Dos por uno: Blog del dia i 500 posts.

Dues notícies d’autobombo, que com diu el Robertinhos, en no tenir àvia; m’ho puc permetre.

Torno fet caldo de les vancances i me’n vaig content a la feina. Sóc un tio raro, val. I endreçant factures que he trobat a la bústia, posant el plumier amb l’escaire i el compàs a punt i rellegint missatges antics al hotmail, m’adono que:

1. Un. Els des 3cat24.cat van recomanar el meu blog durant el mes d’agost (quan tothom està de vacances, esclar). I precisament el dia 13, que no era dimarts. Ho podeu veure a la seva secció “El blog del dia”. Cal dir que aquell dia ningú va venir-me a fer cap visita; ni jo tenia orxafata per oferir. Tots éreu remullant els peus a una cala..., segur. Els ho agreixo sincerament, tanmateix (hom és educat de mena) i els recomano una dotzena més de blogs de veïns/es perquè ampliïn l’oferta a la seva web. A veure si us escullen. Però a la meva pregunta interessada, m’aclareixen que no, que això de sortir al 3cat24.cat no desgrava a Hisenda. En fi…

2. I dos. M’adono que amb el post del dia 22 d'agost, de la visita a Nova York vaig arribar als post número 500. Collons! 500 posts són 500 posts. Millor serien 500 polvos, com diu que en un dia va fer el Gatot. (O eren 500 visites que va rebre? Ara no recordo…). En fi…, segur que va picar dos cops seguits els zero sense adonar-se’n.

Sapigueu, doncs, que el veidedalt ha tornat amb ganes (de posts, no de polvos) i que d’aquí poc la criatura farà tres anyets…

I aprofitant que el Besòs passa propd e casa, espero que tingueu les mateixes ganes que jo d’acabar d’una pu... vegada el cadáver veïnal que fa dies que avança molt a poc a poc, i el rematem ja abans que es faci pols. A abans que la criatura sigui major d’edat , a poder ser… O hauré de fotre quatre crits més pel celobert?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Meme lingüísitic: cinc mots innombrables al replà

El Sani Girona. amo i senyor d'un blog innombrable (vull dir, que costa de pronunciar del carall!) s'empesca un curiós meme que em va bé de treure al replà. A veure qui el segueix. Es tracta de dir quines paraules ens provoquen més animadversió...

Jo no tinc paraules. Vull dir, que no tinc paraules "vetades" (tret d'opusdei, josémariaaznar o veïns morosos). És més, sóc tan viciós de la llengua -de la llengua escrita, vull dir- que encara m'excita agafar el Pompeu i posar el dit. El Pompeu no és un consolador: és un diccionari. No vull dir el dit a qualsevol lloc, sino posar el dit damunt una plana a l'atzar i mirar quina paraula surt. A veure si la conec. Si conec la paraula, no a mi mateix, que per això necessito la mà sencera, s'entén. Però si es tracta de practicar llengües, ja sabeu: el francès és la millor. Per allò de la grandeur. De la grandeur del vocabulari, és clar; no la del dit. A vegades ho faig (que no vol dir que "no m'ho faig") fins i tot amb la Larousse. Que és el nom d'una enciclopèdia, no d'una veïna moscovita, eh?

Però posats a buscar alguna d'aquelles paraules o termes lingüístics que em treuen de polleguera (mira!, aquest podria ser un!) i em posen els pèls del bescoll de punta (podria ser dues!), diré cinc mots a cuita-corrents (i ja serien tres) i no a la babalà (quatre) i sense nihil obstat (cinc). Si no, perquè coi, faig el reconsagrat meme, oi?.

Doncs vinga! Una: desenvolupament sostenible, dues: no a l'avortament, tres: pederasta, quatre: borjamari, i, és clar, cinc: El Paseante.

I a vosaltres, quines paraules us neguitegen?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (69 ): Pell de pruna

Escalfabraguetes.

La literatura eròtica és un gènere. Alguns en diuen subgènere. Encara que no us ho creieu, no n’he llegit gaire com per fer-me’n un criteri propi. Per això m’agrada de tant en tant agafar-ne algun títol de referència. El títol que ens ocupa va guanyar el 2007 l’únic premi de literatura eròtica que encara és vigent a l’Estat espanyol, el de la vall d’Albaida, al País Valencià, un cop es va acabar “La sonrisa vertical” (sembla que per manca de qualitat literària de les obres concursants), aquesta sí, amb títols antològics.

