31 de gener de 2007

Fantasies blocaires...

(Recordem les normes del meme de l’Alepsi i la Candela. Relatar una fantasia eròtica amb un/a, uns/nes blocaire/s i que els que surtin, la continuïn). Tot és ficció, doncs. Tot és pura, i sentida, i encesa, i talment, somiada, ficció. Que en gaudiu, si voleu.


Havia demanat al Gatot de veure’ns aquell cap de setmana a ca seua. Tenia una idea editorial per proposar-li, a ell i dues persones més del món blocaire que s’estaven per terres gironines. Li va agradar el que li vaig avançar per e-mail i em va demanar que pugés, per parlar-ne amb calma el cap de setmana. El seu veí era fora uns dies i tenia les claus de casa seva, ja que havia de donar de menjar al gatet (el seu fillol?) i regar-li les plantes. “I segur que no el molestarà que t’hi instal·lis dos dies”. No entenia perquè no em convidava ell a casa seva directament; però en fi, vaig accedir sense dilacions.

—Demà dissabte en parlem, noi. Aquesta nit tinc feina —em va dir, només obrir-me la porta alhora que em donava el joc de claus i m’assenyala el pis de dalt. Així doncs, vaig ser el veí de dalt fent de veí de dalt del Gatot.

A mitjanit, després d’empassar-me mitja dotzena de pelis porno a l’estil “Orgía anal IV” (la Candela volia classes teòriques i per això m’estava instruint) em va agafar una set de mil dimonis. La nevera estava buida i no havia glaçons en aquella casa. Vaig baixar a buscar beguda al Gatot. Sabia que no dormia perquè no parava de sentir esgarips i miols al seu pis durant tota la nit.

Després de tustar la porta em va sortir a obrir una nimfa que semblava la top-model d’una passarel·la de Milà. “Valens, pajaru!”. Ara entenia les prevencions del Gatot en voler-me lluny d’allí. “Serà mamón, el tio!” Jo allà, palplantat fent el ridícul amb el meu pijama d’ositos i les sabatilles de quadres i aquell bé de déu amb una cara de felicitat als ulls (quins ulls, per cert!) i un somriure als llavis (quins llavis, per cert també!) que em mirava tota encuriosida. A cops, a la vida, tens aquestes agradabilíssimes sorpreses. I em duia un tall a la faldilla fins l’engonal! Un tros de dona era davant meu i jo, quequejant com un passerell! Em vaig presentar, educat com sóc:

—Ho...hola, sóc... el veí.. El veí de dalt, per servir-te.

No sabia aleshores que el que quedaria ben servit seria un servidor. No em va dir qui era i li ho vaig respectar (jo, abans que re, sóc un cavaller). Per això quan em va ensenyar un kleenex rebregat, net, però rebregat; amb una adreça marcada no vaig poder deixar d’oferir-me com a cicerone acompanyant. Primer vaig enlluernar-me amb el seu pitram espasmòdic i aquelles corbes que se m’oferien, retallades de besllum, al llindar de la porta. Era una silueta que ni el Pedrosa podria acabar-se-les a Montmeló! Coneixia bé la ciutat d’altres estades anteriors i no em costaria trobar l’antro indicat. Ja veia jo que aquella noia de bandera buscava guerra; i jo podia ser el seu escuder allà on em portés. La veritat és que m’encenia només de veure-la i camí del lloc de destí —una disco de Girona on tothom sap com entra però no com surt—; m’hi vaig llençar. “El cel és ple de tímids, veí! Visca a l’infern”. No cal dir que aquells llavis m’encenien els pitjors instints de mascle afamat. I prop d’una aparador no vaig poder més i em vaig decidir. Tendre, però decidit.

En fi. No repetiré el que ja està escrit perquè per això un ploma més àgil, més veraç i més directa ja ho ha fet en el seu blog. Per tant, anem al que anàvem...

[...]

