Confessió veïnal

Avui amics, pocs dies abans d'acabar l'any i potser després de tant de temps de compartir hores, copes,festes, jocs i posts plegats, em ve de gust fer-vos una confessió. La veritat és que m'és difícil despullar-me davant vostre (vull dir, espiritualment; que de l'altra ja sabeu que no); i no sé si trobaré les paraules precises sense ferir susceptibilitats ni trencar cap cor que després trobi esmicolat a l'ascensor...

Alguns -més aviat, algunes; que les dones ja sabem que tenen un sexè, vull dir, un sisè, sentit força desenvolupat) ja s'ho oloraven de feia temps. Algun comentari havia sentit al cafè del xamfrà; o a la cua del super; o pescat al vol sortint del replà. Que "si jo crec que en el fons són cul i merda", que si "un dia els vaig veure sortir junts de casa"; que si "doncs jo crec que un duia la mateixa camisa de l'altre", que si "em sembla que anaven agafats de la mà!"; que si... No podia ser aquesta rivalitat tan infantil, que es demostrava fins i tot en voler muntar dos equips de futbol que podrien ser un de sol; aquests retrets destemplats sense solta ni volta, aquells posts dedicats que feien caure la baba (no la cara) de vergonya aliena, i vés per on la van encertar:

Perquè el cert és que...

...el Paseante i el veidedalt, amics meus, som amants!

Buf! Ja està dit! Ara només cal que traguem màscares i ens mostrem tal com som. Ja un cop confessat el secret més ben guardat de Blogville que quedava ocult al replà, que importa, oi? Sé que ara trencarem el cor de moltes veïnes que des de la llunyania virtual m'eren fidels. O no... 

I no podem fer concessions a tercers. El nostre amor és absolut i egoista. Sublím. Pur. Indestructible. No podem acceptar invents com aquest.

I posats ja, més val que ens mostrem amb la cara ben alta i la mirada franca. Ja és hora que conegueu els vertaders protagonistes d'aquests dos blogs:

                          El veí de dalt    -    El Paseante

(foto cedida per l'MK que un dia ens va pescar així al celobert)

Buf! Ara sí que m'he quedat tranquil

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Blocaire invisible 2009: Pista 4/10

 Pista 4/10: El meu blocaire invisible i jo compartim un vici que ell/a ha confessat algun cop. 
I no és el que us penseu... (que segurament també).
 

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El primer pessebre blocaire 2.0

Tenim una altra iniciativa 2.0 al sac! El pessebre blocaire 2009 que s'ha empescat el Món, de la La Garrofa de Mont-roig, amb la participació de 59 blocaires! Déu-n'hi do! Una gran proposta amb un gran resultat. El noi ha fet un bon muntatge amb les imatges que li vam enviar. Heus-lo ací:

I jo qui era? Doncs dolentot com sóc, no podia ser altre que el dimoni escuat. Pobret! Si és un personatge tendre que segur que no ha matat mai una mosca. (El que si m'agradaria pillar és l'angeleta aquella que surt en blanc i negre amb cara de vici al principi del vídeo..., ja li diria jo on para l'establia...)

En fi..., Felicitats, Món! Això és un no parar!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Blocaire invisible 2009: Pista 3/10

Pista 3/10: El meu /la meva blocaire invisible és veí/ïna del replà


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El veidedalt us desitja Bon Nadal!

 
 
ImageChef.com Poetry Blender

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (79). El extraño caso de Benjamin Button, d’Scot Fitzgerald

“Hay dos  clases de amores en el mundo,

pero nunca el mismo dos veces” (p. 107)

Monòton.

És cert que el títol del llibre us farà recordar la pel·lícula homònima que va protagonitzar Brad Pitt, fa poc més d’un any.  Aquesta està, doncs, inspirada en el primer dels contes que conforma i dona nom al llibre; un conjunt de relats breus que versa sobre les relacions socials i amoroses de la classe benestant nord-americana, en l’època d’entreguerres. Hi ha un altra conte d’aquest llibre «Retorn a Babilonia» (amb clars trets autobiogràfics de l’autor), del qual també es va fer una pel·lícula, aquest cop protagonitzada per la Liz Taylor. He trobat una autocrítica de Fitzgerald d'aquest conte, considerat un dels seus millors escrits breus. No he vist ni l’una ni l‘altra pel·lícula. Curiosament, dues pel·lícules dels dos millors relats del llibre. La resta, els considero totalment oblidables, insulsos; manyocs.

