22 d’agost de 2009

Elogi de la Gran Poma: primeres impressions (1 de 3)


Cal anar (i tornar) per adonar-se que Nova York no és una sola Nova York. Cinc districtes confereixen una de les metròpolis més suggerents del planeta. M’he passejat per Manhattan i Brooklyn a bastament, tal com cal conèixer una ciutat: a peu i en transport públic. I xerrant amb la gent, si es pot. (Cal dir que el castellà ja és segona llengua: un 27% de la població és d’origen hispà). Ben cert que els 14 per 8 quilòmetres de la Gran poma no te’ls acabes ni en un mes. I no sé si en un any. Però una setmana és suficient per confegir que Manhattan tampoc és un sol Manhattan.


Passejar per NY és com dir: “jo ja he estat aquí”, sense haver-ho fet mai. Llocs que has vist mil vegades en pel·lícules de culte o que desconeixies. Al diari llegeixo que Robert de Niro estava aquests dies filmant a Tribeca. Els gratacels de l’East River són un muralla franquejable a tots els corrents. El pont de Brooklyn, una metàfora del temps. Les esales d'incendis, una invitació a la descoberta. Hi ha museus de visita obligada amb quadres que sempre has adorat i saps que t’emocionarà veure’ls. I menjars que no pots deixar de tastar perquè saps que hi ha un “american way” de fer-ho.


Aquí tot és a l’engrós. Talla XXL. Ho són els taxis; que proliferen arreu. Ho són els gots de cafè o les ampolles de refrescs que tothom arrossega sota una xafogor demencial. Ho és la llargària dels metros que es creuen en passadissos interminables. I a vegades, el temps d’espera, també.


Són grans els edificis, és clar; però també ho és la gent. I el papanatisme “ianqui”, amb banderetes de barres i estrelles presents arreu. Són grans els magatzems i les avingudes. I el trànsit. I el soroll. Tot en una ciutat on els carrers no tenen nom, com deia la cançó.


Si aplego al vol a tres novaiorquesos, un segur que és de color, un altra parla pel mòbil (n’he vsit alguns que tardaran temps en venir aquí) i un altre està jalant alguna cosa. Quan no tots tres alhora. Menjant com mengen i el que mengen, no m’estranya que l’obesitat mòrbida sigui un problema de salut real en aquest país.


Una ciutat bastant bruta per cert (aquí, no sabem que collons és el reciclatge; en un dels països del món que més plàstic produeix, per cert). Podeu menjar arreu i de tot. Aquí també hi arribarem. No cal dir que menjar assegut a taula és un dels millors plaer mediterranis; que aquí no practiquen: es menja de pressa i qualsevol cosa.
Però es menja bo. Suposo que no em costaria sentir-me novaiorquès (a mi, les urbs sempre m’han agradat), però és ben cert que acabaria per fugir, encara que visqués en un dels tanquils carrers d’estil victorià de Chelsea o en un dels lofts amplíssims del Soho.


He vist poques parelles interacials, Al
Central Park vaig veure algun negre amorosit amb una noia blanca o un xinès passejant de la mà d’una hispana. Però es compten amb els dits. Als barris, al carrer, hi ha de tot, és cert; però predominen una o altra ètnia. He estat al bell mig d’una comunitat jueva ultraortodoxa; aquells que van vestits tots de negre, amb barret i llargues barbes i trenes de cabells en tirabuixó. Amb 40 graus! Feien por i tot! Elles, pobres, arrossegant cotxets negres amb nens encara per ensinistrar, austeres, mòdiques, semblaven amargades de la vida, De debò que impressiona sortir al carrer i trobar-se tot aquest ambient de cop.









Torno amb el jet lag al damunt i escric apressat quatre ratlles. Els que coneixeu la ciutat sabeu que podria fer-se’n mil posts. Un dia vaig descobrir el blog d’un català que hi viu i que parla sovint de la ciutat. No el confoneu amb aquest. Jo ho faré alguns dies en breus píndoles. Tampoc cal abusar,


Els que no hi heu anat, estalvieu per algun dia fer el salt. I lluir ben xulos, un 501 autèntic a meitat de preu. Com els que jo duc ara posats.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

13 comentaris:

el paseante ha dit...

Ja tornes a voltar per aquí? T'han fet fora de NY abans de temps els d'immigració? Coi de carallot. I les ensaïmades?

Joana ha dit...

Una molt bona descripció.
També és un luxe un bon café, prenen una cosa fosca bastant fastigosa!
Benvingut.

Mireia ha dit...

N York... és un d'aquells viatges que fa anys que tinc pendents.

"La gran poma", mira que ets bo!!

Uns 501 a meitat de preu? Si ho arribo a saber te n'encomano un parell!!

Rita ha dit...

Coincideixo plenament amb la teva descripció.

No t'han quedat ganes de tornar-hi?

El último peatón ha dit...

Como buen peatón, también he difrutado de esta ciudad que tan bien describes.
Si quieres regodearte en tu experiencia, te animo a que leas "Ventanas de Manhattan", de Antonio Muñoz Molina, e "Historias de Nueva York", de Enric González.
Volveré por allí un dia de estos. Seguro.

Duschgel ha dit...

Hi ha ciutats que són, en elles mateixes, móns. O que fins i tot contenen diversos móns. M'has despertat la curiositat... tot i la tendència que tinc a defugir les marabuntes.

Què, t'han xiulat amb el teu 501? ;)

Joana ha dit...

Ja tenim el "Presi" de l'escala aquí i amb aquests texan... BUfff!
Bentornat. He de fer guardiola !

Violeta ha dit...

I això dels 501...ezo que é lo que é...?

Bentornat i bentrobat.

:)

El veí de dalt ha dit...

Paseante,
per tu he dut un parell de donuts!

Joana,
el cafè que prenen és aiguaxirri! Ecs!

Mireia.
Poma grossa,eh? Ja et deixaré els meus 501!

Rita,
i tant! Ho penso fer

Peatón,
el de Molina, lo tenia en la mano para el viaje y me decanté por "Un árbol crece en Brooklyn" de Mery Smith. Seguro que has visto la peli.

Dush,
però hi ha marabuntes que cal conìexer, dona!

Joana,
em fan un culet que deu-n'hi do! Ves estalviant!


Violeta,
un LEVIS, dona!

Violeta ha dit...

Aaaahhhh...!!! Jajajaja...!!!

kweilan ha dit...

Ben tornat. Una bona crònica i un viatge fantàstic!

poll ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
trucking companies ha dit...

That is some inspirational stuff... Never know that opinions could be this varied. Thanks for all the enthusiasm to offer such helpful information here. Please come visit my site trucks when you got time.