8 de febrer de 2012

De lectura (116): Los informantes, de Juan Gabriel Vásquez


“Toda cobardía tiene su límite, hasta la mía” (p. 157)

“La memoria no es pública” (p. 74)


Políticament compromesa.

Quan el jove periodista Gabriel Santoro publica el 1988 el seu primer llibre, no va pensar que la crítica més destructiva vindria del seu mateix pare. El tema de la novel·la semblava inofensiu: la vida d’una dona alemanya (una amiga de la família, Sara Guterman) que va arribar a Colòmbia amb catorze anys amb el seu pare poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial per establir-se i fundar un hotel de luxe. Però el pare de Santoro se sent traït amb la novel·la que ha editat el fill i se’n distancia d’ell durant molts anys. ¿Per què? Doncs perquè en el llibre hi ha alguna cosa que l’autor no havia previst. Entre les  frases que queden escrites s’amaga uns secret que ell no sap i que el pare amagava i el trasbalsen enormement. Es van succeint trames en èpoques distintes. Els anys de l’exili dels Guterman, el distanciament dels Santoro, la delicada operació de cor del pare,... Un història –la de la novel·la de Santoro— que sustenta la real —la de la novel·la de Vásquez. Un joc de nines russes.

Santoro començarà a descobrir el secret amagat després de la mort del pare; un home reconegut al país pels seus dots d’oratòria, que li permetien, per exemple, escriure els discursos a la nació del president. Mentre s’interna en el cor de  la vida del seu pare, mentre revela els secrets del present; altres fets paral·lels aniran sortint a la llum.  Fent una recerca de periodista —que és l’ofici de Vásquez (1973), el seu alter ego?—, i les converses amb antics amics de la família i del pare (amants incloses),  treu a la llum obscures anècdotes sobre les formes en què la Segona Guerra Mundial va marcar per sempre la vida d’alguns colombians i exiliats alemanys que s’estaven al país. "Uno no hace preguntas cuyas respuestas no quiere oir, cuidate de las preguntas boomerang" (p. 93). Esdeveniments de la dècada dels quaranta, on a Colòmbia –país d’origen de l’autor, arrelat  ara a Barcelona—, van destruir famílies, van trastocar vides, van arruïnar destins.

Els anys 40 a Colòmbia eren anys de delacions. A vegades falses. El pare de Santoro pateix una d’aquestes delacions d’algú proper. I d’aquí el seu silenci. La malaltia del pare, malalt del cor, en perill de mort, aproparan para i fill “porqué su forma de dirigirse hacía mi había estado siempre dominada por la ironía o la elipsis” (p. 59). Però no hi serà a temps.

Los informantes és un apassionant història de traïcions privades, entre amics i coneguts, i públiques (de tota una societat); de tensions familiars encobertes. Però és també un examen sense concessions a un episodi ambigu i poc conegut de la història de Colòmbia. La de llistes negres de filonazis, a l’estil de les que feia  Roosevelt als EUA. Com faria més tard el senador McCarthy i la seva cacera de bruixes. Com va fer Franco aquí amb els “desafectos al régimen”. La història es repeteix arreu.  "Todo el mundo lo sabe: quien traiciona una vez, seguirá traicionanado hasta que se muera" (p. 209). Un altre cop, la literatura ve a salvar-nos els mots. I els fets.

La novel·la, va ser escollida a Colòmbia com una de les més influents en els darrers vint-i-cinc anys al país. I a ser finalista de l’Independet oreign Fiction Prize al Regne Unit.


Vásquez, Juan Gabriel. Los informantes. Ed. Alfaguara, col. Hispánica. Barcelona, 2004, 344p.

Puntuació: 7 /10

Totes les lectures ressenyades pel veidedalt, AQUÍ