De cinema (cinc):El coronel Macià: lliçons d'història de Catalunya?

Vaig ser a la preestrena de la pel·lícula. Coses de ser dels Tr3s C, que de tant en tant pesco alguna oferta. Hi eren els actors, el directors, l’equip de la filmació, un parell de néts d’en Macià i algun polític de l’ERC actual, en Portabella i en Benach. I, és clar, molta faràndula del món del cinema. El Micky Moto va fer de mestre de cerimònia en les al·locucions prèvies: i ma ell, el seu director, en Josep M. Forn (que també va fer la peli «Companys, procés a Catalunya», la Marta Marco (que fa d'Eugènia Lacambra, la dóna d’en Macià), la Molly Malcom (que fa de redactora irlandesa al diari de La Veu de Catalunya) i en Toni Albà (que ni fent un paper dramàtic em puc treu el seu Joan Carles del «Polònia»del cap).

La peli, que voleu que us digui? No és una obra mestra, però es deixa veure. Em recorda una mica aquelles pel·lícules de caire històric que feia n'Antoni Ribas («La Setmana Tràgica», «Victoria, Victoria», o Terra de canons): molta voluntat, pocs recursos i manca de força narrativa.

La peli «El coronel Macià», se centra principalment en els anys en què un tinent d’artilleria de la Comandància d’Enginyers de Lleida, en Francec Macià, comença a revoltar-se contra els seus superiors i l’opressora maquinària castrense fins abraçar els ideals ja no catalanistes, sinó purament independentistes. Cal dir que Macià no va arribar a ser coronel, precisament perquè quan li tocava el nou rang per antiguitat se li va donar a escollir entre el seu nou nomenament o l'acta de diputat a Corts per la Solidaritat Catalana. Ja sabeu que va escollir.

Aquest procés, difícil d’entendre si no ens posem en les articulacions socials i polítiques d’aquells anys —que re tenen veure amb les nostres— , està prou ben explicat. Em sobren, però, els moment de més encesa patriòtica com la “revelació” de fe catalanista que té Macià llegint un article d’en Maragall sonant els Segadors de fons. Però vaja, cal tensar la corda a vegades...

La peli arranca amb l’assalt, per oficials de l’exèrcit espanyol a la redacció del Cu-cut i La Veu de Catalunya a Barcelona (1905) que va ser els propiciadors del moviment Solidaritat Catalana. Aquest moviment catalanista de principis del segle XX va ser el que conduiria fins la consecució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, i en ell Macià va fer les seves primeres passes polítiques fins arribar a ser diputat a Corts a Madrid per les Borges Blanques. Per cert, que les Corts que surten és l’hemicicle del Parlament de Catalunya, perquè crec recordar que no van deixar filmar a les de Madrid. Sé que la peli li ha costa quatre anys d’esforç al bo de Forn i que molts actors han col·laborat per sota el seu catxet. Tot sigui per fer país. I a mi em sembla bé. Senzillament, que el nostre cinema no és un cinema per fer volar coets. Però vaja, si us interessa la història (que us hauria d’interessar), paga la pena visionar-la.

Però la peli marxa a trompicons. Potser llàstima de centrar-se més en els ays de joventut que no en els d'esplendor. O fer un flash back des de la seva mort (la més multitudinària de la història d'aquest país). Massa informació per quasi dues hores, i la trama avança a salts. I és que el personatge era complex i els anys que va viure, més encara. Hi ha un llibre de l’Alfred Bosch L'Avi que hi fa una aproximació humana al personatge. No és dels seus millors llibres, però hi ha poca cosa més de ressenyar de caire literari. Una exposició sobre el personatge la va muntar fa uns anys l’historiador del catalanisme d’esquerres Enric Ucelay da Cal (que per cert, té ben poc de catalanista ja us ho dic jo que el vaig tenir de profe) i en va sortir un interessant catàleg de fotografies.

Ara bé. Si alguna cosa us quedarà clara si la veieu és que, tot i fer cents anys d’aquells fets i d’aquelles opinions; sembla que, per alguns encara hi som. Els discursos abrandats del general Aznar (¡!) al Congrés de diputats defensant la Llei de Jurisdiccions per la qual els militars podien jutjar qualsevol civil que els ultratgés fins poder-lo condemnar-lo a pena de mort (la Llei, precisament per al qual es va jutjar a Boadella i Els Joglars per la seva obra “La Torna” el 1977!), doncs, deia, és un discurs polític que podria perfectaemnt sostenir —i sostenen—molts polítics del PP; o militars d’alta graduació de la vella escola que encara són en actiu. No fa poc, l’ex-ministre Bono (que ja sabeu que de fe catalanista zero patatero), va fer dimitir un general per unes paraules que el 1905 sí eren aplaudides (i de quina manera!) per totes les casernes d’Espanya.

En honor de la veritat, cal dir que l’Abel Folk està perfecte en el paper de Macià, tant de jove com fent d’Avi. També que la Mercè Marco li dóna una bona rèplica. Que en Fèlix Pons (el Benet del Ventdelplà, que fa de periodista Oriol Maspons a La Veu) està prou bé i la Molly Malcom aprova amb nota. I que algun dels secundaris, com grans actors que són, estan en un to meritori (Javier Elgorriaga, Fermí Reixach -genial de general Aznar (¡!)-, Juan Luis Galiardo, Mario Gas, Alfred Luchetti...).

I si us fa mandra, ja sabeu: espereu un temps i la veureu per TV3. O si no, mireu el tràiler.