D'exposicions: "Yves Tanguy. L'univers surrealista" al MNAC

Una molt bona exposició per un molt bon artista. Yves Tanguy (París 1900-Woodbury, Connecticut, 1955), definit com «el pintor més surrealista dels surrealistes» per André Bretón, el pare putatiu del moviment –que no és poc. Jo només li coneixia el nom i alguna pintura de referència, i m’he quedat gratament impressionat de la seva obra. Una obra que ell sempre es negà a donar justificacions perquè... els artistes han de donar explicacions sobre l’obra que fan? Per això estan els crítics, no?; artistes frustrat la majoria. Com jo, segurament.

Orfe de pare als vuits anys, de petit va mamar directament de l’escola dels baixos fons de París, entre putes i rodamóns. Una escola on es forgen els més durs. Mariner de professió, va conèixer Jacques Prévert (una altre personatge ben curiós aquest) el 1918, al servei militar —del qual volia escapar-se fent-se passar per boig. No deuria tenir la sort d’alguns altres). Els seus ulls blaus, el seu front ample, i el seu pentinat estrafolari —com si dugués un rulo permanent al cap—, li marcaven els trets i la presència.

L’exposició és un recorregut per la seva evolució pictòrica a França (a partir de 1923) fins a la seva consagració als EUA (des de 1939). Des de les primeres pintures postcubsites i expressionistes (inspirades en Giorgio de Chirico), fetes sense cap tipus de formació prèvia i imbuïdes d’esperit surrealista pur (mireu “Fantomas”), a la seva darrera obra (i segurament; la síntesi de tot el seu corpus artístic), “Multiplicació dels arcs”. La va pintar als 55 anys. Poc després moria d’una vessament cerebral. Les seves cendres i les de la seva segons dona, la Kay Sage —que li va sobreviure vuit anys i que va acabar suïcidant-se— van ser espargides per un amic comú, Pierre Matisse (fill del famós pintor) a una badia de la seva Bretanya natal. Un final ben artístic, per cert. El recorregut es clou amb un documental televisiu de factura impecable.

Poques vegades he vist una exposició tan ben travada com aquesta. Però és clar, el MNAC és el MNAC i te quartos per fer-ho. Fins al 18 de genr teniu temps per anar-hi. Per entrar i deixar-se seduir pel món màgic i oníric de Tanguy, podeu servir-vos de les autoguies sonores que deixen gratuïtament o seguir una vista guiada (que ho fan molt bé, també). Hi ha més de 250 obres a visionar. Que destacaria? Les dels primers anys. Les interpretacions dels jocs eròtics. Els divertiments al fotomaton. Els “dibuixos automàtics”. Un joc de l’oca surrealista, fet a diverses mans (reproduït a la botiga). L’economia dels seu traç en la pintura, les seves construccions d'artefactes impossibles que semblen volar en un somni sense horitzó,... Si hi aneu, us semblarà veure-hi quadres d’un aire dalinià, o magrettià...; però tenen tots ells tenen un força innegable d’una personalitat absorbent.

Sempre he pensat que si hagués pogut escollir viure en un a altra època i lloc, segurament seria el París d’entreguerres, amb l’eclosió del surrealisme i tots els ismes europeus del moment. Precisament Tanguy faria amb Bréton una obra il·lustrada conjunta (l’única que se li coneix al pare del surrealisme) però es distanciaria més tard d’ell fins ignorar-se mútuament. Ja ho tenen això els artistes.

Veient una fotografia que es mostra a l’exposició on es veu a Tanguy amb Salvador Dali, Marx Ernst, André Breton, Paul Élouard, Tristan Tzara, Man Ray, i altres que ara no recordo; t’agafen ganes de posar-te fins el cul d’absenta amb ells i fer algun dels “cadàvers exquisits” als que eren tan afeccionats. Precisament van ser ells qui van inventar el terme, a la seva residència de la rue de Chateau, 54, on vivia amb Prévert i Charles Duhamel. Un catau autèntic de la bohèmia parisenca del moment.

Que no sabeu el que és això del “cadàver exquisit”? Doncs estigueu atents, que algun dia, en una de les nostres Històries veïnals hi jugarem plegats... Precisament, d'això volia parlar: encara trobo a faltar veïns i veïnes en la convocatòria de la segona tongada. Us he de venir a buscar?