Pell de pruna m’ha semblat una novel·leta a l’ús en aquest (sub)gènere. Hi trobareu els anar i venir de Silveri, un professor d’institut —ja sabem que els instituts de secundària són un cau de luxúria i perversió, o això és el que sento dir en algun piset del replà;-) —, encandilat amb els pelis de Tinto Brasso (al.lusió directa a Tinto Brass) i amb una agitada vida sexual. Ja us imagineu que per les seves extremitats i els seus cinc sentits –tàctils i gustatius, preferentment— hi passaran antigues novies, amants ocasionals, professores afamades i alumnes passades de voltes. La veritat és que la novel·la té ritme (és llegeix en un plis plas) i amaga algunes escenes antològiques, com el clau de Silveri amb la profe de religió a la fotocopiadora del centre; o l’escena de cibersexe final amb una alumna de disset anys que em fa pensar com de pervertides poden ser algunes ments jovenívoles.

L’estil és fresc i amb un sentit de l’humor explícit. Entre línies, o bé directament, llegireu crítiques velades als dirigents polítics del País Valencià, al sistema educatiu imperant, a l’ús de d’idioma,... Amb un cert to irreverent i un rica sinonímia pel que fa a la descripció de les escenes d’alt voltatge, amb l’ús de jocs de paraules enginyoses; podem concloure que Pell de pruna; sense ser res de l’altre món, es deixa llegir i gaudir. Cal ressaltar els gravats en blanc i negre, de Jordi Albinyana, que van il·lustrant algunes de les escenes que s’hi relaten. Literatura d’una sola mà i per tenir amb qui compartir, a prop.

Joan Olivares — que en la vida real és profe d’institut; tot està dit, doncs— ja havia guanyat aquest premi el 1998 amb Dies de verema. Es veu que això de la literatura eròtica dona de si. Ens hi hauríem de dedicar. Perquè creieu-me que molts relats de Calents i contents no li tenen res que envejar a la pell de pruna aquesta...

Puntuem: un 6 / 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Blog Day i posts veïnals

Veig al blog de la Platxeria (un d'aquest blogs que cal seguir d'aprop) que el 31 d'agost -o sigui, avui ja faig tard, com sempre) és el Blog Day. Per un moment havia llegit Blog Gay. (Com que te'ls trobes fins a la sopa, en aquest xicots!). Però no. Es tracta de mencionar 5 blogs que recomanaries per algun motiu especial i fer-ho saber al món mundial.

No m'agrada això de celebrar en un dia en especial algun tema en concret (per ser sincer, ni m'agrada celebrar els meus aniversaris que van caient-me, inexorablement, al damunt); però com que això lliga amb allò que feia de tant en tant de recomanar posts de blocs veïnals (o no) que segeuixo; aprofito un post que tenia preparat per aquest dia.

Així, els meus cinc nominats pel Blog Day (amb enllaç al post que en el seu dia em va encantar) del 2009 són:

1. Realitat vs. virtualitat, de la Llum de Dona. La prima dona del replà (vull dir, que va ser la primera veïna del blog); no que s'assembli a la Caballé! Els seus escrits tenen un encant propi que jo no he de descobrir. Aquí es veu. I a més, parla d'un altre blocaire que cal donar de menjar a part. I deixar que et llepi.

2. Itching like grass, del Dessmond. Un analista del morro fi. Les seves anàlisis són contundents i segur que no les llegeixen els que ho haurien de fer. Qualsevol pot ser vàlid. Poso l'última, que té esperit"guerriller".

3. Donarem de menjar als rics... de Te la Mà, Maria. Els seus són posts "pictòrics" i musicals. Els companys de Reus ens solen gratificar sovint amb una reflexió àcida i corrosiva sobre l'estat del món i del nostre país. Sense pèls a la llengua. Si cal rajar, es raja, què collons!

4. Gabies, carros i pianos, d' Anna Tarambana; un veïna, si més no, peculiar. M'agrada la franquesa i frescor que traspua el seu estil. De les priemres que vaig descobrir i manté el seu llistó alt. I perquè va ser companya del Blocaire invisible. Aquesta repetirem, oi xata?

6. Jota eme, de Busca qui t'ha pegat, un blocaire valencià, advocat, homosexual (la Rita Barberá deu estar encantada!), que escriure descarnadament sobre els seves experiències de feina, de llit i amoroses. Sense més morbo que el necessari; i amb una coherència i sentit de l'humor envejables.