Després vaig saber que aquells llavis de foc eren de l’Alepsi. M’ho va dir en l’Azriel, l’Iruna i l’Adagio, amb qui vaig fer el darrer ball de la nit. Suat, feliç de conèixer-los, content de les hores viscudes, però amb un mal d’ous que no m’aguantava. No sé com van acabar ells perquè quan sortia el sol, els vaig deixar enrera. “Veí, això ho has d’arreglar i saps com fer-ho”

Jo estava més encès que una falla valenciana un dinou de març. Sóc com una traca sense aturador. Si se m’encenen, no paro fins que he esgotat el carregador, la recàmara i la santa bàrbara sencera. Me’n tornava retut i cap cot cap al pis de dalt del Gatot quan vaig veure un calendari a una botiga. I vaig recordar la cita del matí. I es feu la llum de cop! Estava alzheimer perdut. Tenia una cita de feina amb dues divinitats i se m’havia passat per alt!

O sigui que, amb el Gatot fora de joc, vaig tirar de mòbil per buscar un company d’aventura.

Uri, perico, sóc el veí, Si et desperto em sap greu. Hem d’anar d’orella! Vull dir, d’ullera. Posa’t les idems i canvia’t els calçons que a Girona falta gent.
—Noi. Ho sento però he quedat amb el Puji a Vilassar. Vaig a tastar escopinyes. O préssecs o no sé que coi de sementers. Que al Maresme no abunden i avui hi ha collita, tu.

Doncs que t’aprofiti, nano! Vaig pensar. Un que no. I el Chamb? Em surt un contestador: “Hola. sóc a Argentina aquest dies. Si vols, quedem per anar al T. Tens una copa pagada si et fas conèixer a la cambrera i li dues l’edat que tinc”. Vaja, aquest tampoc està operatiu.

El Clint? Aquest no vivia a prop? “Perdona veí, però m’agafes al moll a punt d’agafar un vaixell” “Te’n vas de viatge?” “No. Vull dir, sí; però un altra mena de viatge. Ja t’explicaré”. Una altre que tampoc. La blogosfera anava ocupada aquests dies.

Podria trucar a la Mireia; però des que sorteja les seves calcetes i no para de demanar diners pel seu Gatot bonic no hi ha qui l’aguanti! I l’Avi, potser ara que serà ídem no li convenien certes companyies. El vaig descartar. El Tondo era una bona opció, però estava massa lluny, a l’altra punta del país. Aja! L’home bala! No era de Girona? “Ei, nano; com duus la recàmera dels disparador?” “Veí, que fots?; M’acabes de despertar. No veus que tinc la primera dama al costat! No cridis tan pel mòbil que se t’entén tot!” Un altre que em deixava palplantat. “Excusa’m. Que et vagi bé la campanya anti-ventdelplà”. I el Roberthinos? Bon xaval, sí; però aquest encara em deixaria en evidència, amb la seva insultant joventut. Re. Que s’apanyi solet... Necessitava algú per fer de contrapès.

De cop, sóc així, funciona a batzegades, vaig recordar. Coi!, si tinc l’àngel exterminador a tocar! Em va dir que passava el cap de setmana a l’Empordà”. Era el pd40. Si aconseguia que vingués sabria definitivament si la famosa “p” era de “prop de” o “p” de “passat de”. Rosca.

—Noi, sóc el veí de dalt. Deixa tot el que facis, tot el que tinguis a les mans o dins la boca i vine cagant llets, que és gerundi. Tinc un planning que no te l’acabes ni en 40 més dels teus —li amollo, de cop. Jo sempre vaig fent amics, així, a la valenta
—Però ara el matí? Sortia per la Toscana...
—Ni Toscana ni polles! Tinc un parell de Roscanes esperant-te que riu-te’n de la Monica Belluchi aquella.

Li dono l’adreça on ens hem de trobar mitja hora més tard.

—Tu saps què és un tres per quatre?
—És un compàs? Jo creia que l’Home músic era aquell que sempre diu de convidar-nos a un concert i...
—No. Jo sóc el veí de dalt, carallot. I només toco la flauta i el pirandó. I de conya, per cert. Tu saps el que és un ménage a trois?
—Hauré de parlar amb la Déjà vie, jo el gavatxo no el toco...
—No. Aquesta ja l’han ben llisada —i afegeixo— Un, dos, tres, quatre; xaval; que no t’enteres. Un mènage a trois però amb quatre angles. Ho lligues?