De lectura (28) i memededicatòries blogaires: Els gàngsters de Barcelona, de Josep M. Planes

"Ens sembla que hem demostrat i seguirem demostrant ,
que en molts casos un estret lligam, per no dir una veritable fusió,
entre aquest dos mons diversos
(els atracadors i les associacions anarquistes) ha existit."

"Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa".

Josep Maria Planes (Manresa, 1907- Barcelona 1936) era un jove periodista, compromès a fons amb la seva professió. Va ser director de la revista Imatges (un magazine de gran qualitat fotogràfica i lterària) i del setmanari humorístic El Bé Negre (una revista satírica de principis dels anys trenta que riu-te’n tu de les portades de El Papus d’ara). També va ser l’autor de les Nits de Barcelona, una acurada descripció de l’agitada vida noctàmbula barcelonina d’avantguerra i de ressenyes d'esdeveniments esportius, especialment de ciclisme.

El llibre que us ressenyo aplega una trentena d’articles publicats al diari La Publicitat entre el 4 d’abril i el 27 de maig de 1934 sobre el rerafons de l’anarquisme barceloní, català i espanyol. Ho va fer en dues sèries: “Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i Espanya”. El mot gàngster, en el context de l’època, es referia als pistolers a sou. I en els afers que ens ocupa, es referia als elements infiltrats en el moviment anarcosindicalista català ja des de principis dels anys trenta. Els grups d’incontrolats que tan tristament famosos es van fer en els primers mesos de la Guerra civil a la reraguarda catalana, en general i barcelonina, especialment.

Planes estava compromès amb la legalitat republicana. Des del seu ofici de periodista va dur a terme una important tasca de d’investigació —pionera a l’època— sobre diferents camps de la política catalana, alhora que escrivia sobre crítica teatral, crònica esportiva i sàtira social. Un crac, doncs. I sense arribar a la trentena.

Els articles que coformen el llibre estan basas en confidències de primera mà i en investigacions documentades. Parla de noms i cognoms dels "gàngsters" i dels capitosts, de xifres de recaptació per quotes i per robatoris, de les actuacions dels diferents sindicats (aleshores, cada ram de la producció -l'Aigua, el Metall, el Tèxtil,...- tenia el seu; de votacions, de reunions de confederacions nacionals, d'adreces de reunions secretes, de bars on es conspirava, de polítics de la Generalitat implicats, de policies, de confidents, de morts,... Sabíeu, per exemple, que en la lluita bruta entre sindicats de la patronal (el Sindicat Lliure) i els anarquistes, entre 1910 i 1923 van haver-hi a Catalunya uns 1.700 atemptats; amb el resultat de 234 morts, la majoria (215) entre 1918 i 1923? I d'aquests morts, el 80% eren obrers? Un assassinat cada setmana, de promig. Allò sí que era “soroll de pistoles”.

La segona part de llibre és un estudi sintètic (recordem que és una recopilació d’articles periodístics, no d’un historiador) de la instauració de l’anarquisme d’arrel bakunista des del primer terç del segle XIX i del seu triomf a Catalunya, a l’inrevés del que succeïa a la resta de l’Estat espanyol, sobre les tesis socialistes. Des d’aquí comença un repàs des de l’època de les bombes (del Liceu, de Canvis Nous, ..), dels processos de Montjuïc, de la Setmana Tràgica, de l’època de la Guerra Mundial, dels anys del Sindicat Lliure i del Sindicat Ünic, de les bandes parapolicials del baró de Koenig o Bravo Portillo i la seva “llei de fugues” (això és, assassinar a sang freda obrers detinguts acusant-los que volien fugir de la policia), de l’auge dels membres de la FAI de Garcia Oliver, Durruti o Ascaso (i la seva “gimnàsia revolucionària” sobre els “trentistes” de Pestaña o Peiró. I en els darrers anys, de la pèrdua de la mateixa preponderància de la CNT. "És el l'anarquisme que s'aprofita del bandolerisme o el bandolerisme de l'anarquisme?"

Tot aquest afer li va valer la mort.