Després s'ha de dir als nominats i posar-ho al Tecnocratti. però això ja em fa una mandra del carall...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Elegia de la Gran Poma: un gran parc per una gran ciutat (3 de 3)

Si em féssiu la pregunta ràpida: "Veí, amb què et quedaries de Nova York?" Fàcil: amb el Central Park i el MOMA (que no tenen res a veure amb el Turó Park i el MEMO aquell que s'hi passeja sovint). No sé per quines raons especulatives va quedar aquest forat rectangular, de 12 quilòmetres de llarg per 800 metres d'amplada, sense urbanitzar en la Midtown de Manhattan; però és el lloc d'esplai idoni de mitja ciutadania novaiorquesa els dies festius. Si no comptem les platges de Conay Island, que tenen un caire més "populatxero". El que sí sé és que les cinc plantes del MOMA són de visita obligada. No te les acabes en una tarda.

Igual com passar un diumenge al Central Park.

Passejar pels seus noranta quilòmetres de pistes i camins és anar trobant racons que conviden a la gresca o a la pau. A banda dels que qui el recorren a peu, en bici o en patins, veurem ací i allà tot gent escampada sobre la gespa, sols, en parelles o grups; fent un picnic, una migdiada o una reunió social. Quasevol racó és bo per improvisar una festa a rtime de música: jazz, rap, salsa, o tecno. Una parella de japonesos acabats de casar es deixen fotografiar en postures nynoyes que em fan vergonya de veure. Un trio de negres acrobàtics ha reunit al seu entorn una munió de gent que aplaudeixen els seus balls i piruetes.

Un grup de nostàlgics demanen la pau amb melodies de Dylan. Uns altres, lloen la glòria del senyor i fan recol.lecta. Il.lusos tots ells. Uns xinesos ofereixen fer massatges lumbars que ara m'anirien de conya. La calor és angoixant, però sota l'ombra dels diferents boscos d'arbres que es van succeint: cedres, pins, roures,..., es troba una brisa acollidora. Sec en un banc "adoptat". Aquí la gent clava una placa als bancs amb frase de records a familiars, amics o amants ja desapareguts. I a algun gos!

Imagino el preu dels apartaments dels edificis que despunten amb el seu perfil esglaonat i que envolten la part alta del parc. Recordo que el protagonsita de "La foguera de las vanitats" de Tom Wolfe, hi vivia en un d'ells. Compro un hotdog i un refresc en un dels nombrossimis carretons mòbils que menen asiàtics o sudamericans. Un negre em demana si vull recórrer el parc en la seva bicicleta coberta; com aquestes que passegen ja per Barcelona. Un grup d'hispans juguen a beisbol sobre una catifa verda, clapejada de sots. Uns altres, ho fan a rugby. Dalt un turonet on es recrea un castell de cartó-pedra, em faig una idea de l'amplària del parc. Un fotògraf fa fotos a unes models de revista. Recorro a peu el gran llag (The Reservoir) i no puc deixar de pensar en les moltes pelis que s'hi han fet de rerafons i en especial en el Dustin Hoffman de Marathon Man fetn footing i suant la cansalada. Esquirols espantadissos vénen a reclamar quatre engrunes de pa. Un gos els persegeuix: sempre arriba tard; ells ja són tronc amunt. Una parella escolta música remant pel llac, a la recerca dels racons més solitaris. En una altre, parells i fills juguen a fer surar vaixells a motor. Cau el sol rera el gratacels. Tot es tenyeix d'un ocre estantíus. Hem de sortir del parc. Deixo enrera una festa improvisada amb patinadors ballant a ritme de rap. De gust, si no fos un papata ballant, m'hi posaria. Un rodamón em demana foc. No fumo. D'aquí poc la calor asfixiant del metro ens engolirà cap a un nou destí. Penso que a Barcelona tenim, per sort, molts més parcs escampats per la ciutat, però és clar, cap de tan cosmopolita ni polivalent.

I parlant de pelis, la darrera nit vaig anar a veure si podia emular la foto del Woody Allen i la Keaton del cartell de Manhattan, feta sota els peus del pont homònim. Segur que em vaig equivocar de banda de riu, perquè allí no havia cap rastre de banc on seure. Ni cap novaiorquesa solitària amb qui seure-hi. O sigui que me la vaig fer solet mentre m'acomiadava de les aigües de l'East River i de l'skyline de la ciutat.

Fins a la propera!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Elegia de la Gran Poma: gospel a Harlem (2 de 3)

Post dedidacat a l’Alepsi, que sé que li agradava el Gospel.

A veure si així reprèn la seva activitat blocaire d’antany

.

Harlem suposo que ja no és el que era. Per sort d'ells. Evidentment que es veu un barri més tronat que els del sud de la Illa. Però es nota que l’ajuntament ha fet feina urbanística per millorar la seva imatge. Era de dia, és cert; quan hi vaig passejar, però no feia cap temor. I no tot són negres. També es veuen blancs, I algunes casetes que déu-n’hi do, també. Però si vam anar al barri va ser sobretot per assistir a una missa gospel.