El tio pot ser es pensava que volia sortir de l’amari amb ell.

l el duc a un edifici de pisos al cor de la ciutat. Només entrar-hi ens hem de dixar guiar per l’olfacte. Una olor característica, de pastís de xocolata, en porta al seu replà. Pico i a l’instant ella ens obre. Està espatarrant, com sempre. Sembla que només vagi vestida amb un davantal de cuina, amb els braços nus i les cames enlaire, però té una llum pròpia que m’encega l’ànim. Li plantifico un petó càlid als llavis on m’hi estic dos segons més de l’amistosament reglamentari. El pd40 és més caut. Són uns llavis turgents, càlids; acollidors. Els seus ulls són un refugi beatífic que conviden a perdre-s’hi una nit; una eternitat, si cal. No em desplauria esperar la mort dins la seva mirada.

—Vaja veí, t’esperava més d’hora! —em diu.— I el Gatot?
—Amb l’Alep... dic, amb una migranya de ca l’ample. Porto aquí un amic, el pd40. El coneixes? És un poeta de la vida, dels que a tu t’agraden. Ell ens farà de contrapès. Ja m’entens. I tu? —afegeixo mirant passadís endins—, estàs sola?
—Sí, encara l’espero. No ha arribat. Havia d’amarrar el vaixell al port i...—i amb un punt de gelosia.—Vas insistir tant que hi fos que ha hagut de tornar d’un creuer de Galícia!
—Coi, és que per un cop que pujo a terres gironines vull el millor de la terra. Què és aquesta olor ? –vaig inquirir, sabent perfectament la resposta.
—Un xocolata espessa, d’aquella que t’agrada. Ja saps; fa lliscar el melindro sense problemes.

El pobre pd40 no entenia res però el noi és intel·ligent i ho “pillava” ràpid. Va fer per deixar-nos sols una estona.

—Això, ... la biblioteca? —el paio es feia l’interessant però la peça era meva. I la tenia agafada del braç.
—Al fons a l’esquerra, com tot —li respongué ella— Fes-te una dutxa, si vols; mentre esperem. Jo ensenyo al veí el que estic fent a la cuina.

M’agafa de la mà i em porta dins el seu santuari. Se’m gira i m’arriba aquella olor de perfum que sap que m’encega. Poliandre i lilàs. És una mestra de les herbes aromàtiques. Una fetillera. Em té dominat. I ho sap. I coqueteja amb mi. Retira els pots que reposen damunt la taula i hi fa lloc. D’esquena a mi, gira el seu cap amb un ulls expressius que m’ho diuen tot.

—Vols tastar-la ja?
—No encara.

M’hi apropo lentament. Hi apropo el nas als seus cabells. Ella s’irisa tota. Ho noto en els pèls del seu bescoll. Magnètica. No la toco. Només sóc a cinc mil·límetres del seu cos i li demano que tanqui els ulls. Amb les mans la siluetejo tota. De cap a peus. Té un magnetisme que les meves mans constaten. Un rampell elèctric la fa tremolar. La toco. Primer amb un dit. Després, dos. La resta a poc a poc. Rera el seu coll, el palmell de mà. L’altra fa els mateixos passos. Però a la seva cintura. La hi deixaria una eternitat, descansant. Apamant-li les natges. Dures. Amples. Acollidores. Fermes. Li pico una galta. Riu.

