24 de novembre de 2006

Paris-Barcelona, misses i cafès


Avui he quedat per fer un cafè amb una amiga, N., a qui feia temps que no veia. N., que és de Barcelona, era vivint a París des de feia més de sis anys. Venia de tant en tant a la ciutat a veure amics i familiars i seguia més o menys d’aprop la creixença turística (el desgavell, diria jo) de la ciutat. Ara s’hi vol tornar a instal•lar. Parlant del bé i del mal, d’amics comuns i del futur, durant la conversa ha sortit a relluir la imatge que, des de fora, és té de Barcelona. M’ha fet gràcia que em digués que als barcelonins encara «no es creiem que som europeus, quan en el fons estem molt més avançats que a d’altres ciutats; París, per exemple.”

—I això?
—A França hi ha un daltabaix moral. Un desencant generalitzat que els polítics dirigents del país no han fet més que engrandir. A Barcelona, a Catalunya. encara esteu en el vessant ascendent. A Europa van de baixa. Aquí es veu empenta i ganes per tot; no hi ha un gran índex d’atur, no hi ha les batusses socials entre immigrants que hi ha als barris perifèrics de París, no hi ha el caïnisme polític entre un mateix partit, la vida a ciutat no és tan agressiva,...

Això m’ha fet pensar en el post que l’altre dia la Júlia va escriure tot comentant la influència de la cançó francesa dels seixanta i setanta en la Nova Cançó; i el canvi de valors que s’han donat des d’aleshores. Ara ja ningú aprèn francès a les escoles. I el país veí està en una estat catatònic. La grandeur de la France els ha petat als morros i ara ve la Ségolène Royal a solucionar-los els seus mals...

—Fins i tot, a Barcelona, teniu autobusos i metros adaptats per discapcitats. I les voreres són aptes per a cadires de rodes i cotxes.
—I a País, no?
—No. Senzillament, no hi pensen. Els parisencs van bojos per venir a Barcelona.

Realment m’ha deixat astorat. Jo, que sempre havia pensat que París valia una missa; i que sempre que hi he anat m’he enlluernat pels boulevards, Montparnasse i el barri Llatí, resulta que tinc una ciutat enveja dels parisencs! M’he sentit cofoi per un moment. Però he tocat de peus a terra de seguida. El preu del cafè que hem pagat és el mateix, o més, que el que costaria al millor cafè de París.

I quan N. es posi a buscar pis, de lloguer, és clar, i vegi els preus que s’hi donen; ja veurem què en pensa de l’avanç de la ciutat. Això sí que clama al cel.

Barcelona m’enamora, és cert. Però a voltes, entre tant de guiri eixelebrat i tant d’urbanisme de disseny i destroyer, em fastigueja i em cansa. Però potser hem de donar gràcies, encara, de viure al cap i casal...

Què en penseu?

Mentre ho penseu, una música de culte que em ve de gust posat: la de la peli "París-Texas" , de Ry Cooder, Palma d'or a Cannes el 1984. Els que ja l'hagueu vista, ja sabeu que no és el París de Pigalle la que surt, precisament. Els que no l'hagueu vist, no sé què espereu.


powered by ODEO

13 comentaris:

Alepsi ha dit...

Caram... astorada m'he quedat! És cert que Barcelona té molts avenços... però ens queda molt encara per aconseguir. Lo de les voreres i transports per discapacitats, per exemple, sí que hi és... però en molts pocs espais...
No sé... jo és que Barcelona m'encanta... però no per viure-hi...

Oriol ha dit...

Vei, jo sóc emigrant Barceloní des de fa 6 anys, m'encanta Barcelona però de nit, no per un tema d'il-luminació ni de sombres, res més lluny, sinó per poder-la contemplar amb silenci. Té una contaminació acústica brutal. Jo era un gran detractor del tramvia i ara que hi està posat, penso que menys mal que no em van fer cas, i la meva sorpresa va ser quan vaig anar a Bilbao i vaig veure que allà també n'hi ha. NO puc comprar amb Paris perquè no hi he anat mai, algun dia veurem.

Arare_ ha dit...

