22 de novembre de 2006

El poema de la setmana (3): Gil de Biedma
















Sense comentaris.

"(...)

Porque en amor también
es importante el tiempo
y dulce, de algún modo,
verificar con mano melancólica
su perceptible paso por un cuerpo

(...)

Sobre su piel borrosa,
cuando pasen más años y al final estemos,
quiero aplastar los labios invocando
la imagen de su cuerpo
y de todos los cuerpos que una vez amé
aunque fuese un instante, deshechos por el tiempo.
Para pedir la fuerza de poder vivir
sin belleza, sin fuerza y sin deseo,
mientras seguimos juntos
hasta morir en paz, los dos,
como dicen que mueren los que han amado mucho."


Jaime Gil de Biedma

"Pandémica y Celeste", a Volver. Ed. Cátedra, Madrid, 1993; p. 117

10 comentaris:

Arare_ ha dit...

Gran poeta que jo, curiosament, he redescobert a través d'un dels nostres fills (de vegades menystenim el que ens poden aportar els joves)

Bonic poema, veí. I en l'amor de veritat, evidentment, és important saber acceptar el pas del temps. La millor cosa que el meu company m'hagi dit mai és que vol envellir al meu costat...

Petonets assolellats, fin si tot en aquesta hora, que el sol comença a jugar per darrere del Montseny!

Arare_ ha dit...

Per cert, el de la foto és ell? jo hauria jurat i perjurat que és un actor del que ara no recordo el nom... però com que sóc molt despistada...

El veí de dalt ha dit...

Sí Arare,
la foto és d'ell. El teu company deu pensar el que jo: "les dones,com el bon vi, milloren i em(b)elleixen amb els pas dels anys".
Quina sort poder veure de lluny l'horabaixa al Montseny!

Oriol ha dit...

gran poema. No hi entenc gens de poesia però mai és tard per llegir.ne.
Arare sembla aquell de los SErrano, com es diu,....Antonio Resines, no?

Candela ha dit...

fijo que es el Resines a mi no m'enganyeu

Poema preciós!

jaka ha dit...

Gil de Biedma m'encanta, has triat un poema molt bonic.
Ara acabo d'arribar d'un recital de poetes asturians, ha estat molt xulo, intim, pausat, màgic!!!

Bona nit veí!!! :)

Sidlia ha dit...

oh...

amb aquestes paraules me'n vaig a dormir...
una bonica manera de fer-ho.

ptons veí

Alepsi ha dit...

Jo venia a dir... que no sabia que el Resines fes poema sota un pseudònim... però veig que la conya ja està feta, així que me'n vaig a dormir. Au. xDD

Joana ha dit...

Veí,
És un privilegi poder despertar el desig de qui tens al costat tot i el pas dels anys. I que et miri amb ulls que encara poden descobrir algun secret...alguna fantasia...algun regal i poder sorprendre'l i sorprendre't. I com el bon vi anar-lo assaborint.
Bonic poema!

Candela ha dit...

qué guapo Resines...