De lectura (88): Jardí d’hivern, de Mònica Zgustová

“L’amor físic, quan està acompanyat per un fort encantament, 

sol ser possessiu, egoista, intolerant.” (p. 241)

“És al llit on es coneix les persones” (p. 242)

Joc de triangles amb rerefons convuls.

Praga. Un funeral. Eva i Karel, dos infants, es persegueixen pel pis durant el velatori. Al costat uns veïns sorollosos. Praga té ple de cases que es cauen a trossos, de pisos petits, angoixants; com l’aire polític que es respira en l’època de la guerra freda. No hi ha democràcia, però hi ha cultura. Els dos estudien música i viuen en un entorn culte, exquisit.

Creixen. Amb ells ho fa un amic mutu, Milan, el jove conformista que s’afilia a les joventuts comunistes i acabarà sent comissari polític. Per això tindrà prebendes que altra gent no té, com comprar a les botigues occidentals. La seva filosofia de la vida és clara: “La sort en la vida la té aquell que hi creu i vol aconseguir-la” (p. 39) . Milan vol demanar la mà d’Eva, ja als divuit anys. Serà el seu idol de joventut permanent. Eva s’hi oposarà sempre: “...com espot participar en les activitats d’aquest estat si tot, tot el que ens envolta, és una gran mentida?” (p. 36)

Eva viu mig partida per l’interès dels dos pretendents. L’un tímid, atén, silenciós. L’altre sorollós, pedant, decidit. Com si un i altre completessin la seva balança. I enmig, els avatars històrics d’un país sotmès per la dictadura que somia deslliurar-se’n. Xoc de personalitats, doncs. Eva va explicant els seus sentiments, els seus records. Costa saber què és real i que és evocat, a voltes.

Karel és un idealista: “La meva vida es desenvolupa en la meva imaginació” (p. 56) Rebutja el sistema i s’aïlla, sol, en l’art, en la música, en la literatura; a la ciutat de Most. “En la vida tot és mentida. Evidentment, l’art és la menor de les mentides” (p. 66). Però es va ofegant en si mateix, sense atrevir-se a donar el pas.

Eva i Karel es cartegen. Intensament. Però el seu amor sembla impossible. “Perquè si jo mateix no crec en la felicitat, ¿com seria capaç d’oferir-li a algú?” (p. 73). Ella el busca, però ell no s’hi dona. Ell és un llop solitari. Ella, una activista. Però el seu amor sembla impossible: “L’amor esperarà? No, no esperarà, ni tan sols una hora, no un minut. Potser ara ja és massa tard” (p. 83) L’amor se’n va, i ve la Primavera de Praga. El llibre és en el fons la tensió amorosa viscuda en una tensió política. Com tots els llibres que he llegit de Zgustová. És la tònica dels escriptors de l’est: sempre aquest desassossec permanent que està present en la literatura dels països de l`òrbita soviètica. La peculiaritat de l’autora és que ho fa amb una sensibilitat exquisida. Però em va agradar molt més La dona silenciosa.

Les relacions dels protagonistes cavalca al temps que transcorre el tarannà polític de Txèquia: l’estalinisme, la Primavera de Praga, l’ocupació soviètica, la dissidència interior, la transició, l’adveniment de la democràcia i l’economia de mercat. Però en cap moment polític Eva es deslliura de la seva lluita interior. Acaba regentant una llibreria de vell, on transcriu llibres clandestins. El règim la persegueix. La sort d'Eva i la de Milan és desigual. Tot i que comparteix un secret indesxifrable amb Milan, que no us explico. “Des de Most, (...) percebo els moments que vam passar junts com la visió, des d’un fosc edifici, d’un assolellat jardí hivernal” (p. 129).

Tots tenim un jardí d’hivern que lluita per brillar en la primavera.

Mònica Zgustová. Jardí d'hivern. Ed. Proa. Barcelona. col. A Tot vent, 59.

Puntuació: 7,5/ 10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

El VI Seminari sobre patrimoni literari i territori

Seminari sobre patrimoni literari i territori. La literatura i la dinamització de l'entorn

Data: 5 i 6 de novembre de 2010
Lloc: Badalona

L’edició d’enguany posa èmfasi en la reflexió sobre el paper que han de tenir les iniciatives literàries per incidir positivament en el territori més pròxim.