Certament, algun del grups faistes que ell va posar a la llum li van fer la pell els primers dies de l’inici de la Gerra Civil. Uns incontrolats el van anar a buscar al pis de Muntaner on estava amagat i el va assassinar a la carretera de l’Arrabassada. Tenia set trets al cap (tot un senyal) i només vint-i-nou anys d’edat. Va ser la primera víctima del periodisme català. Avui en dia, amb vint-i-nous anys, amb dures penes estem sortint de l’ou. L'historiador Jordi Finestres el va batejar com el reporter calidoscòpic.

“Està comprovat que les bandes d’atracadors que han actuat darrerament a Barcelona no són una altra cosa que uns agents de la FAI particularment actius. Els nostres gàngsters no són lladres vulgars. Treballen, per dir-ho amb el seu lèxic, per l’ideal”. Escrivint veritats com aquestes no és rar que els de la FAI li fessin la pell.

Un bon amic, manresà com ell, li ha dedicat recentment una pàgina web. Senzillament, excel.lent. Si us interessa la història de la Catalunya republicana, no us la podeu perdre.

______________________________________

I ara un repte pels lectors; especialment dedicat al Viatger, el del bloc Barcelona pixel a pixel, que sempre ens posa reptes de coneixement de la ciutat. Visteu-lo si no el coneixeu...

Quin és el personatge del dibuix i qui és el lloc exacte que representa? Com podeu saber de quin lloc es tracta avui dia? Difícil...? No gaire. Si algú ho endevina ràpid, la resta podeu aportar anècdotes sobre aquesta persona.

30è joc literari de "Tens un racó dalt del món": Calders i les Cròniques de la veritat oculta

El Josep M. Tibau, ui perdó!, Jesús M. (o era Joan, per allò que n'hi a totes les cases?) m'ha enredat. O m'he deixat enredar... Sóc un dels 37 blocaires que van deixant pistes per la catosfera en el seu 30è joc literari. (Serà que fa trenta anyets i ho vol celebrar així, el noi? mab un 30 x 30?). Aquest cop se las trae, el concurs...

Ja fa 30 setmanes que el bloc del Jesús M., Tens un racó dalt del món, proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs. Em sento honorat amb la seva elecció.

El xicotet, fill de terres ebrenques, ha repartit 5 o 6 fragments d'un llibre prou conegut d'un autor que encara ho és més (no, no és el Clint ni el Gatot) entre diversos blocs, i també uns 25 fragments que són falsos. Val... us ho dic... Es tracta de Cròniques de la veritat oculta, de l'insigne Pere Calders. Si no l'heu llegida, no sé què espereu. El joc consisteix en trobar els fragments autèntics que estan repartits entre aquests blocs.

Així doncs, els participants hauran d'espavilar-se, utilitzar buscadors o acudir als enllaços del seu bloc i buscar per la xarxa la referència al 30è joc literari. Teniu un mes de temps!

El text que m'ha tocat (que ja és fotut si algú l'hagués de posar al seu epitafi) és:

"Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven."

Si en voleu saber més, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Apali! Sort i bona recerca!

Històries veïnals: Anem per la segona tongada

Bé. S'ha acabat la primera tongada d'Històries veïnals, (que no han sigut gaire histèriques, per cert). El volum I. Precisament quan pesava que començaria a penjar les primeres que m’arribessin, vaig deixar-hi l’última. Això ha anat molt més ràpid del que pensava. I molt millor del que hagués suposat. És clar que la meva opinió no és imparcial; però crec que han sortit dotze relats més que dignes. Jo diria que fins i tot, brillants. Ja ho vaig dir en el post anterior i no em repeteixo més.

I ara em pregunto: VOLEU REPETIR?

Entenc que, en general, l’experiència us ha agradat i voldreu —almenys alguns/es—, tornar-hi. Àdhuc, alguns/es que no vau participar m’heu dit que us apuntaríeu a la nova tongada. El rauc de l’escriptura us delata.

Així, doncs, queda oficialment oberta la segona tongada d’Històries veïnals.

El procediment serà el mateix que el precedent. Faré una llista amb els inscrits i un repartiment aleatori dels membres de cada grup. (En la propera, això canviarà; però no avanço més).