Els baptismals professen el baptisme d’adult per immersió. I són fidels seguidors d’un dels salms de la Bíblia (crec que era el 105), que diu que “cal entonar cants de joia que arribin” al senyor. I a fe de Déu que canten. I molt! I molt bé. Se t’encomanen les ganes d’alçar-te del banc, picar de mans, i començar a cridar al·leluies al senyor. Ser el capellà d’una parròquia d’aquestes deu ser entretingut de mena. Segur que el cor de l’església on vaig ser deu ser semi-professional.

El document en vídeo que us deixo (fet en càmera de fotos) és de pena; ho sé, però si mai heu vist una missa gospel, ja farà el fet. El negre armari que tenia al costat no parava de donar-me copets de colze,

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Elogi de la Gran Poma: primeres impressions (1 de 3)

Cal anar (i tornar) per adonar-se que Nova York no és una sola Nova York. Cinc districtes confereixen una de les metròpolis més suggerents del planeta. M’he passejat per Manhattan i Brooklyn a bastament, tal com cal conèixer una ciutat: a peu i en transport públic. I xerrant amb la gent, si es pot. (Cal dir que el castellà ja és segona llengua: un 27% de la població és d’origen hispà). Ben cert que els 14 per 8 quilòmetres de la Gran poma no te’ls acabes ni en un mes. I no sé si en un any. Però una setmana és suficient per confegir que Manhattan tampoc és un sol Manhattan.

Passejar per NY és com dir: “jo ja he estat aquí”, sense haver-ho fet mai. Llocs que has vist mil vegades en pel·lícules de culte o que desconeixies. Al diari llegeixo que Robert de Niro estava aquests dies filmant a Tribeca. Els gratacels de l’East River són un muralla franquejable a tots els corrents. El pont de Brooklyn, una metàfora del temps. Les esales d'incendis, una invitació a la descoberta. Hi ha museus de visita obligada amb quadres que sempre has adorat i saps que t’emocionarà veure’ls. I menjars que no pots deixar de tastar perquè saps que hi ha un “american way” de fer-ho.

Aquí tot és a l’engrós. Talla XXL. Ho són els taxis; que proliferen arreu. Ho són els gots de cafè o les ampolles de refrescs que tothom arrossega sota una xafogor demencial. Ho és la llargària dels metros que es creuen en passadissos interminables. I a vegades, el temps d’espera, també.

Són grans els edificis, és clar; però també ho és la gent. I el papanatisme “ianqui”, amb banderetes de barres i estrelles presents arreu. Són grans els magatzems i les avingudes. I el trànsit. I el soroll. Tot en una ciutat on els carrers no tenen nom, com deia la cançó.

Si aplego al vol a tres novaiorquesos, un segur que és de color, un altra parla pel mòbil (n’he vsit alguns que tardaran temps en venir aquí) i un altre està jalant alguna cosa. Quan no tots tres alhora. Menjant com mengen i el que mengen, no m’estranya que l’obesitat mòrbida sigui un problema de salut real en aquest país.

Una ciutat bastant bruta per cert (aquí, no sabem que collons és el reciclatge; en un dels països del món que més plàstic produeix, per cert). Podeu menjar arreu i de tot. Aquí també hi arribarem. No cal dir que menjar assegut a taula és un dels millors plaer mediterranis; que aquí no practiquen: es menja de pressa i qualsevol cosa. Però es menja bo. Suposo que no em costaria sentir-me novaiorquès (a mi, les urbs sempre m’han agradat), però és ben cert que acabaria per fugir, encara que visqués en un dels tanquils carrers d’estil victorià de Chelsea o en un dels lofts amplíssims del Soho.

He vist poques parelles interacials, Al Central Park vaig veure algun negre amorosit amb una noia blanca o un xinès passejant de la mà d’una hispana. Però es compten amb els dits. Als barris, al carrer, hi ha de tot, és cert; però predominen una o altra ètnia. He estat al bell mig d’una comunitat jueva ultraortodoxa; aquells que van vestits tots de negre, amb barret i llargues barbes i trenes de cabells en tirabuixó. Amb 40 graus! Feien por i tot! Elles, pobres, arrossegant cotxets negres amb nens encara per ensinistrar, austeres, mòdiques, semblaven amargades de la vida, De debò que impressiona sortir al carrer i trobar-se tot aquest ambient de cop.

