De poesia: Crosses, de Joan Vigó

Dimecres 16 de novembre vaig ser a l’Horiginal, un bar-teatre que fa honor al seu nom (amb hac o sense). Tenen un blog on solen donar compte del que s’hi cou. Aquell dia presentava un recull de poemes l’amic blocaire Joan Vigó, alter  ego de Mafia mental, un bloc que us recomano.

El recital es basava en una selecció  de les imatges i els poemes que apareixen sovint com a posts en el seu bloc i que va titular Crosses. Dues ídem arreplegades de vés a saber on, presidien l’escenari. Ell mateix diu que no sap qui és primer: l’ou o la gallina; vull dir si el poema ve suggerit per la imatge o la imatge apareix després del poema. Qui és crossa de qui, doncs? Penso que el primer cas deu guanyar el segon de carrer. I precisament de carrers parlen sempre les imatges de Vigó. Perquè Vigó és un freelance de la realitat urbana, reporterd’aquell detall que sol passar desapercebuda a ulls de la majoria. Sigui com sigui, la poesia de Vigo, imatge i poemes a la par, solen ser un cop directe a l’estómac (o al cervell); res de subterfugis ni paraules vàcues: un crochet allà on més dol, a la vena sensiblera de la poesia mel·líflua i enganxifosa. Els poemes de Vigó són una finestra sincera (i sentida) als dubtes que ens corprenen: la mort, el dolor, l'oblit, la solitud, el silenci, el rebuig, ...; un glop d’aiguardent que et crema a l’esòfag. Imatges sense persones, aparentment sense vida, però plenes de força i sentiment. Aforismes encavalcats en forma de poema.

I, com sol passar, la poesia de Vigó guanya en força (encara més?) quan és llegida pel mateix poeta. Si fins i tot es va atrevir a cantar-nos el darrer poema a ritme de soul!

Us deixo aquí amb un dels que més em va agradar:

 

El laberint

He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.