28 d’agost de 2009

Elegia de la Gran Poma: un gran parc per una gran ciutat (3 de 3)

Si em féssiu la pregunta ràpida: "Veí, amb què et quedaries de Nova York?" Fàcil: amb el Central Park i el MOMA (que no tenen res a veure amb el Turó Park i el MEMO aquell que s'hi passeja sovint). No sé per quines raons especulatives va quedar aquest forat rectangular, de 12 quilòmetres de llarg per 800 metres d'amplada, sense urbanitzar en la Midtown de Manhattan; però és el lloc d'esplai idoni de mitja ciutadania novaiorquesa els dies festius. Si no comptem les platges de Conay Island, que tenen un caire més "populatxero". El que sí sé és que les cinc plantes del MOMA són de visita obligada. No te les acabes en una tarda.


Igual com passar un diumenge al Central Park.

Passejar pels seus noranta quilòmetres de pistes i camins és anar trobant racons que conviden a la gresca o a la pau. A banda dels que qui el recorren a peu, en bici o en patins, veurem ací i allà tot gent escampada sobre la gespa, sols, en parelles o grups; fent un picnic, una migdiada o una reunió social. Quasevol racó és bo per improvisar una festa a rtime de música: jazz, rap, salsa, o tecno. Una parella de japonesos acabats de casar es deixen fotografiar en postures nynoyes que em fan vergonya de veure. Un trio de negres acrobàtics ha reunit al seu entorn una munió de gent que aplaudeixen els seus balls i piruetes.

Un grup de nostàlgics demanen la pau amb melodies de Dylan. Uns altres, lloen la glòria del senyor i fan recol.lecta. Il.lusos tots ells. Uns xinesos ofereixen fer massatges lumbars que ara m'anirien de conya. La calor és angoixant, però sota l'ombra dels diferents boscos d'arbres que es van succeint: cedres, pins, roures,..., es troba una brisa acollidora. Sec en un banc "adoptat". Aquí la gent clava una placa als bancs amb frase de records a familiars, amics o amants ja desapareguts. I a algun gos!

Imagino el preu dels apartaments dels edificis que despunten amb el seu perfil esglaonat i que envolten la part alta del parc. Recordo que el protagonsita de "La foguera de las vanitats" de Tom Wolfe, hi vivia en un d'ells. Compro un hotdog i un refresc en un dels nombrossimis carretons mòbils que menen asiàtics o sudamericans. Un negre em demana si vull recórrer el parc en la seva bicicleta coberta; com aquestes que passegen ja per Barcelona. Un grup d'hispans juguen a beisbol sobre una catifa verda, clapejada de sots. Uns altres, ho fan a rugby. Dalt un turonet on es recrea un castell de cartó-pedra, em faig una idea de l'amplària del parc. Un fotògraf fa fotos a unes models de revista. Recorro a peu el gran llag (The Reservoir) i no puc deixar de pensar en les moltes pelis que s'hi han fet de rerafons i en especial en el Dustin Hoffman de Marathon Man fetn footing i suant la cansalada. Esquirols espantadissos vénen a reclamar quatre engrunes de pa. Un gos els persegeuix: sempre arriba tard; ells ja són tronc amunt. Una parella escolta música remant pel llac, a la recerca dels racons més solitaris. En una altre, parells i fills juguen a fer surar vaixells a motor. Cau el sol rera el gratacels. Tot es tenyeix d'un ocre estantíus. Hem de sortir del parc. Deixo enrera una festa improvisada amb patinadors ballant a ritme de rap. De gust, si no fos un papata ballant, m'hi posaria. Un rodamón em demana foc. No fumo. D'aquí poc la calor asfixiant del metro ens engolirà cap a un nou destí. Penso que a Barcelona tenim, per sort, molts més parcs escampats per la ciutat, però és clar, cap de tan cosmopolita ni polivalent.

I parlant de pelis, la darrera nit vaig anar a veure si podia emular la foto del Woody Allen i la Keaton del cartell de Manhattan, feta sota els peus del pont homònim. Segur que em vaig equivocar de banda de riu, perquè allí no havia cap rastre de banc on seure. Ni cap novaiorquesa solitària amb qui seure-hi. O sigui que me la vaig fer solet mentre m'acomiadava de les aigües de l'East River i de l'skyline de la ciutat.

Fins a la propera!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

5 comentaris:

fra miquel ha dit...

Aiii! Veí! Ja m'agradaria fer un post completet del Central Park. Però encara no pot ser. Tot arribarà. De moment em quedo amb la teva fantàstica descripció. Em puc imaginar l'ambient...
Gràcies, doncs per portar-nos aquest racó de mon.

Una abraçada

Joana ha dit...

Mmmm...ja m'hi trobo, al parc mirant tot aquesta grandiositat...perquè tot és molt gran oi? :)
Bentornaaat!

Alepsi ha dit...

Aquest any a tothom li ha donat per anar a NY.... caram, caldrà fer-s'hi una passejada per Central Park... quina enveja, veí...

Rita ha dit...

Vaig conèixer el Central Park completament nevat. Una passada! Però no hi havia aquesta vida que ens descrius. Hauré de tornar-hi a la primavera... :P

el paseante ha dit...

Al MEMO encara no li ha arribat la ensaïmada. Que lo sepas.