Scott Fitzgerald, és un representant de l’anomenada generació perduda nord-americana (que es va forjar literàriament entorn la dècada de la I Guerra Mundial i el crac borsari del 1929; abstrets per la bohèmia de París i la vida cultural francesa d’aquells anys (hi pertanyien Hemingway, Dos Passos, Steinbeck, Faulkner,...). De vida errant, va patir molt d’aprop l’esquizofrènia de la seva dona, alcohòlica com ell, que l’acabaria duent al suïcidi. No havia llegit res abans d’aquest autor i em sembla que El gran Gatsby o Música per camaleons, tardaran. És una literatura correcta, però que no aguanta el pas  del temps. Ja no pel tema que tracta –força insuls pel meu gust-, sinó per la mateixa prosa lenta, curosa, monòtona, eixorca, en excés.

I mira que la idea de crear uns història on el protagonista neix gran i creix enrere, és a dir, es va fent jove a força que fas anys (una fenomen del qual molts pocs veïns podem gaudir; ejem...), és una paradoxa irreal que donaria molt de si. Fitzgerald s’ho poleix en poques planes i sense gaire tensió, la veritat. La resta de contes versen sobre el mateix tema amb diferents matisos: la misèria emocional dels rics. Homes capficats per l’amor no correspost d’una dona (“Mis planes? No veo ningún futuro después de pasado mañana. El único plan real que he tenido era amarte”, p. 211)”; o dones lluitant entre dos mars dins la rigidesa d’uns convencionalismes socials que no fan més que mostrar la mesquines de l’ésser humà, la melangia de la parella, la hipocresia de moltes accions i les misèries dels que no en tenen gaires. Conclusió: els rics també ploren. «Permitidme que hable de los  muy ricos. No son como ustedes o como yo. Poseen y disfrutan a una edad temprana y ejercen una influencia en ellos, los vuelve blandos allí donde nosotros somos duros, y cínicos allí donde somos confiados, de una manera que, a menos que hagamos nacido ricos, dificilmente comprenderemos. En el fondo de su alma, se consideran mejores que nosotros, porque nosotros tenemos que descubrir por nuestrs cuenta las compensacionoes y los refugios de la vida” (p.100)»

Fitzgerald va ser aquell que va dir:  «doneu-me un heroi, i us faré una tragèdia». Frase sublim.

El veidedalt va ser aquell que va dir:  «us dono tot un replà i encara no m’heu muntat ni un vodevil». Frase pòstuma.

Puntuació: 4,5/10


PS Totes les anteriors lectures ressenyades, les trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Blocaire invisible 2009: Pista 2/10

 

Pista 2/10: El meu /la meva blocaire invisible té una "i" en el nom del seu blog

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

És que no donem a l’abast, collons!

Quan elveidedalt es vaig ficar en això del món de la catosfera, de la blogosfera, de Blogville o com vulgueu dir-ho; no sabia realment on em ficava. I no és que estigués precisament avorrit. De fet, de temps no me’n sobre gaire; encara que no us ho creieu. Entre planxar, sargir mitjons, fer llits, estendre la roba, passar el motxo i rentar els plats ja tinc galindons perpetus. 

Resulta que en aquest món virtual hi ha un munt de gent avorrida de la vida que no para d’empescar-se inciatives blocaires que no ens les acabem. I és clar, no dono a l’abast! Algú treu comissió de tot això? Desgrava a Hisenda i no m’he assabentat? Collons! Que jo també vull llegir, anar al cine, beure una cervesa amb els col.legues, veure el Polònia i fer un quiqui de tant en tant.

Permeteu-me, doncs que faci una petit ressenya d’aquells on m’he apuntat algun cop o m’hi apuntaria, si el metge em deixés...I si no ho heu fet, no sé què espereu. Segur que hi ha més, però a la bústia del replà no m’han arribat més propaganda. Si me les deixeu, ho afegeixo.

1. Concurs de fotografia 
Iniciativa del Robertinhos (per fi fa alguna cosa de profit aquest noi!), la Déja Vie, la Llum de dona (i després diu el paio que les xiquetes no li fan cas, digueu-li tonto) i el Té la Mà Maria (aquest ja fa temps que el pentinen). Tenen quatre categories:  

1. fotografies que captin paisatges o ciutats

2. fotografies artístiques 

3.  fotografies de menjars i begudes, especialment mojitos i xocol·lata. 