El seu és un cos de dóna que es vol plena, consistent. Voluptúós, bregat a mil combats. I sé que em farà treure el millor de mi. Una dona així s’ho mereix. No tinc pressa. No tenim pressa. Hi ha un món que gira entorn nostre i nosaltres en som l’epicentre. L’un per l’altre. La faig flexionar endavant, per la cintura. Mig cos damunt la taula. Ella llença tots els estris que quedaven per terra. Un polsim de farina, voleiant, ens cobreix els cos. “The postman rings twice! Recordeu? Em baixo els pantalons. Em desfaig de sabates i mitjons. Li deslligo el davantal. Ara m’adono que a sota no du re posat. M’esperava, ho veig clar. És una esquena esvelta, ben formada. Veig un cul magnífic. D’aquells que pots picar-hi fort. Com una nou contra una altra. Li dibuixo tota la columna amb el revers del palmell. Amunt i avall. Em deixo caure al seu damunt prenent-li fort els pits. Li beso els lòbuls de l’orella. La mossego dolçament. Té dos càntirs consistents; curulls; d’on no pots deixar-te caure. Li pessigo lleugerament els mugrons. Dos cops. I els deixo reposar damunt la fusta. “Vei, veí...”.
M’agenollo rera seu i traslluco un sexe rosat, trèmol, sucós. El toco lleugerament. Tremola fugaçment. Hi passo un dit. Ara l’altre. Ara un tercer. El gros s’atura a la petxina mística i hi dibuixa cercles al voltant. La pressiono. Lleugerament. Després amb girs concèntrics, de fora endins, més fort. Una primera convulsió. Amb l’altre mà m’ajudo i li separo els llavis. Els majors. La sanefa que dibuixa la carn als extrems s’irriga de sang. S’esgaripa tota. Balbuceja el meu nom. “Veí..., veí...”. Li diria els mots més dolços a cau d’orella, com sempre faig, però avui no li parlaré. Avui tot serà en silenci. Avui m’haurà d’imaginar. Endinso dos dits ben premuts dins el seu sexe. És ben moll i se’m dilata sense cap resistència. Em salivo abundosament el dit gros de l’altre mà. L’apropo al seu anus i forço, molt a poc a poc, el forat fosc. Està relaxada i entra sense esgarips. Faig la pinça. Buscant les gemes d’un i altres dins el seu cos, en un contacte impossible; però proper. Profund. Comença a esbufegar, amb força; sense descans. La taula fa de topall als seus embats. Accelero els moviments tàctils. Sense fre. I llepo tot els contorns allí on m’arriba el cap. La llengua. Tot el seu darrera és ben moll. Noto com les parets vaginals em premen els dits, empresonant-los; no em puc fer escàpol. Intento sortir i no puc, accelero el fregadís. Dins. Enfora. Un i altre. Toco fons. No poden minar més. Imagino que l’instant final és proper.
Però sóc dolent.
Enretiro amb cura els meus petits ariets dels seus dos caus. Blof! Poso el palmells sobre les seves natges i m’hi amorro als dos forats amb delit. La meva llengua recorre les escletxes que marquen una paisatge d’encanteri. Vaig d’un forat a l’altre sense aturador. Sense recança. No em desplau gens. I finalment, quan amb el tou de les seves cames m’empresona les temples del meu cap; m’hi amorro fort a les seves anques i barrino la llengua amb un frenesí salvatge; sense clemència, sense perdó, sense final. La meva llengua és una barrina centrifugadora a dos mil revolucions. Crec que mai havia anat tan endins amb el paladar amb el cos d’una dona. Bec tot el que surt. I li retorno el que és seu, amb escreix, ben endis. Ben golós. Se’m mor als llavis. Els meus en els seus. “Veí, veí...em mates...”. Morim doncs, plegats, de plaer. I plorem. I jo no havia plorat mai abans així.

Estic encès. Ella ha apagat el foc i prem el bol dels fogons. “Et toca a tu”. Em caramelitza. Em sento un pastís de diumenge. O és dissabte! No sé on visc, ni qui sóc, ni que faig. Sé què vull, però. Amb una espàtula m’embarbussa el cos que es rebrinca amb l’escalfor. Ella em vesteix de dolçor i em despulla alhora, a llengotades. Em cobreix de xocolata els ulls, els llavis, les galtes, el coll, el nas... I m’hi va deixant els petons més tendres que no havia sentit mai. I baixa, va baixant molt lentament. No hi ha pressa. Talment com jo ho he fet amb ella. Al coll, a les espatlles, al pit, al ventre, a l’engonal...S’hi aturà i em mirà maliciosa.

—Déu meu. Em moriré de nou si no ho fas ja!
—Què vols que et faci, veí?
—El que tu saps fer millor: cuina’m els sentits.

