14 de novembre de 2006

Fins als coll... del telèfon!


Estic fins els coll... del telèfon. Del fix i (a cops) del mòbil. Quan truquen, tingueu per segur que el 60% dels cops és una veu amable, normalment femenina i d'accent sud-americà que et vol engalipar alguna oferta irresistible. M’ofereixen de tot i més (menys fer sexe, mecatxins!). I són tossudes. I perseverants! I molt, molt, meloses. I jo ingenu, com sóc, les escolto, les responc i les avio ràpid. I torno a caure de nou.

Però avui ja m'he emprenyat i he recuperat una vella carta al director que vaig publicar en alguns diaris... fa vuit anys! Fins i tot el Bassas (encara no sé com) la va llegir al seu programa dels matins a Catalunya Ràdio i en van parlar amb els contertulians. I el fet és que encara és plenament vigent. Si em permeteu, us la reprodueixo i digueu-me si no tinc tota la raó i us veieu, en alguna mesura, retratats.

«Dimarts a la tarda. Sóc a casa amb els meus dos fills petits (un i cinc anys) i sona el telèfon. Una coneguda marca de cotxes em pregunta per un fullet que hauria d'haver rebut a la bústia fa uns dies i em recita les excel•lències d'un caríssim model que puc anar a provar al concessionari de prop de casa, on m'espera un fantàstic regal. Després d'una breu i amable conversa, decideixo seguir amb el meu utilitari, de fa sis anys. Mitja hora després, una altra trucada. Es tracta ara d'un consulting que fa una enquesta sobre un programa horrible d'una cadena televisiva no menys horrible. Com que no l'he vist ni fent zapping, la conversa acaba aviat. Sort. Quan acabo de penjar, truquen a l'interfon: "Correu comercial", em diu (crida més aviat) una veu rogallosa. Obro sense ganes (no ho hauria d'haver fet, ho sé; però jo també he treballat en feines prou desagradables i sento una certa solidaritat per aquests xavals que arrosseguen tones de paper). Amb el fill gran a mig ensabonar a la banyera, torna a sonar el telèfon. Arrrg! Una companyia d’assegurances que m’havia enviat feia dies una proposta per un pla de pensions em recorda que no puc deixar passar aquesta oportunitat. L’acomiado educadament (hòstia, si només tinc trenta cinc tacos!), però insisteix en venir a explicar-m’ho personalment...a casa! Horror! Hora de fer el sopar als nens. Amb la paella al foc torno a sentir el ring fatídic. “Felicitats acaba de guanyar 150.000 pessetes” –ja us he dit que fa anys , d’això–. “I doncs?”, dic a la veu anònima. “No és cap oferta de multipropietat, tranquil”, em diu d’entrada, una accelerada veu femenina. Però la retòrica següent no enganya: cap de setmana pagat a Castelló, gran regal, reunió prèvia amb els escollits... Li penjo. Fart, connecto el contestador i torno a fregir les croquetes que ja se m’han cremat. A mig sopar, de nou, el telèfon. Hòstia pu...:!!! A la meva dona, una mestra d’educació infantil a l’atur, una cooperativa de mestres li ofereix una assegurança d’habitatge i automòbil en condicions molt especials. L’engego, ja , sense contemplacions; tot i que potser era la millor proposta de totes.
¿Algú em pot dir com sabien tots ells el meu nom, número de telèfon, ofici i (suposo) nivell d’ingressos? ¿No és aquesta informació estadística reservada? Qui els dóna dret a suposar les meves carències o necessitats vitals en temes que –funcionari de base com sóc- ni de lluny m’he pensat de comprar o tenir. Aquest deu ser una petita mostra del capitalisme “popular” que l’inefable ministre Rodrigo Rato –recordeu que manava el PP aleshores–, anunciava fa poc a la tele. Des d’avui he desconnectat el telèfon per poder donar amb tranquil•litat el berenar als meus fills, banyar-los i fer-lo els sopar. Escric això per a navegants incauts».


Doncs us voleu creure que tot això em va passar en un mateix dia? I ara, set anys desprès, em torna a passar el mateix! Ara em vénen amb assegurances de cotxe a baix cost, connexions a internet amb cable o a Imagenio gratis, caixes de cava del Penedès per Nadal regalades, targetes VISA per untar la mantega, calefacció a gas natural que t'hi cagues i caps de setmana a balnearis amb la parenta o qui s'escaigui a cos de rei. A banda d’alguna enquesta de satisfacció de la meva caixa d’estalvis (la de tots), que ja podeu suposar què en penso sabent que any rera any doblen beneficis a costa de les nostres comissions.

Per sort, ara ja els meus fills berenen i es banyen sols. Però encara els he de fer el sopar. Però ara ja no connecto el contestador. Senzillament, no responc. I sé que, tanmateix, ells, tornaran.

Però si sou vosaltres, deixeu missatge en... aquest post. I no em veneu re.

5 comentaris:

Cruella ha dit...

Veí,

Dues coses:

1) En primer lloc, t'ofereixo 200 pròtesis de cadera a un preu regalat. Per a les 1000 primeres trucades, s'acompanyaran de paladar de porcellana a joc.

2) Per què moderes els comentaris? És xungo i segur que et duu més temps.

Arare_ ha dit...

Jo ara sempre dic que sóc la dona de la neteja i que "la senyora no hi és i jo no sé res".

Va, no et vendré res, només t'invitaré a ballar. Al meu blog, però!

L'avi ha dit...

Benvolgut Veidedalt. Cada cop que et dones d'alta de qualsevol cosa, et demanen tot tipus d'informació i després en el contracte amb lletra petita diu que la poden fer servir per el que vulguin, Si no estas d'acord, t'has de prendre la molèstia d'escriure una carta per donar-te de baixa. Com que som mandrosos no ho fem i així les nostres dades circulen per arreu. En realitat hauria de ser al revés, si volguessis informació i publicitat escriure per donar-te d'alta... És clar que ningú ho faria

Joana ha dit...

Veí,
Això continua passant. A casa truquen a partir de les 3,30 pk "saben que ja hi som". Jo una de dues, despenjo el telèfon quan arribo o si me'n descuido els dic que sóc la senyora de fer feines! i punt!
Necessito posar-me les sabatilles i dinar a les 4, ho necessito!!
Que tinguis un bon dia !

montse ha dit...

si, si, si !... a mi em passa el mateix !!!! i lo pitjor es que truquen a las 9 i les 10 de la nit ! algún cop els hi he penjat sense contemplacions.... i he vist que es el que dona millor resultat !