pragmàtics i les velles glòries van fer de la CNT un vaixell a la deriva, i fins avui. Només faltava la ganes de Martín Villa per culpa els anarquistes de tots els mals endèmics del país, i llestos.

A la sortida de la presó,  en Dídac, intenta reorganitzar la vida amb la seva companya Maite, que ha abandonat la lluita per la política i per la vida: ha caigut en l’inflen de els drogues i s’està autoimmolant a poc a poc. “Algú havia abaixat el teló de l’escenari de la seva vida” (p. 28). La seva filla en pateix les conseqüències. Però Dani no es rendeix fàcilment. “Dani era un híbrid de la mentalitat llibertària  heterodoxa i la rebel·lió dels setanta” (p. 22). Si cal matar per defensar-se, mata. Si cal enamorar-se, s’enamora. Viu entre la desesperació i la indiferència. La desesperació de no trobar lloc en el nou context social i per la mort de la companya; i indiferent a les doctrines dels nous dirigents del partit. El derrotisme s’alterna amb l’ànsia. “Volia recuperar l’agilitat i la consciència però només trobava el cel de l’infern”(p. 130). I finalment decideix provar una nova aventura, la darrera, que el durà a la Nicaragua de la revolució sandinista.

La novel·la és deutora dels anhels dels darrers somiadors del mil·lenni. Està bé com a dedicatòria personal a uns anys que l’autor va viure en primera persona i en pròpia pell (David Castillo era militant en actiu de la CNT i crec que va estar detingut per això). Està bé que algú que va beure del radicalisme en la seva joventut —ara crec que és el crític literari de El Punt +AVUI, a banda d’algun càrrec institucional en el passat—, expliqui, anys després, la percepció de què queda de tot allò (no-res) i d’això en faci obra literària. Protagonitzava el final d’una època, el final d’unes idees que no sabia ben bé si li importaven gaire.” ( p. 204)

L’obra va guanya el Premi Crexells, el 1900.

Castillo, David. El cel de l’infern. Ed. Proa, col. A tot vent, 366. Barcelona, 1999; 204 p.

Puntuació: 6,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

3 comentaris:

gatot ha dit...

t'has deixat la revista "Lib" veí, que va durar poc però va tenir molt d'èxit...

:P

ai l'edat...

carina ha dit...

Veí, m'ha agradat la teva ressenya, ja que fas una aproximació molt bona al llibre, no sé si m'interessa massa aquesta temàtica, però havent llegit el teu comentari me'n faig una idea molt clara de què puc trobar. Gràcies per il·luminar l'escala

Jordi Dorca ha dit...

Amb en David Castillo havíem coincidit al col·legi, en una època ja força llunyana, època infantil. Em plau que l'hagis ressenyat aquí.