De la carpeta del veí (1): Encesa espera (by the veí)

"La mort no té destí ni prefacis. Viatjo pel teu cos aspre, esquivant clots impossibles. Una boca oberta em mira sota els llençols. Un repic de tecles al piano. Eren claus o glavis aquest sons al finestrals? Encabiràs tota la infantesa en una capsa, i ja no et caldrà que les ombres de la desmemòria s’avinguin a jugar una partida de daus, que sempre acabes perdent. Sense interludis ni gots d’alcohol als envits. Recullo sonets dels arbres: ja no resten natures mortes al bosc. Tot el paisatge se m’acut com un mar blavíssim, inacabat i inabastable. Rius secs de presagis. A la llar de foc vam cremar tots els records d’aquest viatge. I ara jeuen en nius desfermats, en còdols fora lleres, en endreces perdudes. Sota aquest incendi d’oliverars, Kavafis ens durà el record de les tragèdies clàssiques, la nostàlgia prendrà forma d’illot i ens embolcallarà el somriure en un son infinit."


Poesia,en prosa o prosa poètica? Sia com sia, és del veí... que regirant carpetes, li cauen escalfors de nostàlgia juvenil.

Dies després del post, la petita bruixa em diu quina cançó em recorda el meu escrit. Heus la ací.