Les normes i el procediment per aquesta segona tongada són les mateixes que en la primera . Si no les recordeu o sou nous en aquest veïnat, ESTAN AQUÍ

Però és clar: HI HAURÀ NOVETATS!

Quines? Doncs aquestes. Afegiu-les a les ja existents.

1. D’entrada els que vau acabar un relat -i voleu seguir participant-, ara el començareu. I els que l’heu començat; no repetireu posició. Sembla lògic, oi?

Més coses?

2. Doncs que aquest cop no serà una imatge el desencadenant de la història. El desencadenant ME’L DIREU VOSALTRES MATEIXOS/ES. Aquells que decidiu participar M’HEU D’ENVIAR, a part del vostre nom, blog i correu electrònic: el nom d’un LLOC (poble, ciutat, o país o qualsevol accident orogràfic que us plagui), un NOM d'un pèsontage famós o conegut (ho home o dona) , una DATA (que sigui dC!) i un OFICI o OCUPACIÓ (actual o antic). Ja veurem què faig amb tot això.

3. Recordo que les Històries veïnals poden ser bilingües. Mira, per ara és així... Potser més endavant, canvio. O faré dues variants. Entenc que a tothom li és indiferent tenir veïns en una o altra llengua en el seu grup. Que cadascú escrigui en la que més li plagui i li sigui còmode. Es tracta de passar-s'ho bé. Molts escriviu en castellà i ho podeu fer perfectament en català. Però si a algú li costa o no s'atreveix, ho podré tenir en compte alhora de fer els grups. M'ho dieu i llestos. Sempre faré una correcció gramatical i d'estil mínima abans de publicar res, no patiu per les faltes i deixeu-vos anar...

Ah! I si dic una llargària, respecteu-la! Alguns us heu deixat anar massa....Són 15-20 línies per cadascú!.

Us deixo tot el mes de novembre per pensar-vos-ho i comunicar-m’ho. Ja aniré fent memòria. M’ho dieu al blog o al meu correu. I aniré dient quanta gent som. El 30 de novembre és la data final per apuntar-se. L’1 de desembre, diré els grups resultants, l’ordre i el tema a tractar obligatòriament per cada un. I fins a final de gener del 2008, entre cagations, torrons, pessebres i regals de Reis, tindreu temps d’acabar el relat. No cal agobiar-se....que vénen festes.

No se m’escapa pensar que, quan tinguem un cert feix d’històries escrites, busqui algun editor atrevit i agosarat que les publiqui. Per què no? Hi ha d’altres bloggers que han fet quelcom de semblant i les nostres històries no es queden enrera.

Alguna proposta al respecte?

Feines i feinetes...

Hi ha tres maneres de fer les feines:

A) Model 1: A lo japo




B) Model 2: A lo Spanish



C) Models 3: A lo Paraguaio



Quin és la manera de treballa d'ADIF? S'admeten suggeriments visuals ...

Seminari sobre Patrimoni i Paisatge

El dies 8, 9 i 10 de novembre, Móra d'Ebre i Benissanet seran la seu del III Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori que organitzen conjuntament la Institució de les Lletres Catalanes, Associació Espais Escrits, Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila, Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Móra d'Ebre i Benissanet.

Després de les cites precedents a Vilanova i la Geltrú i a Sitges, aquest tercer Seminari tindrà lloc a Móra d'Ebre i a Benissanet, amb la col·laboració de l'Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i l'Institut Ramon Muntaner, l'any que se celebra el centenari del naixement de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila.

El Seminari d'enguany convida a debatre sobre "Models i formats" per a una efectiva projecció present i cap al futur de la memòria i l'obra dels escriptors. A partir, entre altres propostes, d'una panoràmica dels principals models a Europa i d'experiències concretes amb alguns formats singulars, desitgem avançar en la discussió sobre la gestió del patrimoni literari en aquest segle XXI.

Entre els participants en aquesta edició cal destacar l'escriptor castellonenc Joan Francesc Mira, un representant del Museu de la ciutat d'Odense a Dinamarca i un del Charles Dickens Museum de Londres, així com del director de Vilaweb Vicent Partal. La inscripció és gratuïta i es pot realitzar visitant el lloc web http://www.irmu.org/ on també trobareu més informació i el programa d'activitats.