4.  fotografies de flora i fauna.

No han dit si serveixen les fotos de comunió; és l’únic que tinc a mà.

Les bases, aquí

2. Bloggers von voz 
Iniciativa de la Duschgel. Escriviu un post (els priemrs eren marranots), el graveu a l'ordinadori li envieu. Crec que el francès també l’accepta. 

 



3. Personatges itinerants  
Iniciativa de la Carme Rosanas

Inventeu-vos un personatge, entreu a la roda amb la resta de participants i creeu una història en comú. I embolica que fa fort! Ja n’ha fet un parell i són flipants. A més, ha publicat  una Roda Poètica fent servir la 

mateixa mecànica.

4. Relats conjunts 
Iniciativa del Pd40 (crec), que està en stand by (el blog, no ell).

Ja sabeu de què va  molts de vosaltres. Es planteja una imatge (quadre, foto, dibuix,..) i a partir d’aquí; a escriure el que se us acudeixi. En porten ... convocatòries. Jo, és que ja no tinc imaginació... Però hi tornaré algun dia, u xuru.

5. Dash  i Lillly

Iniciativa de l’Emily.

La darrera descoberta de l’any. No cal fer res. Només llegir la novel·la negra a capítols que s’està empescant. I si encara queden personatges pendents, us el demaneu. Jo en sóc un d’ells, és clar. Només per fotre al Paseante, que ja el tenia.

6. Fotmaton

Iniciativa del Paseante

Parlant d’ell... Gelós el paio que tingui l’habitació plena de fotos de veïnes en banyador (o sense), va el tio i ens fa passar pels sedàs d’un programa que es deu haver inventat i ens fa comparar amb altres personatges: ”¿A qui t’assembles?” És divertit. Sobretot per veure el que jo sempre havia imaginat: el paio vota al PP.

7. Una sortida digna 
 Iniciativa del Tibau

Aquest sí que es un blog a força de fotos d’altres. Teniu una porta que fotografiar? Doncs ja tardeu d’enviar-li al Tibau. Aquets sí que és un crac dels concursos. 139 jocs literaris, porta ja, i encara aguanta, el paio (deu dormir?, deu ser una màquina?). Va pel Nobel blocaire, és evident. I se’l mereix.

8. Trucadors 
Iniciativa del Té la Mà Maria

En la línia de l’anterior: fotos de picadors de porta o similars. Al replà està ple, no sé què espereu.

9. Què llegeixes? 
Iniciativa de la ILC

No és un blog, però quasi. Gent malalta de literatura que comparteix lectures, jocs l.iteraris, trobades virtuals (i relats) o relats, llibres i no dic la casa, però quasi. Per amants de la lectura i la xarrera virtual. En sóc assidu. 

10. 365 contes 
Iniciativa de la Bajoqueta 

Teniu un fill petit i no sabeu quin conte explicar-li per a anar a dormir? Aquí, la solució. No són per nens, eh? Però hi ha de tot una mica. I ja en duu 200. Un conte cada dia. Ajudeu-la a arriabr a 365. (Guarda-me'n un, eh?)

11 .El Pessebre blocaire del Món
Iniciativa del Món

El noi volia fer un pessebre virtual i ja té mes de 50 figuretes. No cal que us digui que en sóc la més pèrfida... Estic esperant veure us a tots!

12. Barcelona, píxel a pixel

Iniciativa del Viatger 

El noi ens posa una foto d'un racó, d'un indret, d'una estàtua, d'un edifici,...i àpali! A descobrir d'on coi és! Per barceloanutes acèrrims com un servidor.

13. Jugant amb Barcelona

Iniciativa de l'Oliva

Barcelona m'apassiona; i les històries d'aquest blog que planteja la descoberta de pesoantges, psita a pista, m'encanta. De nivell.

I ara, per acabar, deixeu-me recordar-vos les meves

(Una mica d’autopublicitat se’m permet , oi?

1. Museu Blocaire del Disseny Friki. Anem pels 50? Vinga, espero imatges! 
2. Calents i contents. Relats per les ones. En stand by. Van xalar un any seguit. 
3. Històries veïnals. Hi tornem el 2010, tranquis!

4. Cadàver exquisit veïnal. L’ultim, aquí

I la que ara ens ocupa a 78 blocaires invisibles! Ja esteu fent la feina?

