De lectura ( 68 ): Mañana será otro día, de Faïza Guène

“Puto destino. El destino es una desgracia porque no se puede cambiar.

Eso significa que, hagas lo que hagas, siempre te acaban jodiendo.” (p. 15)

Àcid.

Obra novell, escrita el 2004, la novel·la explica la vida d’una adolescent de d’un barri dels suburbis de París, escrita precisament per una jove autora, pertanyent en aquesta tercera generació d’emigrants nordafricans que poblen els suburbins urbans francesos.

Doria és una jove de quinze anys, inquieta, contestatària, no apta pels estudis (“Triste, desesperante, alumna que incita a la dimisión o al suicidio” (p. 37). Viu sola amb la seva mare i va de mà en mà d’assistent social en assistent social. La protagonista es troba encallada en la seva adolescència i dues cultures (la francesa i l’algeriana) que la situen en una corda fluixa d’on no sap com sortir-se’n. Si és que té alguna sortida. “Al menos a él le pasan cosas en la vida, mientras que para mí todos los días son iguales” (p.64)

El seu pare va fugir al Marroc fa uns anys per trobar una nova esposa, jove i submisa, que li donés el fill mascle desitjat. Aquesta situació mai superada per la seva mare, les ha empès a una situació de misèria econòmica. La mare viu temporalment netejant hotels. Doria contempla el món des d’una agnòstic pessimisme, amb una passivitat resignada però no exempta de cert optimisme. S’adona que tan sols la seva dignitat la podrà salvar de l’atzucac on sembla estar abocada. L’únic que pot defensar és el seu orgull, perquè com a paria de la societat, és l’únic que posseeix. “Pero a mi me da igual, yo soy pobre tanto si ne nota como si no” (p. 108)

Mentrestant, sobreviu entre les bones intencions dels psicòlegs que la visiten, la inutilitat dels assistents socials que li assignen una subvenció mensual i un amic del barri, molt més gran que ella, que li fa de germà, de pare i d’amor platònic alhora. Creu que la resta del món, professors, companys d’escola inclosos i veïns d’escala en general són una colla de gilipolles. Per sobreviure, Doria fa de cangur dels nens d’una veïna. A Doria li queda res més que mirar el món per la televisió, com si la vida fos un gran plató: “Si nos cortan la tele, como nos han cortado el teléfono, sí que estoy arreglada. Es lo único que tengo...”(p. 128)

El llenguatge és cru, senzill, directe; com un cop a l’estómac. Són capítols breus. Com posts de blog. Col·loquial. Més que una novel·la, estem davant un diari personal. La novel·la traspua certa desolació: “Sólo mirábamos por la ventana, y con eso ya lo decíamos todo. Fuera el día era gris cómo el cemento de los edificios y caía un fina llovizna, como si Dios nos estuviera escupiendo.” (p.57) I creu que l’amor podrà salvar-la de l’ocàs. I tot i la seva deixadesa, té un compromís clar “Yo, cuando cumpla los dieciocho pienso ir a votar” (p. 81)

El cosmos que Doria retrata és el de qualsevol barri urbà: la noia separada que viu amb un fll petit, el jove que frega la delinqüència; la vídua solitària, el botiguer confident, el camell passavolant, la caixera del súper, la jove estudiant maltractada pel pare, el profe d’institut, el jove que torna de la presó,... Quin és el futur que li depara a Doria? “Yo encabezaré la rebelión de los subrubios du Paradis. Los titulares rezarán: Doria incendia el arrabal” (p. 158)

Llegeixo a la contracoberta que la crítica francesa va batejar Faïza Guène com la Françoise Sagan dels suburbis. Ja sabeu, aquella de Bonjour, tristese. Realment, aquest crítics no saben què fer per vendre.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: