11 de novembre de 2011

De lectura (109): Todo lo que se llevó el diablo, de Javier Pérez Andújar


“No hay esclavitud peor que al de la ignorancia” (p. 178)

“Sólo un pobre puede entender a un miserable;
 porque un pobre no es más que un miserable que come cada día.” (p. 199)


 “Al final hemos encontrado una casa. Geográficamente, esto está en España;
pero humanamente salta a al vista que no está en el mundo.
¡Lugar más miserable nunca lo habíamos encontrado!” (p. 134)



Tragèdia màgica.

És ben sabut que, a partir del 1931, els dirigents de la República van intentar acabar amb els mal endèmics del país: l’analfabetisme, el caciquisme agrari i el poder de l’església. La Guerra civil i la llarga nit que vindria després acabaria per portar a can Pistraus tota aquella experiència de renovació des de la base. I mira que en poc temps es va fer força feina... Només cal veure els esforços de la Nova Escola Unificada aquí a Catalunya i tota la tasca ingent dels mestres de la República. I seixanta anys després encara ara estem debatent el model educatiu més adequat...

De les moltes iniciatives culturals es van fer aleshores,  aquesta novel·la ens parla de les Missions Pedagògiques, quan era ministre d’Instrucció Pública un català no gaire recordat, Marcel·lí Domingo. El projecte bevia dels antecedents de la Institución Libre de Enseñaza i l’ideari del krausisme de finals de segle XIX. El Patronat de les Missions Pedagògiques volia crear 27.000 escoles públiques i cobrir 7.000 places de mestres. Una iniciativa amb un nom “evangelitzador”, que volia dotar de biblioteques a les escoles i pobles que no en tenien (la gran majoria) i fer arribar actes culturals i escènics (teatre, titelles, cinema,...)  a tots els racons rurals de l’estat Espanyol. “Hubo un arrabal al que el maestro había viajado en carro y era la primera vez que en aquel sitio veían un carro” (p. 40). No en sabia res d’aquestes missions. És l’origen del projecte de Lorca i els seus adlàter de La Barraca, En sabia d’unes de semblants que s’havien fet a Catalunya els anys vint a la recerca de les cançons populars catalanes, patrocinades per un mecenes encara menys conegut a casa nostra, Rafael Patxot. El fruit d’aquelles recerques, el Cançoner català, es pot trobar avui a la Biblioteca de Montserrat. Però tornem al llibre que ens ocupa.

La novel·la de Pérez de Andújar pren l’experiència de tres joves mestres, il·lusionats per aquella iniciativa com a eix vertebrador d’un retrat punyent de l’Espanya prebèl·lica.  Dues mestres voluntàries, Maria Luisa i Maruja i un noi, Reposiano, juntament amb el xofer que els acompanya (Arcos Paulín, un caricaturista que no es vol que se sàpiga el seu ofici) es dirigeixen a la serra de la Culebra, a Zamora, amb un camió carregat de llibres, titelles, música i moltes il·lusions i esperances per fer arribar la cultura als llogarets més recòndits on la població es majoritàriament analfabeta, i on les escoles —si n’hi ha—són corts desangelades, sense cap recurs ni servei, on mestres desvalguts fan el que poden davant un alumnat nombrós i divers.

Hi ha dos móns, doncs: un que no sap que passa més enllà de les seves fronteres vitals, sotmès al designis dels cacics i un, el de fora, que ve a conquerir-lo culturalment. El xox de trens està assegurat.

Paral·lelament al viatge dels mestres, Velasco Flámez, un joveníssim, llobater que, per no tenir, no té ni nom propi, va a la recerca del seu darrer familiar viu, un oncle que també és caçador de llops com ell. En aquest  pelegrinatge per la geografia rural castellana, el noi es trobarà personatges ben singulars, que li obriran els ulls al món, com un calidoscopi coral: ermitans esdevinguts místics; rodamóns anarquistes fugits de la justícia, ànimes en pena que no saben si són realment als llimbs o morts en vida; companyies de funambulistes, lingüistes universitaris que fan treball de camp a la recerca de variants dialectals, estudiants de l’etnografia que recullen històries orals que es van perdent; un adobacossis que arrossega un ase mansuet;... És una novel·la road movie de caire màgic, que em recorda, salvant les distàncies, aquella singular pel·lícula de Luis Cuerda (Amanece que no es poco) o les pelis corals de Berlanga

L’idealisme dels mestres toparà amb la immobilitat dels poders fàctics. Les tensions entre dues concepcions del món diametralment oposades: la contrària a qualsevol canvi (“... la gente trabajadora no pierde el tiempo dando opiniones. O hace las cosas, o nos las hace. Hechos, no palabras. Opinando no se llega a ninguna parte.”; p.157) i la de qui vol dur aquest canvi (“Las puertas que a la gente, que a todos vosotros, os cierra la desigualda de oportunidades sólo os la podrán abrir los libros,...” ; p.200), acabaran per esclatar. La bogeria irracional que sempre està present en les accions humanes, es trobaran físicament i metafòrica, en un poble sense nom de la serralada ibèrica; on confluiran en un moment doant tots els personatges de la novel.la. La violència acabarà per esclatar, com una paràbola premonitòria del conflicte bèl·lic que viurà Espanya poc mesos després.

M’ha agradat l’estil d’Andújar. Se li noten els orígens andalusos en la descripció del m món rural. Original, àgil, fresc. Tota una descoberta. A més, he après un munt de paraules que no coneixia en castellà: braña, sayal, cayada, calvero, llanada, barbo,cantereso, breñal, espúrreo, borincano, chiscón, fragura, sormorujo, drom, beré, mengul, baliché, zahúrda, ran, garañón, treponema, hisopo, chamarilero, atildado, almoaladrín, breña, cartello, laja i chatanear. Búfala!


Pérez Andújar, Javier. Todo lo que se llevó el diablo. Ed. Anagrama. Col. Andanzas, 735. Barcelona, 2010, 301 p.


Puntuació: 7,5/10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ

5 comentaris:

el paseante ha dit...

Osti, t'has atrevit a dir-li Pérez DE Andújar (com si fos un marquès). Un dia l'Emili Manzano va cometre el mateix error en aquell mític "Saló de lectura" de BTV i li va fotre un revés. No voldria estar en la teva pell.

carina ha dit...

M'ha agradat molt la teva ressenya i m'interessa moltíssim la temàtica que tracta la novel·la. Aquest cop sí que t'agafo la recomanació com una lectura obligatòria. Gràcies

El veí de dalt ha dit...

Paseante,
esmenat!

Carina
no em facis gaire cas: és perillós.

viu i llegeix ha dit...

sabent del perill que corro, jo ta,mbé et faré cas

Lula ha dit...

Sip, el JPA escriu genial, és un pou de saber, ho transmet amb entusiasme, amb humor però sense concessions.

I <3 JPA.... aisssssss