I s’hi aboca. A pleret. Em perboca tot el pot per damunt. I s’ajup davant meu. Em pren els natges que em regalimen. Intenta caçar al vol el gotim de xocolata que em cau del sexe, erecte, príapic, inclement. Un rojor intensa em marca que tota la sang del cos s’ha concentrat en un únic punt. I ara és seu. Tot per ella. I fon els seus llavis en el meu sexe. La xocolata és el ciment que ens uneix. I jo m’espesseixo amb el seu tacte. Els seus llavis al meu el gland, a l’escrot, a les benes ben marcades. Les meves mans als seus cabells. Tot fa una dolça olor de cacau. I ella baixa. I baixa. I baixa. Hmmm... I ella puja. I puja., I puja.... És un vaivé que em mareja. Em té tot a dins. Li noto la glotis. Si li sortiré pel darrera del coll! Em menja el sexe com mai ningú me l’havia menjat abans. Amb els llavis, amb les dents, amb la llengua. Amb besa de mil maneres i l’acarona amb unes mans suaus, perfumades. Amb uns llavis que em semblen bressols de tant acollidors. Sóc presoner del seu paladar. I és un gelat cremós el que se’m desfà a l’entrecuix.

—Noia, et faré un suís si no t’atures!
—I jo l’engoliré tot, sense pressa.

I ja no puc més. El món es fon en un miratge. I sóc esclau del seu reialme. Per sempre.

(...)

El pd40, net com un pollet, entrà a la cuina i sembla no immutar-se de la postura en què ens troba.

—Han picat a la porta, Joana.
—Obre, sisplau —li diu aquella llum de dona sense deixar de fitar-me els ulls.

Sentim com corre el pany i algú exclama.

—Hola, pd40! Quina sorpresa veure’t aquí! Ara sí que veig que la farem grossa!

I el sento respondre.

Arare! Això sí que és una loteria! No puc més. Necessito un tros de dona com tu JA! Aquests dos —senyalant-nos—m’han encès que ni t’ho imagines.

Ella mira la Joana. Després em mira a mi. Somriu. Mira al pd40. Es treu la jaqueta. Deixa caure el bolso a terra i agafa l’amic per la cintura.

—No sé que has vist ni que han fet aquest parell; però el que et faré ara a tu no ho trobaràs ni surant els set oceans en ta vida.

I li plantifica un petó als morros que fa caure el barnús a terra. El pobre es queda nu de pèl a pèl amb una erecció que fins tot a mi em fa mal de veure.

Sento dos cossos en ebullició. Sento la xocolata bullint al foc. O és el meu cos el que segueix bullint?

Potser algú, amb millor memòria, i art culinari, us ho explicarà...

30 comentaris:

Alepsi ha dit...

Dios, veí.... i perquè no vas baixar amb mi i amb el Gatot??? Eeeeeeeeeeh????? xDDDDDDDDDDDDDD

Pffffffff.... ets un artista... [sort que no és demà que tinc l'examen, sino a veure com li explico jo al profe... xDDD]

joana ha dit...

Veíiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!!!.......estic exhausta...muda...empastifada de xocolata i moooolt feliç....
Un vertader plaer compartir-ho amb tu. M'ho he passat molt bé! Confio que la xocolata estés ... al punt, perquè tu ja ho estaves.
Un petó enxocolatat!
Que tinguis uns nit...màgica!!
Bona nit!

Duschgel ha dit...

Ostres, veí, quina passada! T'has treballat l'escrit que no vegis!! El detall del suís ha estat molt bo. Felicitats, de debò!!

Arare ha dit...

Em sento molt honrada, veí, que hagis pensat en mi en aquesta petita meravella eròtica que has escrit.

Pensa que en aquest tipus de lectures (i/o pel·lícules)sóc extremadament selectiva, la qual cosa no vol dir, ni de lluny, que no en llegeixi o que no en vegi. Al contrari!

El teu escrit no solament l'he llegit fins al final sinó que a més a més has aconseguit neguitejar-me (que suposo que és del que es tractava, veritat? de neguitejar, ni que fos una micona, al personal)

No és el millor moment per mi per dedicar-me a fer un escrit d'aquesta mena (tot i que no seria ni el primer ni suposo que el darrer que escriuria) i encara hi ha una altra cosa (digue'm covarda) i és que de tots, l'única que està donant la cara sóc jo.
Fixa't que fins i tot hi ha qui ensenya el cul, però la cara... i no, no ho faria mai de forma anònima i en el blog d'un altre com planteja la Candela. Jo quan faig les coses, les signo. I de vegades, així em va, potser és una mica allò que parlàvem a ca la Júlia (vanitas?)

