Amics o internautes?

Llegeixo a l'edició dominical de El Periodico que avui dia tenir amics no és com abans. La concepció de l'amistat ha perdut aquells vincles inquebrentables que semblava posseir. No és que la gent no tingui amics, sinó que aquest acaben sent fàcilment prescindibles si hi ha algun canvi a a les nostres vides que ens distancien d'ells de manera sobtada, intensa o permanentment. Un canvi de feina, de casa, de lloc d'estiueig,... Costa reprendre amistats d'escola, de mili, de facultat, de feina si no seguim mentenint un conctacte "físic" habitual. Hi ha telèfons, cites esporàdiques i, és clar, internet. Però aquells que semblaven inseparabels, potser un bon dia ja no ho són tant. Ho deixem córrer amb facilitat, els humans. Pot ser és cert. Som còmodes. Però com en tot, això de l'amistat també és relatiu. Jo mateix, tinc molts pocs amics i amigues. Em calen més? No crec. Tinc, però, desenes de coneguts (companys o no), que podrien assolir la categoria d'amic si també m'ho proposés -i ells s'avinguessin, és clar. Però em fa mandra. La tecnificació actual permet mantenir un tipus de relacions que abans eren impensables. Ja ningú escriu cartes, però som legió els que escrivim en blogs. I fem aquests diaris al ciberespai, sense necessitat de buscar res més que una excusa per abocar pensaments, opinions pocasoltes o enginyoses, esperant ser llegits (i contrastats) per algú altre que podrà estar d'acord o no amb el que diem i es commourà més o menys amb el que llegeix. I pot ser un amic. O un perfecte desconegut, que pot acabar sent "amic de blog", com ho ha estat l'escola, la mili o la feina. O una festa qualsevol.

El blog és un espai propi per mostrar-se impúdicament al món. I el món sempre respon. Qui vol, s'hi apropa, qui no et menysprea. Internet és un mitjà, tan sols. Potser mai ningú ens llegeix i ningú respon. Però això amb els amics no passa. Ells, elles, sempre hi són quan els necessites. O això diu la dita.

Per això penso que un bon amic o amiga és per sempre, encara que aquest sigui lluny. Però algú ens necessita a nosaltres?