Veí, jo sóc una enamorada de Barcelona (és la meva ciutat) però com diu Alepsi, només per anar-hi de visita. Fa divuit anys que en sóc fora i ara només hi vaig de visita i a passar-hi alguna nit quan surto de gresca. Com diu l'Oriol, hi ha una contaminació acústica que la fa impresentable (has provat de parlar pel mòbil al carrer d'Aribau? per mi va estar una tasca gairebé impossible)... París sí que val una missa i jo sóc de les que van estudiar francès. Si els déus ho permeten, passaré un temps relativament llarg a París i quan torni ja us diré si estic d'acord amb la teva amiga N.

Bona música, per cert, d'una gran pel·lícula!

Nanittttttttttt (petonet)

Candela ha dit...

Barcelona és invivible.

VEI, TENS UNA SORPRESA AL MEU BLOGG!

Candela ha dit...

VEI, ho sento!!!! he tret la sorpresa del meu blogg no fos cas que t'enfadessis!!! Era una broma. Petonets.

Tondo Rotondo ha dit...

Cada cop que vaig a Barcelona constato la mateixa història: la nostra llengua s'està perdent al carrer precisament en certs ambients que primen la modernor, el dissany, l'interculturalitat... Es queden amb la Barcelona material i rebutjen la seva ànima? Barcelona, en les coses tant positives com negatives, no te res a envejar a les grans ciutats d'Europa, però coincideixo en que el tipus d'urbanisme, civisme i globalització del turisme que s'està implantant no beneficia l'ànima de la Barcelona real: crea una ciutat un pèl estranya.

alícia ha dit...

hola, veí. gràcies per baixar de visita. jo tampoc no coneixia el teu bloc, i a partir d'ara el tindré entre els favorits. m'agrada. veig que sovinteges la poesia. gil de biedma és una de les meues passions. bé, és una tirita que moltes vegades utilitz per a curar ferides visibles i invisibles.

Dessmond ha dit...

Jo el que penso és que Paris sempre ha anat per davant de Barcelona. I ara no veig perquè no ha de ser així.
Dintre de no massa, aquest Paris d'avui que retrata la teva amiga ben podria ser que sigui la Barcelona de demà.
Aquesta Barcelona no s'esta edificant sobre pilars massa sòlids, com li ha passat a la progre Paris.

Abogada en Bcn ha dit...

És una llàstima que una ciutat tan maca i tan especial com Barcelona s'estigui deixant perdre perquè els polítics se n'ocupen de el turisme, negocis, etc i s'obliden dels que vivim aquí. Jo estic molt deçabuda de com van les coses. Una abraçada vei!

Candela ha dit...

Comparteixo amb l'Oriol i l'Arare que el problema dels sorolls és brutal!

I tothom va a la seva i ningú es preocupa per ningú...no pot ser! Ja ho he dit a altres blogs, hem de fer una revolució.

Jo vinc ara del cine i tot ple, i tothom xerrant i amb els mòbils encesos i menjant...eccccssss.

Ahir, passejant pel Passeig de Gràcia un noi tirat a terra al mig de la vorera i ningú fent res ni trucant a l'ambulància ni res de res. La gent passant per el costat com si fos una merda més de ls que hi ha per terra.


Acabaré marxant. Ho sé.

Albert de la Hoz ha dit...

Potser el comentarista convergent l'encerta, però diu el que desitja per tal de desacreditar els qui governen la ciutat.
El fet és que jo tinc un amic a Dinamarca i diu el mateix que la teva amiga, la fama que alla té Barcelona era impensable fa un poc i, evidentment, pot venir la decadència; tanmateix, tot depèn del municipì?
Respecte els preus dels pisos cal dir que des d'un punt de vista global Barcelona és tan cara com la majoria i segur que en trobarem de més cares. El problema és que Barcelona no pot créixer.

Arare_ ha dit...

Si que pot créixer: encara ens queden les clavegueres, hehehe... no, ara en sèrio, aquest hivern vaig sentir dir a en Nadal que encara hi ha molta Costa per edificar (comarques gironines) i em van agafar ganes d'escanyar-lo. No tenen vergonya o, si la tenen, la dissimulen molt bé!

aix, bona nit senyores i senyors!

Utopiq ha dit...

La meva parella és de Barcelona, i ens encanta la ciutat. Però tot i que tampoc és fàcil trobar un pis al poble d'on sóc no viurem pas a Barcelona. Els preus són prohibitius i la tranquilitat brilla per la seva ausència.