Veí, repeteixo: moltíssimes gràcies per incloure'm en el joc. A més, amb el Pd40, la fantasia seria molt interessant (ignoro què en pensaria ell, però)

T'he dit mai que el teu blog és dels més interessants - a tots els nivells- que visito?

Bé, doncs ja t'ho dic ara. Un petó que et neguitegi (una mica)

Pd40 ha dit...

No tens mals gust... amb la Joana, eh?
Carai, veí, pensava que em lliuraria d'aquest joc. El faré, però demano una mica de temps, que últimament sols faig que memes. A més, vull pensar una mica el relat, que el que diu l'Arare té raó.

Puji ha dit...

Això és tremendo. La pantalla em fa xirivites, i el teclat s'aguanta sense tocar la taula.

Bravo veí!

Charleeze ha dit...

Caram, Veí, quina delícia llegir-te! Arribes a despertar tots els sentits. ;-)

Uardo ha dit...

Redéu! Xe, xe, xe... Girona encesa!! Encara estic impactat...

Déjà vie ha dit...

ei molt bó!!!! es q a mi el tema culinari m'agrada. I a mi aki hi surt mitja bloggesfera ;)

monculturals ha dit...

ostia quina festassa!

Joana ha dit...

Arare,pd40,
Em disculpareu per no haver-vos saludat... El moment era caòticament imprevisible... i vosaltres tan nets i polits... i jo i el veí feinejant... a la cuina.
Una abraçada a tots dos i un plaer haver compartit el relat amb vosaltres. Gràcies!

Joana ha dit...

Veí,
Encara tinc el cos... com t'ho diria... sacsejat. Ahir nit mentre et llegia, era tard, i la meva capacitat neuronal era casi nul.la. Em va costar dormir-me. Avui a la feina només veia taules plenes de xocolata, però he anat tot el matí amb un somriure als llavis.
Hi ha uns trets poètics que dónen qualitat al relat :" No em desplauria esperar la mort dins la seva mirada" " I plorem. I jo no havia plorat mai abans així " " Sóc presoner del seu paladar" "El món es fon en un miratge"...
Ara, seriosament veí, avui per uns instants m'he fos amb tu. Bellíssim.
Gràcies

El veí de dalt ha dit...

Alepsi,
ja m'hagués agradat una prèvia "a fons" amb tu; però vaig veure que el gatot t'havia deixat ben feliç i, a mi m'ho vas fer amb aquella rebregada a la disco. Em va emocioanr allò de "i quines mans!" I pensar que jo em mossego les unges!

Joana (u i dos)
A que deus fer una xocolata desfeta per llepar-se els dits? Ara, sempre que en mengi, no podré deixar de pensar en tu, vés per on! T'agraeixo els compliments. La meva poca vanitat està pels núvols, com tu em vas deixar a mi. (I és que és maco tenir pretexts per escriure). Tu, o el que tu transmets, i evoques, ho ha estat; de debò. Un petò dolç.

Dusghel,
agraeixo el compliment que ve d'algú que és mestra també en... l'efervescència de l'escuma!

Arare,
l'honor és mutu, doncs. Sóc educat, ja saps; i algú que em va fer una dedicatòria mereix algun -o molts- dels meus pensaments. Veig que estàs en "retrospectiva interior". No t'imposis ni reptes difícils ni et neguitegis en excés per no veure en altres el que tu vols rebre'n (t'ho dic també per experiència; si em permets la confiança). Jo, jasaps, signo sempre els meus comentaris arreu. Mneys quan el blogger fa el pallús. Una altra cosa és que vulgui mostrar la cara (tampoc us perdeu re) o el meu nom. Guanyaria molt? Guanyaríeu vosaltres? Ni sí ni no. És indiferent. Que cadascú faci el que li plagui. Això és la blogosfera. És segur que algun dia coincidirem en algun lloc i ens saludarem com vells amics. Però el que cadascú és en realitat, no ho ha de ser per força en el seu blog (tu pot ser sí; jo potser també); però no negaràs que és divertit no saber què s'amaga rera cets pseudònims.