Qui ha dit avorrir-se? Poseu un blog a la vostra vida i no us en penedireu. Si és que sobreviviu a l’intent...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Blocaire invisible 2009: en marxa

Per fi ha arribat el gran dia i entre nervis, emocions i emails tots vosaltres ja aneu coneixent a qui heu de fer el Blocaire Invisible enguany.


Al llarg d'aquests dies els inscrits a la wiki haureu rebut un email amb el nom de la persona a qui obsequiar el dia 6 de gener. Si us plau, confirmeu-nos que heu rebut correctament les dades (envieu un email o deixeu un comentari només a qui us hagi enviat el correu). I, potser alguns em direu: "Veí, veí! És que jo sóc a la llista i no he rebut res!" No desesperau, mirarem d'arreglar-ho, no sé com però la Tarambana, l'alepsi i jo mateix ja ens empescarem alguna cosa.

Us desitgem un Bon Blocaire Invisible a tots.

Pista 1 / 10 pel meu/la meva  blocaire invisible: ell /ella m'ha deixat algun cop algun comentari...o més!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Foto Press 09: una mirada colpidora

Una exposició que commou. El certamen Fotopres 09 que organitza anualment “la Caixa” va néixer en un moment de canvis en les tecnologies de la informació al començament dels anys vuitanta, i constitueix un mirall de les transformacions que viu el món: guerres, migracions, misèries globals, dolor, desarrelament,... Es veu que “la Caixa”, que té pela llarga per tot, i financia beques perquè joves fotoperiodistes puguin fer la seva feina arreu del món. Li direm a l’Helena o la Cris que les demanin!

De crues podem definir les imatges d’Emilio Morenatti (Primer premi), que ha aconseguit fer seure davant la càmera una desena de dones que han patit violència de gènere al Pakistan. Dones fitant la càmera amb un fons neutre, que ressalta la seva mirada (mitja mirada a voltes) escrutadora. Res més. Dones amb el rostre ruixat amb àcid per qualsevol fotesa. Rostres mutilats, mirades innòcues, trets esgarrifosos; pells deformades. Feia temps que una imatge no em colpia d’aquesta manera. Només el fet que aquestes dones hagin gosat mostrar la seva desgràcia al món em fa pensar que algun dia es podria acabar amb aquesta —i altres xacres— que imperen en diferents latituds.

També és d’una poètica colpidora el reportatge de Walter Astrada (Segon premi), que retrata la violència postelectoral a Kenya entre els detractors i defensors del president electe l’any 2007. Una violència explícita que Astrada retrata amb una força inusitada. El terror dibuixat al rostre d’un nen veient com els soldats colpegen la porta de casa; o les ombres de munió de la gent apuntant un cadàver anònim al carrer són imatges que conjuminen el reportatge de denúncia amb la creació fotogràfica.

Estem en un món tan acostumat a la violència i a la guerra que les imatges de ciutats arrasades per bombes ja no ens diuen res. Però el joc de contrastos que fa Alfonso Moral ens fan adonar que entre els ferros recargolats i la runa, la vida segueix a un Líban, banyat per les aigües d’un Mediterrani proper i l’infern de les bombes de els fraccions antigovernamentals.  

L’exposició es completa amb els reportatges de Mikel Aristregi (“-40 °C / 96 °C”) sobre els pagesos desarrelats d’UIlam Bator, capital Mongòlia, que viuen, literalment, dins antigues canonades de conducció de gas amb temperatures de sota zero a l’exterior; o la quotidianitat dels emigrants del Raval de Barcelona de Jo Expósito (“Hostes de Déu”); o les excentricitats paisatgístiques d’un país aixecat sobre el petrodòlar com és Dubai (“Dubilandia”), amb pistes d’esquí enmig del desert d’Aleix Plademunt; o l’aproximació tendre als modus vivendi dels kshura (transvestits) del Pakistan de Marta Ramoneda –segurament el més tendre— ; o els contrastos de la vida i la mort als barris marginals de Caracas (“La sucursal del cel”), fetes en blanc i negre, de la Lurdes B. Basolí, on es mostra que la violència extrema és el pa de cada dia;  i finalment, potser el més fluix, un reportatge d’unes noces russes de Fosi Vegue, que busca l’anècdota dels detalls efímers.

Per un o altre motiu, no us la perdeu.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: