"Las otras" de sempre i "uns altres" de nou

Comença el mes. Comença, per fi!, la tardor. Comença un nou cicle polític. Ja ho deia el comte de Lampedusa a Il Gatopardo: «Cal que tot canviï perquè to segueixi igual». Però, si hi ha alguna cosa certa en el futur és que el meu bloc, amb triomf de CiU i catacrac del PSC, continuarà. Ells, “els altres”, encara ens estaran uns dies més torturant amb això dels pactes o no pactes, de la majoria natural i de la revalidació o no del tripartit. Jo la desitjo, perquè enganyar-vos. Sempre és un mal menor. Però avui no vull parlar-vos de política (dec ser l’únic), si no de la darrera obra de teatre que he vist avui mateix, jornada electoral: "Las otras" La fan al Teatre Capitol. al Can Pistoles de tota la vida. Ja sabeu: una reflexió entre àcida i humorística del tercer pal del matrimoni: l’”altra”, l’amant, la dolenta de la pel•lícula. L’ase dels cops.

Tres actrius (Cristina Dilla, Laura Sancho i Marta Bayarri) i un actor (Josep Julien) en una obra d’un sol acte i diàlegs constants. Àcids, irreverent, incisius. Quatre personatges per quinze històries particulars amb el mateix rerafons: la visió que “elles” tenen de la relació amb l’home casat (o caçat) que estimen. Amor i sexe: els pilars de la terra. La posada en escena és sòbria. Sobríssima, diria. Quatre tamborets i breus jocs de llum. Tots quatre actors vesteixen de rigorós vermell i negre. El vermell de la passió i el negre del capteniment, he pensat jo. El vestit de la Dilla elegantíssim, per cert. Ja m’agradaria treure-li a la meva parenta! I bé, ja us podeu suposar de què va l’obra: ha sortit de tot. L’obra es basa en un assaig de Mayte Ametlla. La vaig sentir a la ràdio fa dies i vaig deduir que se l’havia currat: les històries que s’expliquen podien ser inventades, però totes són casos reals. Com la de l’homosexual (també “la otra?”) que s’ho fa amb un home casat. Casat amb una dona, s’entén. Però és el cas singular. La resta d’històries són les de sempre: dona casada amant d’un home casat, joveneta amant d’home madur, la secretària amant del quefe; la dona frígida que entén les sortides del marit, la llibertina que devora homes...casats; la mantinguda somiatruites que espera i espera...; la dona i mare jove enganyada per un marit més jove encara; l’amant fidel incapaç d’estimar ningú més; l’amant gelosa que no suporta els gelós de la dona casada,... I el sexe, com a gran eix on tot volta. On són els sentiments? Es poden entendre uns sense l’altre. Ja en parlarem en una altre moment, però és evident que si la fe NO mou muntanyes (sí, heu llegit bé), el sexe SÍ mou passions. I potser és aquest el paper de "les altres": la recerca de la passió perduda. I d’aquí la seva necessitat: mantenir el matrimoni. Abans i després de la crisi. Com deia Oscar Wilde (ho he sentit a l’obra; no sóc tan erudit): “Les cadenes del matrimoni són molt pesades. Calen dos per dur-les i, a cops, tres”.

Si algun retret faig a l’obra és que el joc de diàlegs que van saltant d’una altre actor, sense ordre establert, desconcerta a l’espectador per no saber, en certs moments, si la història que expliquen és una nova o continua d’una altra, ja que en cap moment canvien de vestimenta o atrezzo. Però això no desdiu el missatge final: elles, “las otras”, les pobres, tenen sempre les de perdre. I tot així, persisteixen. El darrer diàleg és el que et deixa més descarnat. Amb un regust agredolç als llavis. Els homes som un pèl porcs, cert. I elles –vosaltres–, busqueu el cantó més canalla del nostre encant. Quan “ella” aconsegueix, després d'anys de demanar-li-ho que “ell” deixi la dona i fills, ell decideix canviar de ciutat i feina; sense ni considerar l'opinió d'ella. Un porc, doncs. Per això el públic tarda en reaccionar i aplaudir. Serà per sentiment de culpa?

Al cap i a la fi, qui no ha tingut un/una amant? Alguns de pensament; altres, de paraula (sou uns boques!!!); i molts, la majoria, de fet. Entre els diàlegs i/o monòlegs dels actors, es refereixen dades sobre el fet (ja us he dit que l’obra està basada en un llibre?). Un 25% de les dones d’aquest país són “Las otras”. M’ho puc creure? Doncs, sí; m’ho crec. I “Los otros”? Vull una segona part des del punt de vista dels homes a qui ens fan el doble joc! Però potser no seria tan interessant... Aneu-la a veure i en parlem.

En fi. Darrera reflexió i enllaço amb el principi. M’ha fet gràcia recordar el títol de l’obra, quan en tornar a casa, avui, al Parlament de Catalunya, han entrat “uns altres”. Ja està bé això de variar un pèl les cares polítiques. Però aquests “altres”, els Ciutadans-Partit de la Ciutadania, és segur que jo no els voldria ni per amants, ni per “queridas” (com ells dirien) ni per companys d’una sola nit! Buf! Però hi són. I haurem d’escoltar-los. Alguna cosa no va bé en aquest país quan només la meitat de la gent vota. I els que ens dirigeixen des de fa temps, és com si sentissin ploure. I així ens va a tots plegats.

I jo, al meu bloc. I «Las otras», a lo suyo, que prou feina tenen.

I bona nit i tapat.