Per sisè any consecutiu l’associació Espais Escrits organitza, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, les sessions del VI Seminari de Patrimoni Literari seran el 5 i 6 de novembre a Badalona, a l’Espai Betúlia. Centre de la Paraula i les Lletres (C. Enric Borràs, 43 – 47). La inauguració, a les 10h, la faran Mateu Chalmeta, regidor de Cultura i Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Badalona; Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes i Anna Aguiló, presidenta d’Espais Escrits. La ponència inaugural, titulada La literatura i la dinamització de l’entorn, anirà a càrrec de Joaquim Molas, president d’honor d’Espais Escrits. 

 

El programa està dirigit a responsables de preservació i gestió del patrimoni, gestors culturals, tècnics de museus, administracions locals, centres d’interpretació, associacions culturals, espais naturals i estudiants de Filologia Catalana i Humanitats.

 

I blocaires inquiets com un servidor!

 

Per cert, Espais Escrits és qui va prmoure aquesta joia de difusió del patrimoni literari català El Mapa Literari 2.0

De lectura (87): Nura, de Ponç Pons

Post dedicat a la Viullegeix, que sé que fa anys, 
sé que li agrada la poesia  i imagino que li agradarà en Pons, 
com a mi m'agrada el seu Margarit...o no.

 

“Som allò que llegim i tenim el que dam

La llavor d’un oblit el fulgor d’una espelma”

“Hem, nascut estrangers en un país de lotòfags”

Compromís poètic.

El llibre és un poema llarg. Un poema que exorcitza l’enyor.  L’enyor del poeta a un paisatge, a una manera de viure; de voler ser. També a tot un país i a un desig de llibertat. I en aquesta lluita diària, la feina del poeta se’ns ofereix com necessària, indispensable. “Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia” Però no per recordar el passat, el poeta se sent derrotat. Ans el contrari.  “Cal fer versos que ens obria als altres i al món / No es pot viure tancat dins l’espai d’un poema” I cal ser optimistes. “No està tot esfondrat no hi ha cap terra eixorca / podem fer del futur una pàtria més digna”

Ponç Pons és menorquí, enamorat febrilment del seu Macaret nadiu. “Jo sóc part del vuit vents que m’han fet menorquí  / Terra humil i mortal som un nom sense orgull / una llengua que el temps ha posat de genolls” D’una illa que, tot i el seu encant, ha patit l’empremta dels especuladors  “quan et rompen a cop de vergonya el paisatge; i de dirigents corruptes: “Hi ha polítics podrits hi ha banquers gominats / Fent discursos casposos salvant la moral”, o una religiositat mal entesa:  “Hi ha teòlegs tan rancis que fan por i no toquen / de peus a terra i parlen de coses excelses”. Tampoc els escriptors i intel·lectuals estan lliures de culpa “però el món literari té un deix agre inhòspit / Rere els versos hi ha gent d’unes grans mesquinesa”. Poeta compromès que no calla les injustícies.

Nura és un poemari llarg fet en dodecasíl·labs i estructurat en ser parts  (‘El saber i la sospita’, ‘Teoria de l’absència’, ‘Suor de calç’, ‘Insulària’, ‘L’obscur errant’ i ‘Crit Escrit’). I té la peculiaritat que no hi ha signes ortogràfics. Ni punts, ni comes. Només majúscules quan el poeta vol començar la frase. D’entrada això us pot tirar enrere, però us asseguro que no. Pons té un llarg ofici de poeta i el domina amb precisió. Un preciosista del llenguatge, diria. Ja hp vaig dir en un altre poemari seu que vaig ressenyar “Els poemes són camps d’un secret territori / On llaurem entre mots l’aventura de viure”Un orfebre del poema. “Tanta sang pot omplir denigrant tots els llibres / ¿No som més que poetes en temps de misèria?”

També hi ha moments per a la voluptuositat. O és el que els poetes no escriuen d’una altra cosa?: “Fornicar no és pecat Hi ha la concupiscència / la luxúria i el goig el delit la mirada” , i l’amor excels: “Mapa humà d’on floreix la tendresa voldria / explorar aventurer tot el teu territori / i quedar a viure en tu perquè em fossis la pàtria. Hosti!, si algun veí us diu això, no es desfaríeu?