De lectura (28): Històries veïnals. vol I, octubre-novembre 2007

Tretze menys un, igual a dotze. Dotze, com els dotze mesos. O millor, les dotze campanades. O una dotzena d’ous. Ho dotze homes sense pietat. Les dotze busques del rellotge. O els dotze apòstols... I quaranta-nou acòlits. Toca ara fer ressenya de l’experiència. Aquesta proposta no era nova per mi. He de confessar-ho. Participo amb alguns companys lletraferits en un experiment semblant, des de fa anys, i d’això vaig treure la idea de les Històries veïnals. I tenim el copyright! Algun dia us en parlaré. Però ara toca parlar de nosaltres... Com si d’un llibre de relats es tractés. Si ressenyo obres dels altres no faré el mateix amb les nostres creacions! I tant! Som-hi, doncs.

Els de l’escala K (Un nou regal) van ser el més ràpids en mostrar les cartes. Van fer un escrit dolç i amarg alhora; de trencaments i oblits. «...dóna’m una nova oportunitat, com un demà, com un nou regal». El tema sempitern del paradís perdut. Que sempre hem deixat escapar de les mans, per beneits. No van ser els únics. Tres HV més tornaríen sobre el tema. Serà que els humans hi caiem sovint. Deixaven el llistó alt. I aquest no va baixar amb els successius.

Els de l’escala J (Mai més) van seguir en un plànol semblant. I a fe de Déu que semblava una única ploma la que escrigués aquella narració, amb rerafons musical! «Don’t worry, bout me I’ll get along...». Una al·legoria a la soledat. Una soledat que trobem també reflectida en la història de títol més original de totes: “Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims”. Però aquí el final és tràgic, i ja s’apunta des del principi. «Tan se val, El temps passa depressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac...». Els de l’escala C, amb la seva història, ens van neguitejar i ens van fer sentir una mica culpables. Per què negar-ho?

Alguns han deixat volar (mai més ben dit!) la imaginació, i han deixat anar la seva vessant més màgica, més tel·lúrica. I han acabat fent un conte de fades Em refereixo a “La visita”, de l’escala D. «Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva». Una faula sobre el desig acomplert. Qui no ha somiat res semblant? De tant en tant, hi ha hagut finals feliços. També toca!

Però també hi ha hagut moltes HV amb finals oberts.

Hi ha hagut d’altres amb final sorpresa, amb un gir inesperat, acabant com un relat de por, inquietant, capriciós... Asfixiant. «Pero en realidad estoy quieta. Y yo tambien hago “ruiditos”, porqué sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla...». Eren les de l’escala E i “Una noche sin luz”. Encara hi penso, a vegades, i tremolo, quan pico el timbre d’un veí...

I, elles, les veïnes, s’han posat sovint en un nivell combatiu. Algunes han tirat per la línia de novel·la negra, policíaca, de robatori de pel·lícula italiana amb final inesperat. «Nomes obrir la porta, ens vam adonar que les coses no eren om havíem imaginat». Són els de l’escala H i la seva “Merda!”, que res té a veure amb la qualitat del relat! No han estat les úniques. També han tirat per un vessant mafiós les de l’escala G (“El viatge”). Pobre Èric! Qui li mana enamorar-se d’una infermera traficant si hi ha un italià pel mig! «Ella necessitava luxe acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat» . Totes busqueu el mateix, eh?... ;-). Algunes no se’n van tan lluny a buscar-ho. Ho tenen més a prop, a tocar; encara que després, amb la ressaca, no recordin res: «...sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit als pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat...» (“El gran dia”). És que no se us pot deixar soles, noies de l’escala A!

Una història de família també és la que expliquen els veïns de l’escala F, aquella de dos títols (“Hystiria” —potser volien escriure “Història”?—o “El reflex i l’ombra”). Un secret familiar que les dones de casa (àvia i mare) amaguen zelosament. Però sempre els secrets surten, tard o d’hora, a la llum. Un relat intens com pocs. Que remou consciències i enterboleix l’esperit. «Preferia no recordar res més. Començà a caminar i plorar de nou.». I també és una història trista la que no té títol (“Sense títol”) de l’escala I. Que comença i acaba amb un epitafi. Evidentment, no és per riure.