PS I no et vegis pressionada per seguir la història. Si et ve de gust, ho fas. I si no, passa re. Això sí: baixa les revolucions del motor i segueix navegant pels teus (nostres) mars. I amb la barbeta ben alta.

pd40,
noi, sé que un paio amb la teva sensibilitat sabrà fer gaudir una dona. El ametix dic que a l'Arare; no et sentis forçat. Això dels memes ho ve degsut o no. I aquest, té la seva miga; ho entenc. (Però la partenarie que t'he posat s'ho mereix, eh?)

Puji,
no et queixis que vaja faena us vau menjar tu i l'Urti amb la meva admirada Cruella. Ensaïmada farcida de la bona! Pajaru, que ets un pajaru!

Charleeze,
un honor venint de tu això, també.

Uardo,
Bnevingut i gràcies. et tornaré la visita.

Déjà vie,
Merci, chérie! Doncs tu també ciunes amb bons condiments, eh?

Monsculturuals,
i que tu en segueix veient. Benvingut al replà!

Candela
(via e-mail): Això del blogger comença a semblar el bloc.cat. Sort que trobem solucions a tot. Què t'he de dir que tu no sàpigues?

Alepsi ha dit...

Weno, jo també me les mossego però les mans segueixen sent funcionals.. xDDDD

violette ha dit...

Ooooh! Vous m'avez laissée sans paroles! Potser em vindrà la idea de fer unes postres amb xocolata, denses, dolces i relliscoses...

Spock ha dit...

Ostres, llegint un text com aquests, un s'adona que li falten moooooolts quilòmetres per arribar a ser "escriptor"! divertit, intens,ben escrit, elegant i profundament eròtic... has construït una petita obra mestra bolcaire, company! Ja tens un altre lector.

Candela ha dit...

Eh!!!! avui siiiii ja no em demana la paraula de verificació...

Ets fantàstic vei.

Clint ha dit...

Cullons, veí, jo ahir vaig deixar un comentari i no hi és!

Res home, que estic content que ja no et facin mal els o... i això de la xocolata (la negra clar) fantàstic. Un gran relat com sempre!

Oriol ha dit...

quin mestre!! m'agradat molt el "cuina'm els sentits".
N'hi ha una colla que escriviu com els angels, quina enveja!!

Pd40 ha dit...

Veí, encàrrec fet. Per que tothom estigui content l'he situat abans del teu, així si l'Arare ho vol explicar queda obert. Si no quedarà entre nosaltres...
Espero que us agradi ;)

Homebala ha dit...

Veí, no sé d'on coi treus el temps i el "coco", però ets el millor amb diferència. I quin honor sortir als teus posts!
Als teus peus.

El veí de dalt ha dit...

Alepsi,
a que jo et guanyo en això de les ungles?

Violette
j'attends, inquiéte, ton doux gâteau

Spock,
Benvingut, company! I jo també vull llegir-te. Et veig un home tranquil.

Candela,
Tu no cal que verifiquis re. Tens via lliure per tot.

Clint,
puto blogger! Un dia, deixa els vàstags a caseta i convida'm al vaixell aquell que tens al moll.

Oriol,
enveja de què. Si jo em parteixo el pit amb el que escrius!

Pd40,
no espera menys de tu. JA t'ho he deixat dit. Ets el més espavilat de la classe.

Homebala!
Gràcies home! Gran ciutat Girona. Convida a explaiar-se en tos els sentits.

nimue ha dit...

estic impressionada amb el nivelàs dels relats! En fi,et torne la visita, veí! :)

Robertinhos ha dit...

veí, t'anava a insultar...però lleig insultar a la gent gran!!

jajajajaja


una abraçada

Alepsi ha dit...

A què no? xDDD

Anònim ha dit...

veí, m'has deixat... impressionada. Quin nivellasso!!

des d'ara, sóc una nova fan teva

sabateta

Tondo Rotondo ha dit...

Wuauuuuuuuuuuu!!!!!!! :))) Quina canya de post!

Laprí | David ha dit...

Uohjó, increible.

rosa ha dit...

i jo que? jo m'ho haig de mirar per la finestra de la cuina?
que a mi sempre em deixa el gatot a mitges.....

Striper ha dit...

Un bon xocolata serveix de molt animat a un relat.