En els versos surten citats un corrua de poetes i escriptors que deuen haver marcat la trajectòria de l’autor: Sartre, Spinoza, Heràclit, Schelling, Rousseau, Homer, Milton, Joyce, Borges, Neruda, Nerval, Blake, Tolstoi, Shakespeare, Rilke, Eliot, Montale, Pessoa,... i d’altres que no conec de res: Dreyer, Hikmet, Couperin, John Milington, ... Home! Pons deu ser un poeta llegit, és clar! Segurament aquest  excés d’erudició és el que pot fer un pèl eixorc la seva lectura; una mica .  Però això ens obliga a estar atents als jocs amagats, com aquest giny a Heidegger: “El llenguatge és la casa llogada de l’ésser, una frase famosa del poeta alemany.

A mi Pons m’agrada. Ja ho vaig dir un altre cop. Pel que diu, “Cal ser font i no sac”,

però sobre tot, per com ho diu. “...estaria molt bé / que un poema pogués subvertir un ordre injust / o salvar de la fam i el dolor qualque vida”. La seva musicalitat és treballada i no sembla gens forçada. I això és difícil d’aconseguir “Sobre el murs clivellats sobre els mapes rendits / Sobre els gúlags glaçats sobre els dogmes mentits

 / els àngels castrats sobre els déus reprimits / Escric lliure el teu nom sagrat Literatura”

En definitiva, un poeta que exerceix amb actitud compromesa i convençuda. “Ja no em queda més pàtria que la biblioteca” i que ha d’ajudar a fer un país més just i pròsper des de l’ofici de poeta: “Un poema no pot salvar gent de la fam / ni evitar les matances que estigmen la història” No. Però ajuda a repensar la història. Però això ja ho havia dit Beltolt Brecht: “A la història li plauen les paradoxes”.

Ponç Pons. Nura. Ed. Quaderns Crema. Poesia dels Quaderns Crema, 47. Barcelona, 2006, 42 p.

Puntuació: 8/10

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí

Sou collonuts!

He trobat això per la xarxa fet per un tal David Espunya i m'ha semblat de...collons!

De lectura (86): Zapatos italianos, de Henning Mankell

«La vida es una frágil rama que se mece sobre el abismo » (p. 13)

«Si ahondamos demasiado en los demás,

nos arriesgamos a que se malogre la amistad.» (p. 361)

Viatge interior.

Fredrik Welin és un metge sotmès a un ostracisme voluntari. Viu retirat en un petita illa deserta, de la seva propietat, molt propera a la costa sueca on ell és l’únic habitant. Li agrada banyar-se de matí en les aigües gèlides del llac interior (sigui estiu o hivern) i té per única companyia un gat esquiu, un gos borni i un termiter que deixa que creixi a l’habitació de convidats. Les úniques converses habituals són amb Jansonn, el carter hipocondríac que el té connectat amb el món exterior. Un auntèntic anacoreta exiliat de tot i del món. «Mi vida se habría desarrollado según el plan previsto» (p. 17).

Però aquest reclusió voluntària que fa anys que dura es veu trastocada de cop per l’arribada d’una dona que camina amb crosses, i que arriba, vacil·lant, al seu moll: és la Harriet, un antic amor de joventut a qui Fredik va deixar fa cinquanta anys enrere per anar-se’n a l’estranger a fer fortuna sense cap explicació. Harriet, malalta, torna a aparèixer a la seva vida. Amb la seva presència, s’obre de cop un passat obert que havia deixat postergat i l’assumpció d’acomplir una promesa pendent: dur la Harriet a un llac al nord del país que ell li va “regalar” en mostra del seu amor. «Las promesas no cumplidas son como sombras que danzan a nuestro alrededor en el ocaso» (p. 57)

Evidentment, això serà el detonant perquè Fredik saldi comptes amb el passat, amb ell mateix i amb unes novetats sorprenents que li colpegen de sobte, que ni ell sospitava. El món se li capgira de cop i volta.

A mesura que avancem, sabrem el terrible motiu que va fer que deixés la prometedora feina de cirurgià en un hospital nord-americà (on va cometre un error mèdic de conseqüències dramàtiques que no va voler assumir) i al qual, empès per les noves circumstàncies, s’haurà d’enfrontar finalment. Sabrem de l’existència d’una filla desconeguda fins el moment, la Louise, una dona madura, autosuficient, rebel, autàrtica, que haurà de conèixer i estimar per enfrontar-se plegats, cadascú a la seva manera, a la mort anunciada –i plenament assumida— de la Harriet. Tenir una filla als setanta anys suposarà adaptar-se a una nova realitat i a recuperar la capacitat de viure sense amagar-se de les responsabilitats. «Yo comprendía a qué se refería. El silencio, el cielo estrellado, tal vez también la soledad, eran ya apenas accessibles para la mayoría de las personas. Y pensé que tal vez mi hija se parecía a mi, después de todo.» (p. 142).