Però no tot ha quedat en família. Ni entre homes i dones. Fins i tot hem tingut relacions homosexuals. «Els meus dubtes,... els meus maleïts dubtes de sempre...» Com podia ser, si no, en aquest replà de l’escala H ("Un món virtual"), on s’hi troba el Gatot!

Ja veieu. hem tingut de tot: amor, sexe, violència, por, desig, soledat, suïcidis, robatoris, enganys, seducció, somnis, assassinats, passió... I n’hem tingut en català i en castellà. I un de bilingüe (escala I)! Potser ens ha falta més d’humor, més comèdia? Ja... és que estem a la tardor. I és temps de collir castanyes.

I per acabar hem deixat que des del somni es retorni al somni. En un cicle sense final. Perquè és cert o imaginat el que li succeeix a la protagonista de “Destins” (escala L): «I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...». Podeu tornar a recomençar la lectura de les Històries veïnals i opineu aeshores.

Mai hagués pensat que una màscara, unes espelmes, un pot de cacau en pols, i un ampolla de whisky donessin per tant. Me’n vaig a fotre un a la vostra salut! Amb gel.

Felicitats a tots i totes!

Apali!

PS
Ah!, seguiu atents/tes a la pantalla, que això no s'acaba aquí!

El veí a la ràdio: un post de Fantasies blocaires

Bé, veïnat. Estava anunciat i era profecia. El veí va anar a la ràdio. Més ben dit, va ser llegit a la ràdio. Al programa "Calents i contents" d'ONA FM (103.5). El dijous passat, el Mestre Vigó va tenir a bé llegir un post que li vaig enviar. Merci, mestre! I amb ell, s'estrenava el Racó del blocaire calent. Es tractava d'un extracte d'aquella Fantasia blocaire que va promoure... ostres!, ara no ho recordo...Eren l'Alepsi i la Candela, oi?, segurament. (Per cert, la segona la veig un pèl apagada darrerament. Algú la pot animar i encendre-la de nou?)

En aquella Fantasia blocaire a mi em va tocar (vaig escollir més be dit), la Joana, la Llum de Dona -digueu-me tonto!- (no Tondo, he dit "tonto"). I com que algú altre (la Sabateta, per cert) em va dir que m'hi havia excel.lit, doncs és el que li vaig enviar.

Ara, si us interessa, podeu enviar vosaltres els vostres posts perquè siguin llegits al programa (a calents@onafm.cat). Que em sembla que la Rosa , la veïna del pis de sota, ja ha fet els deures...

Us deixo l'enllaç aquí.

I si el voleu escoltar el que es va dir, piqueu a sota.

______________________

_________________________

I si el voleu llegir mentre escolteu:

"(...) M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari, la cuina. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que ho diuen tot.

—Vols tastar-la, ja?
—No, no encara.

M’hi apropo lentament. Amb les mans la siluetejo tota. Té un magnetisme que els meus dits constaten. Un rampell em fa tremolar. Li pico la galta del cul. Riu.

El seu és un cos de dóna que es vol plena. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. No tenim pressa. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos. “The postman rings twice! Recordeu? Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. Té una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; on aferrar-se. Li pessigo lleugerament els mugrons. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.

M’agenollo rera seu i albiro un sexe rosat, fiblant, sucós. El toco lleugerament. Tremola. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i dibuixa cercles al voltant. La pressiono lleugerament. Després faig girs concèntrics, de fora endins, més forts. Arriba una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, però avui no li parlaré. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i el forço, molt a poc a poc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero el moviment. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba la llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los. Accelero el fregadís. Dins. Enfora. Toco fons. Imagino que l’instant final és proper.

Però sóc dolent.

Enretiro amb cura els meus petits ariets dels dos caus. Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresonen el cap; m’amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final; a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins en el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endins. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí... em mates...”.

Morim i plorem, doncs, plegats; en un vell naufragi de cossos incandescents."

_________________________

I si voleu saber com acabava la Fantasia blocaire, cliqueu aquí

Bon profit!

