1 de març de 2009

Pepe Rubianes, In Memoriam


Hauria estat un gran veí d'escala si hagués sabut que existíem... En certa manera, jo, quan sigui gran, voldria ser com ell. Mira..., saps què et dic? Deixa'ns les teves acompanyants africanes amb nosaltres perquè el teu somriure i bon humor, la teva lucidesa crítica i aquesta mala bava tan tendre que et calçaves al damunt, ja la tenim present entre nosaltres i és una mica nostra.

Sabem que allà on paris, Pepe, no descansaràs quiet...


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

13 comentaris:

Rita ha dit...

La que deu haver muntat ja...

Violeta ha dit...

Quina pèrdua més dolorosa.
Té raó la Rita...

Petonets.

Joana ha dit...

Mai he rigut tant com en els seus espectacles....

Deric ha dit...

ja ho vaig dir en un altre blog però ho torno a repetir aquí: estic segur que té muntada una festassa enorme al cel i a tots els seus habitants ben revolucionats!

Laie ha dit...

Una pena molt gran, la pèrdua del grandíssim Pepe Rubianes.

Els del PiT ha dit...

Festa al cel o a l'infern, que en Rubianes era molt fredolic...
Sergi ;-)

Palimp ha dit...

Una gran pérdida y una gran pena.

Carme ha dit...

Recordar-lo sempre serà riure o somriure. Bon viatge Pepe!

anna ha dit...

Ei!!! no t'ho perdis!! q jo el tenia de veí d'escala a Sitges, al pis de sota...una canya!
El dia q ens trobavem a l'ascenso...diminut x cert era una passada, en dos segons i mig ens feia riure totes, compartim pis unes noies: lo seu, tan africanes com dels pais és igual:un crack.
Sempre se'n van els bons i queden...els q queden...ho dic x experiencies viscudes, lleig de dir xo tan se m'en fot, ho sento, ja son masses!!!!!!
annna :))))

Cosespetites ha dit...

Ens ha regalat tan bons moments... l'anyorarem molt, segur.

kweilan ha dit...

El trobarem a faltar.

khalina ha dit...

Sí que el trobarem a faltar sí. Però ens ha deixat molts records, i sempre hi serà d'una manera o altra

el nadador ha dit...

Carallot. Sempre t'he imaginat una mica Rubianes. Un tipus tan tremendament tímid que es llença a l'abisme de la popularitat perquè o fa això o s'apaga com una espelma. Això o tancar-se a la closca. El Rubianes públic em carregava una mica, per excés de simpatia. Però també em queia be des que una vegada vaig creuar algunes frases amb ell a un lloc molt estrany. Amagava tota la sensibilitat i l'altruisme que guardava dins seu darrere aquella màscara de gamberret. Descansi en pau. Ens quedes tu, al menys a Blogville.