El llibre, dividit en quatre parts de títol suggeridor, ‘El hielo’, ‘El bosque’,‘El mar’ i ‘Soslticio de invierno’ és això i molt més. Es la tragèdia d’un llop solitari que a d’assumir de cop el seus errors del passat  i enfrontar-s’hi. «La mayoría de los viajes de nuestra vida nunca se realizan (...) O los emprendemos en nuestro interior. La ventaja es que siempre hay espacio suficiente para las piernas cuando uno viaja por la vías aéreas internas» (p. 77).

Coneixerem altres personatges que també lluiten a la seva manera per fer-se un lloc: l’Agnes, la pacient que va quedar manca després de passar pel quiròfan de Fredik; una una adolescent maltractada que no sap com trencar la bombolla que l’oprimeix; el guardacostes; l’humil sabater italià, que fa unes sabates obra d’art als peus de Fredik... «Un proceso de doscientos pasos —explicó Lousie. Se necesita  mucho para fabricar un solo zapato» (p. 156).

El llibre està impregnat d’un aire  nostàlgic; de reflexions sobre el dolor i el pas del temps; sobre les pròpies incoherències i ingratituds; sobre el valor de l’amistat i el compromís personal; de la lluita diària i dels principis ètics; de l’odi i el desassossec. El llibre és un viatge a un esperit fallit. Gent desarrelada, que amb tot, està buscant  el sentit a la vida. Uns neguen la soledat (Harriet): «Tampoco he odiado a nadie como te odié a ti. Pero el odio duele y yo ya tengo bastante dolor. El amor es un alivio. Un remanso, tal vez incluso una seguridad que le resta horror al encuentro con la muerte» (p. 300). Altres reneguen d’ella perquè hi estan immersos (Lousie): «Quien acompaña a alguien cuya muerte está próxima, alguien que sufre una enfermadad incurable. No puede hacer otra cosa que esperar. Y la espera nos vuelve impacientes» (p. 299). D’altres ni se n’adonen que ells mateixos són la soledat (Fredik): «Pensé que mi vida, después de la gran catàstrofe, había transcurrido como si yo hubiese arrojado por la borda mi inconcluso diario de bitácora para después seguir navegando y arribando a distintos puertos sin dejar rastro» (p. 226). D’altre l’arraconen per tirar endavant (Agnès) o sucubeixen en l’intent.

Un llibre que et deixa un regust entre dolç i amarg al llavis. O als ulls.

PS Totes les anteriors lectures ressenyades pel veidedalt, les trobareu aquí  

Mankell, Henning. Zapatos italianos. Ed. Anagrama; col. Andanzas, 643. Barcelona , 2007, 307 p.

Puntuació: 7,5/10

Un pel.lícula de por?

Era l'aniversari de la la RaTeta. Ens vam trobar 10 veïns per anar a celebrar-ho en la meva casa d'estiueig. I enmig de la festa, quan està en el punt àlgid, van i me la lien... Veieu-ne la pel·lícula...(CLIQUEU A LA IMATGE i escolliu l'idioma).

És que no es pot ser original...,en aquesta Vall Sinistra...

Segon volum de les Històries veïnals al sac!

Ja tenim el Segon volum al sac! Maquetat i llest per imprimir. I seguim per bingo! La resta, de volums, de mica en mica...

Us el podeu baixar en PDF des d'aquí, o comprar-lo via interenet, per uns 10 € aquí

I recordeu que tenim també la Primera Tongada i la Setena Tongada, tant en PDF com comprant-la.

Recordeu: la 8 Tongada començarà el 2 novembre. Tornarem  a fer les Històries veïnals a quatre mans i seguirem amb els microrelats veïnals. He de veure com...

Fins el moment, aquests sou els inscrits (36):

1. Albanta 
2.  Anna (Sentiments) 
3. Anna Tarambana
4.  Arare 
5. Carles Mulet (Nausica)
6. Carme Fortià
7. Carme Rosanas
8. Clint
9.   Duschgel
10. El Paseante 
11. El veí de dalt
12. Eli
13. Emily
14. Gabriekl (Nàufragiobrer)
15. Jesús M. Tibau
16. Joana (Llum de dona)
17. Jordi Casanovas
18. Josep B. (Skorbuto)
19. Khalina
20. La meva perdició 
21. La rateta Miquey
22. La xica de Reykiavyk
23. Laura T. Marcel (Mar i cel)
24. L'Avi
25. Metamorfosi
26. Montse (Fons d'armari)
27. Monyofiné (Fantasia i erotisme)
28. Núria Aupí
29. Òscar
30. Palimp
31. Patrinsky
32. Puji
33. Robertinhos
34. Srta. Tiquismiquis
35. The silver blue sea
36. Violette Moulin
37. Vull un festuc

I tu, què esperes a apuntar-te?