De lectura (27): El salobre, de Pons Ponç

"Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m’apuntalin fent versos la vida”

(Calçobre)

Pons Ponç té el nom més cacofònic de la poesia catalana. No sé si és un àlies o una bona pensada dels seus pares… Tan li fa. El fet és que l’havia llegit poc i sempre m’havia semblat un hàbil conreador de la paraula escrita. Això és, un d’aquells poetes que escriu poc, amb una actitud tranquil·la, acurada i purista. Precisa i treballada, en suma (“és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric / i el més íntim exili és un vast sentiment”, Terra d’adéus).

Ell és menorquí, i ja sabeu que tinc una predilecció especial per tot el que vingui l’illa. Realment, El Salobre és una lloança als diversos paisatges menorquins. Les cales, el mar, els oliverars, les tanques, la gent,...Però una lloança nostàlgica. Com aquells “Paraiso perdido, perdido por buscarte / yo, sin luz, para siempre” que deia Alberti a Sobre los ángeles.

El títol del llibre ja evoca un cert gust agredolç. De salabror i mel. I certament el llibre —molt curtet, que es llegeix en mitja tarda tranquil·la— es mou entre aquest dos extrems: l’evocació d’un passat ja esvait i una certa voluntat de denúncia d’un present que li desplau i que el mou a una necessària presa de postura críticq. (“Serà un vers de revolta, el meu darrer pensament”, Argonauta). Els seus versos són un record constant al seu “espai viscut”, els seus territoris d’infantesa i joventut que ara ja han canviat per la mà des nouvinguts —els guiris, vaja; però que ho han fet amb a complaença dels nadius, no ens equivoquem!— (“Prest serem souvenirs mohicans i estrangers”; Terra d’adéus)

Ponç és un home llegit i, com molts poetes, ens ho fa saber tothora, en un acte que deu tenir un to de pedanteria intrínseca que a voltes, jo també practico. En els seus versos treu a col·lació autors que li deuen ser propers i estimats: Bréton, Kafka, Saramago, Max Jacob, Picasso, Genet, Bataille, Homer,... O bé encapçala alguns poemes amb versos d’altres autors que també l’hauran inspirat: Warren, Eliot, Seferis, Valente,...; o senzillamnet, els els dedica: a Vinyoli, a Josep M. Llompart, a Montale,... En el fons, la poesia és reescriure una i altra vegada els pensaments que ens ocupen els humans d’una manera atàvica i secular; i que d’una manera o altra, molts ja han escrit d’antuvi: el desig, el record, l’amor, la lluita, la mort, el sexe,... Ho faran millor o pitjor, amb major o menor encert; però és la sínia de sempre que remou la mateixa aigua.

Així doncs, hi ha poemes de records (“Cant i escric amb amor el nom dels boscos purs / on jugàvem a guerra els amics / i on anàvem amb la mare a cercar esclata-sangs; Argonauta); i altres d’esperança (“Terra nostra i mortal, terra aspriva i calenta, / la llavor de l’orgulla farà viure salvats / tots els símbols que el temps ha gravat en la pedra”, Esborrany de nocturn a Estèrri d’Àneu); poemes elegíacs (“I un munt de mots que cal salvar insurgent / S’estranya en passar el vell mestral / Sobre Menorca i plou / no tenc res més, Inventari d’alba); i de solitud o companyia (“l’adéu d’un home tot sol, / damunt cada illa una llàgrima, / al fons del cor el teu nom”; Spiritual); o d’autoafirmació personal (“Ara escric descalç entre el pinar / Així sent bé la terra / L’antiga i aspra terra endogalada / Dels avis dels besavis dels meus avis”, Filius insulae); alguns també amb un cert misticisme que no comparteixo ( “que sap que Déu és mort i que ha d’anar a fer feina”, Stalker). Però per sobre de tots ells, els de denúncia (”dins les síquies la gent llença llaunes i fems”; Obituari; “Els bàrbars s’han fet seu tot el present / Una altra llengua imposa el seu destí”, Com un renec).

