"Plumeros peperes"; o pepetes plomall?

Vaja, la beneita de la Janer s’ha fet pepera… Ja ho deia jo, que aquesta gata maula no pararia fins que no es parlés d’ella altra cop. Va començar amb allò de presentar-se al Planeta el 2002. Va quedar la segona. Si la primera, la novel·la de l’ Alfredo Bryce Echenique, era horrible (no perdeu el temps ni mirant-la); no vull ni imaginar com era la seva (Las mujeres que hay en mi). Joder! Amb una de sola n’hi ha prou! És clar que el Planeta és garantia de brodio segur. Tot i que hi ha excepcions (El Jinete polaco, del Muñoz Molina o Icària, Icària, del Benguerel, o Crónica sentimental en rojo, del Ledesma, entre poques d'altres). En fi, que finalment el 2005 es va endur el gat a l’aigua (alguna promesa o favor impronunciable deuria fer al senyor Lara, la xicotota); i es va endur la picossada del premi, amb aquell títol que ho diu tot: Pasiones romanas. El Marsé la va posar a caldo el mateix dia en al roda de premsa, i la balanguera, ofesa en el racó més agrest del seu cutis de Margaret Astor, li va sortir replicona: que si “se ven por doquier las cañerias de la novela”, li espetava ell (que m’ho crec); que si “le gusta figurar d’enfant terrible del momento cuando se es más un fantasma del passado” (o quelcom per l’estil), li responia l’altra (que tampoc deixava de tenir la seva part de raó). Baralles patètiques de dues personalitats del morro fort, doncs

En fi, que consti que jo ja feia temps que m’havia promès a mi mateix NO LLEGIR RES MÉS d’aquesta santa dama mallorquina.

I us parlo amb coneixement de causa. I ho vaig intentar, eh? Em va més menys captivar en el seu moment Màrmara (Premi Prudenci Bertrana, 1994); però ja li vaig veure el “plumero” a Natura d’anguila (Premi Carlemany el 1995); i ja vaig desinflar-me del tot amb la insofrible Orient, Occident. Dues històries d’amor, que va quedar finalista del premi Sant Jordi el 1997, darrera L’Atles furtiu de l’Alfred Bosch, un llibre que sí que us recomano); vaig donar-li l'oportunita del dubte amb la insulsa Lola, però ja vaig dir prou (i mira que aquesta va guanyar el Premi Ramon Llull el 1999). No serà per premis, la nena.

No, no és gelosia literària. Ni perquè vagi d'"escriptora guaperes" (no és el emu estil, però no puc negar que es fa mirar). Ni em faig mala sang perquè sigui mediàtica (sé que surt els divendres als "Matins de TV3", i a Catalunya Cultura, però ni veig la tele a aquesta hora ni escolto gaire la ràdio). I ja veieu que no em deixo endur per la primera impressió literària. La impressió que tinc és que està sempre escrivint el mateix llibre.

Per això, vaig dir prou fa temps i ara, digueu-me tendenciós, si voleu, però això que s’hagi fet del PP, ja és la “puntilla” final. El personatge se m’ha fet insofrible (en tinc algun més, eh!). Per favor, que se la quedin els peperos mallorquins, que li demostrin finalment que el castellà és la llengua del futur i que es dediqui a donar conferències arreu del món com l’estimat Aznar. Es farà més rica i famosa, però almenys, no ens tocarà més el que no sona. Tot i que es albiro en l'horitzó una futura aliança CiU-PP que encara farà pujar la noia a consellera d'alguna cosa (de Moda i Afers Amoros?)

Els escriptors han d’escriure; els actors, han de fer teatre o pelis i els polítics, han de saber mentir elegantment o engatusar-nos amb la seva verborrea. I els ciutadans hem de saber discenir lel gra de la palla. Per això el plomall de la noia em fa venir basques, Quan una xicoteta com la Janer vol fer les tres coses alhora, malament rai. No ens farà cap de bé. Recordeu aquell programa on va conèixer al seu actual marit, com es deia...?, a si «Coses de la vida». Doncs quines coses té la vida, senyor!

I que consti que no vaig pel cantó morbós del tema, que això no és «Salsa Rosa». Però no em negareu que també "té tema" el fet del seu prometatge i casori amb el psicòleg per antonomàsia de Catalunya, el Dr. Corbella, vint-i-un anyets més gran que la pubilla (acte matrimonial que TV3 i altres revistes del cor van ressenyar en el seu moment!). I què em dieu de la seva maternitat? Tot això entra en l’esfera del privat i res a dir, doncs; i felicitats al Corbella (que m’imagino que ha de fer mans i mànigues per aturar el “cicló” de dona que té, i no em referixo al llit només). Tot i que al llit, la noia, me la imagino una tiquismiquis del cagar. Val, això darrer m’ha quedat de mal gust i masclista. Demano perdó.

En fi, retorno a l’afer que m’ocupa. Nena, has fet una favor excel·lent al teu Jaume Matas del cor estimat. Mireu el detall de l’afer aquí. I a sobre, la paia havia tingut el morro d'anar del bracet amb l'Artur Mas en les darreres eleccions autonòmiques. Ara que els peperus tenien a l’Acebes entre les cordes (i ell seguirà tensant i tensant fins que mori o rebenti) i que els afers immobiliaris sorgeixen com bolets arreu (al País Valencià, a Múrcia,..) i afloreixen tupinades electorals a Melilla (i les que vindran); va la noia de marres i ens regala "el notición": que va de número vuit a la llista de PP a les Illes Balears. I el seu pare, el també escriptor Gabriel Janer Manila (de qui no puc opinar, perquè no li conec re i haurem de posar remei) és el president de l'Institut d'Estudis Baleàrics, versió "mallorquina" (=pepera) de l'Institut Ramon Llull (= versió tripartita). Apunta a directrora general de Cultrua de ses Illes i tot quedarà en família. Vés!

Doncs sabeu que si a un escriptor se l'ha de valorar o criticar perquè el que escriu, i no pel que fa o deixa de fer en la vida real. D'acord. Però si a un personatge públic (ella ho és, oi?) se l’ha de jutjar per la seva acció i les seves paraules, ho tinc més clar encara. Ignorar-la no és la solució. Quan algú es mereix ser criticat, se’l critica. I punt.

(S'ha notat un pèl que li tinc mania, oi?) Doncs ho sento. Bon vespre i tapa’t!