Memededicatòries blocaires (12): un músic polifacètic

Al replà hi ha veïns amb moltes virtuts. Alguns escriuen de faula. Altres cuinen de por. Alguns fan fotografies de nivell. O dibuixen pels descosits. O pinten. O cusen. O versegen. O canten. O... Vaja, que està ple d'artistes el barri. Fins i tot hi ha qui guanya premis blocaires. També hi ha alguna que donen la tabarra, és clar...

Però n'hi ha un que té una triple virtut: és jardiner, és músic i és sant. Collons! I a sobre, promou excursions didàctiques en grup. Això ja és per nota. Segur que deu ser per fer proselitisme i convertir a la fe alguna ovella descarrilada..., que alguna hi ha per l'escala.

L'altre dia va convidar als veïns a un concert de música clàssica que feia el seu grup. Es diuen, Orquestra Felip Pedrell  i van tocar a l'església de Sant Antoni de Pàdua, al barri de la Font d'en Fargues, en un concert per commemorar els 25 anys la Fundació Els Tres Turons, que treballa per la salut mental comunitària i com a empresa de serveis de reinserció social. Una iniciativa lloable, doncs.

Heus-lo ací. Ja us dic jo que, per molt frare que sigui, no és el  que estava a la creu amb els braços oberts...

Cal dir que per ser músics amateurs, em van semblar uns virtuosos. Sempre he envejat la gent que sap música. I d'aquests, el que toquen el saxo (que no el sexe, que ja sabeu que ha promès vots de castedat), encara més.

En fi, que va ser una acte entranyable, entre  amics i gent del barri. Amb algun toc a l'humor i algun espontani colat entre el públic.

Us deixo amb una de les peces que van tocar. Tanqueu els ulls, relaxeu-vos. Deixeu-vos anar. Que la música entri dins vostre i us transporti cap a altres paisatges somiats. Com ho va fer amb mi...

Som mediàtics!

Ostres! Això sí que va ser una agradable sorpresa...! Poc minuts abans d'emetre-ho, m'assabento que ahir, 19 d'octubre, a  BTV (Barcelona Televisió) parlen del nostre blog conjunt, les Històries veïnals! Al programa Connexió Barcelona  Ja és el tercer cop que els mitjans en parlen... I aquest cop gràcies a l'Albert Muñoz, un periodista entranyable. Merci, nano!

Aquí veureu tota l'emissió del programa. Aneu del minut 51:02 al 52:30. Un minut i mig de glòria!

I aquí, una ressenya al web de la BTV

I ja us avanço que la Vuitena tongada tindrà alguna nova proposta paral·lela als relats a quatre mans habituals. 

Ja som  31 inscrits per aquesta tongada!! Teniu fins el 29 d'octubre per inscriure-us els que no ho hagueu fet encara. Ja sabeu, amb un comentari al post o un email a veidedalt@gmail.com formareu part d'aquesta aventura literària 2.0

I seguim per bingo...

De cinema (disset): Bicicleta, cullera, poma...

Jo tenia un germà. Un germà que no ho era. Però com si ho fos. Ens dúiem dos mesos de diferència. Fa prop d’un any que ens va deixar. Havíem compartit habitació, parvulari, comunió, roba, jocs, vacances...; família. En els darrers mesos una malaltia cruel, implacable, el va tenallar. Primer de forma vague. Escadussera. Després, cavalcant sense estreps; arrapant-se al fons dels ulls i la ment. Als gestos. A les mirades. Als records. Una malaltia que ultrapassa els llençols, les parets, la cadira de rodes. Corseca el temps i les paraules. La ment. El cos.

Aquest pensament em vénen al cap veient l’excepcional documental «Bicicleta, cullera, poma» de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall i la malaltia de l’Alzehimer. Poques concessions al melodrama. Un documental valent com el mateix personatge. Dos anys i mig per preparar-lo que haurà deixat exhaust a més d’un. Un documental fet a cop d’entrevistes, imatges d’arxiu i vivències personals. Impecable i implacable. Aquest Bosch ja em va sorprendre amb Balseros. I també a Septiembres. Ara torna a fer-ho.

Fa tres anys aquest país va tenir un doble shock: Maragall, l’expresident de la Generalitat, declarava públicament en roda de premsa que tenia Alzehimer. I declarava que lluitaria fins al final contra la malaltia. Molta gent s’hi va sentir solidari en aquella notícia. I esperançada. Com nosaltres, a casa. La solució no arribarà en vida seva. Com en la de tanta altra gent que avui ja no hi és i tants d’altres que no hi seran. Ell ho sap. I això el deu neguitejar enormement. Tots ho entenem. Però només els que la viuen d’aprop ho poden aprehendre. El meu germà també s’adonà, a la seva manera. El meu germà era diferent. El meu germà era down. Us asseguro que no hi ha cors més noble al món que la gent com ell. Però això ara no ens ocupa. Algun dia en parlaré.

El documental no és tan sols recomanable pel tema que aborda i del personatge que el protagonitza, si no per com està tractat i com està realitzat. Amb una  sensibilitat i professionalitat exquisides. Sense concessions a la llagrimeta fàcil i amb molt sentit de l’humor. Hi ha moment antològics, com la fotografia que en Maragall es fa al matí, retratant-se ell mateix preguntant-se qui és “aquell altre home del mirall”. Jo reconec aquesta mirada perduda. Sense resposta. Perquè a vegades és tard per fer preguntes. O quan Maragall taral·lareja les “Variacions Goldberg” de Bach. O l’esclat d’alegria descontrol·lada que li agafa, a Nova York, quan s’assabenta de la victòria d’Obama a la presidència dels EUA en la festa del partit demòcrata. És un Maragall-nen desinhibit, desfermat, sense complexos. La malaltia ens fa tornar enrere; a la candidesa infantil, desimbolta. A voltes, injustament.  Ja no ets tu. Ets l’altre. “A vegades, el miro i ja no veig el meu pare. I em fa ràbia.”, diu en un moment donat una filla seva. I ha res de més dur? Sí. Però no vull ni pensar-ho.

Fa  respecte veure com els tres fills viuen la malaltia del pare, i com són tres actituds distintes però amb una convicció comuna:  les pors i la protecció d’en Guim; la serenor ferma de la Cristina; la ràbia continguda de l’Aidy. I en aquesta lluita, el compromís a ultrança de la dona, la Diana Garrigosa, que transmet perfectament el neguit de la principal persona que està al costat del malalt, veient com la distància entre ells es va fent més gran mica en mica, subtilment, de forma dolorosa (“Jo ja he viscut el moment en què la malaltia far dir coses que un no creu, ni sent”). L’altre, altre cop.  La meva mare —qui més va viure aquest procés; ella sí era la seva germana de debò— va viure aquest moment força cops. És la lluita del dia a dia a dia. No hi ha més, ara per ara. El que cal és que l’administració pública d’aquest país sàpiga estar a l’alçada. I donar suport a un problema que quan més va, més gran serà. Diuen que avui a Espanya hi ha uns 650.000 afectats per la malaltia. I que d’aquí deu anys seran el triple. I que al món són uns vint-i-quatre milions. Una autèntica pandèmia. Potser he trobat a faltar això en el documental: una visió des de l’assistència social al problema que afecta tantes famílies.

El documental es basteix a força d’entrevistes, en Maragall i al seu entorn. Les entrevistes a la metgessa que el tracta (que té la immensa sort de tenir un malalt valent i compromès, i que amb la serva resolució ajudarà indirectament a molta gent); a altres doctors i experts de l’Índia i Estats Units (que donen la dimensió internacional de la malaltia), a Quico Novell (l’ater ego de Maragall a Polònia), als membres de l’Oficina de l’ex-president, al seu germà Ernest, als responsables de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzehimer...; són visions complementàries d’una malaltia que embolcalla a tot un entorn durant molt, massa temps, i que demana a crits, per contra, solucions ràpides i eficaces. Que no hi són i tardaran en venir.

El meu germà no les va veure. En Maragall, malauradament, crec, tampoc hi arribarà. Esperem que nosaltres sí ho veurem. Però ell té esperances i lluita.

Mentrestant, veieu el documental. No us pot deixar indiferents. 

Sé que no ho sou.