I acaba el llibre un llarg poema elegíac al món del cinema i la literatura (Les enfants du paradís). Un poema que sintetitza el pòsit cultural del poeta i que és, en el fons, el rerafons ideològic de tota una generació. Un rera l’altra s’anuncien referents i icones que han ajudat a forjar el pensament de la segona meitat del segle XX al nostre pais. Relacionar-les, suposaria transcriure sencer el poema. Millor que el llegiu el llibre.

I si ho feu, llegireu versos de diferents registres formals: sonets, alexandrins, haikús, poemes de vers lliure i, els més intensos, de poesia en prosa. Ho toca tot, el noi, vaja. Un crac. I escriure sense signes ortogràfics: molts poemes no tenen ni punts, ni comes, ni guionets, ni cometes... I malgrat tot, tots ells tenen un musicalitat evident. Això no surt per art de màgia. Vol treball i constància. El que em falta a mi.

El llibre és del 1997, escrit després de la mort del seu pare i, segons el seu prologuista, Sam Abrams, «tanca una època d’”homenatges” i inaugura una nova època, la tercera, que es caracteritzarà per progressiu abandó del culturalisme poètic anterior i l’emergència d’una veu més despullada, més autèntica i més penetrant, que es nodreix més de la vida moral del poeta que de la literatura.»

Si ho diu ell així de bé, perquè he d’afegir res més, jo?

O si de cas, que ho digui el mateix Ponç:

“Si no llegesc o escric, em sé perdut” (Male di vivere)

Això sí que també em passa a mi.

Putades lingüístiques...en castellà

Llegiu això que m'ha arribat al meu correu... Ara ja sé perquè escrivim en català. O podríem fer el mateix amb la nostra llengua amb altres termes...? Sí, segur que sí. Deixeu que ho pensi...

______________________________________

DEMOSTRACIÓN DE QUE LA LENGUA ESPAÑOLA NO ES MACHISTA EN ABSOLUTO

ZORRO: Espadachín justiciero.
ZORRA: Puta.

PERRO: Mejor amigo del hombre.
PERRA: Puta.

AVENTURERO: Osado, valiente, arriesgado, hombre de mundo.
AVENTURERA: Puta.

CUALQUIER: Fulanito, Mengano, Zutano.
CUALQUIERA: Puta.

REGALADO: Adjetivo; participio del verbo regalar.
REGALADA: Puta

CALLEJERO: De la calle, urbano.
CALLEJERA: Puta.

HOMBREZUELO: Hombrecillo, varón, mínimo, pequeñito.
MUJERZUELA: Puta.

HOMBRE PÚBLICO: Personaje prominente.
MUJER PÚBLICA: Puta.

GOLFO: Masa de agua marina parcialmente rodeada de tierra.
GOLFA: Puta.

LOBO: Mamífero predador rapaz y feroz. Hombre experimentado y agresivo.
LOBA: Puta.

LIGERO: Hombre débil y/o sencillo
LIGERA: Puta.

ADÚLTERO: Infiel
ADÚLTERA: Puta.

"QUE HIJO PUTA": Expresión de "menuda suerte"
"QUE HIJA PUTA": Expresión de "menuda Zorra, ojalá se muera"

PUTIN: Honorable jefe de Estado Ruso.
PUTINA: Putilla.

MUJER QUE VENDE SUS SERVICIOS: Puta
HOMBRE QUE VENDE SUS SERVICIOS: Consultor

________________________________

Per cert, entre putada i putada us recordo que van caient les Històries veïnals com pluja tardorenca. Ja les tenim totes al sarró. Sí, he dit TOTES (abans m'havia liat i li reclamava als de l'escala F la seva quan ja la tenia de feia dies!, perdó); i molt abans de la data prevista! Veig que el veïnat s'ha esvalotat abans d'hora. I a que no sabeu qui falta: doncs el carallot del veí!!! Ja he rebut la "putadeta" (seguint el símil) que m'heu deixat al replà el meus veïns de l'escala L...Ja veurem com la remato. Ara en podeu llegir nou. I espero que la setmana vinent, hauré penjat la resta. No sé vosaltres, però jo estic xalant d'allò més.
Veig poc comentaris entre el veïnat, però. Sou tímids i/o tímides? O massa respectuosos?
En fi, cuideu-vos molt i recordeu de no obrir la porta a qualsevol...