Torno amb el jet lag al damunt i escric apressat quatre ratlles. Els que coneixeu la ciutat sabeu que podria fer-se’n mil posts. Un dia vaig descobrir el blog d’un català que hi viu i que parla sovint de la ciutat. No el confoneu amb aquest. Jo ho faré alguns dies en breus píndoles. Tampoc cal abusar,

Els que no hi heu anat, estalvieu per algun dia fer el salt. I lluir ben xulos, un 501 autèntic a meitat de preu. Com els que jo duc ara posats.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura ( 68 ): Mañana será otro día, de Faïza Guène

“Puto destino. El destino es una desgracia porque no se puede cambiar.

Eso significa que, hagas lo que hagas, siempre te acaban jodiendo.” (p. 15)

Àcid.

Obra novell, escrita el 2004, la novel·la explica la vida d’una adolescent de d’un barri dels suburbis de París, escrita precisament per una jove autora, pertanyent en aquesta tercera generació d’emigrants nordafricans que poblen els suburbins urbans francesos.

Doria és una jove de quinze anys, inquieta, contestatària, no apta pels estudis (“Triste, desesperante, alumna que incita a la dimisión o al suicidio” (p. 37). Viu sola amb la seva mare i va de mà en mà d’assistent social en assistent social. La protagonista es troba encallada en la seva adolescència i dues cultures (la francesa i l’algeriana) que la situen en una corda fluixa d’on no sap com sortir-se’n. Si és que té alguna sortida. “Al menos a él le pasan cosas en la vida, mientras que para mí todos los días son iguales” (p.64)

El seu pare va fugir al Marroc fa uns anys per trobar una nova esposa, jove i submisa, que li donés el fill mascle desitjat. Aquesta situació mai superada per la seva mare, les ha empès a una situació de misèria econòmica. La mare viu temporalment netejant hotels. Doria contempla el món des d’una agnòstic pessimisme, amb una passivitat resignada però no exempta de cert optimisme. S’adona que tan sols la seva dignitat la podrà salvar de l’atzucac on sembla estar abocada. L’únic que pot defensar és el seu orgull, perquè com a paria de la societat, és l’únic que posseeix. “Pero a mi me da igual, yo soy pobre tanto si ne nota como si no” (p. 108)

Mentrestant, sobreviu entre les bones intencions dels psicòlegs que la visiten, la inutilitat dels assistents socials que li assignen una subvenció mensual i un amic del barri, molt més gran que ella, que li fa de germà, de pare i d’amor platònic alhora. Creu que la resta del món, professors, companys d’escola inclosos i veïns d’escala en general són una colla de gilipolles. Per sobreviure, Doria fa de cangur dels nens d’una veïna. A Doria li queda res més que mirar el món per la televisió, com si la vida fos un gran plató: “Si nos cortan la tele, como nos han cortado el teléfono, sí que estoy arreglada. Es lo único que tengo...”(p. 128)

El llenguatge és cru, senzill, directe; com un cop a l’estómac. Són capítols breus. Com posts de blog. Col·loquial. Més que una novel·la, estem davant un diari personal. La novel·la traspua certa desolació: “Sólo mirábamos por la ventana, y con eso ya lo decíamos todo. Fuera el día era gris cómo el cemento de los edificios y caía un fina llovizna, como si Dios nos estuviera escupiendo.” (p.57) I creu que l’amor podrà salvar-la de l’ocàs. I tot i la seva deixadesa, té un compromís clar “Yo, cuando cumpla los dieciocho pienso ir a votar” (p. 81)

El cosmos que Doria retrata és el de qualsevol barri urbà: la noia separada que viu amb un fll petit, el jove que frega la delinqüència; la vídua solitària, el botiguer confident, el camell passavolant, la caixera del súper, la jove estudiant maltractada pel pare, el profe d’institut, el jove que torna de la presó,... Quin és el futur que li depara a Doria? “Yo encabezaré la rebelión de los subrubios du Paradis. Los titulares rezarán: Doria incendia el arrabal” (p. 158)

Llegeixo a la contracoberta que la crítica francesa va batejar Faïza Guène com la Françoise Sagan dels suburbis. Ja sabeu, aquella de Bonjour, tristese. Realment, aquest crítics no saben què fer per vendre.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Passatgers, cordi'ns els cinturons que ens enlairem...

Bé, veïns i veïnes. A totes les flors li arriba el seu estiu i el veidedalt demà s'enlaira per creuar l'oceà. Me'n vaig uns dies a la "Gran illa", com li diuen; a veure què m'hi trobo.

Miraré si puc fer-me la foto des del mateix indret que el de la pel.lí mítica. Encara que sigui sense la Keaton al costat, la vista paga la pena, oi?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: