11 de maig de 2007

23è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. "Cuéntalo tu, cuentaselo a otros"

Lo prometido es deuda, diuen els hispànics. Ací va la crònica, doncs, del 23è Festival de Poesia de Barcelona. [Especialment dedicat a les xicotetes del “Llegeixes o que!” i als que l’heu reclamat]. És llarg del cagar; ho sé. Però amb prou dosi d’humor. Espero. I si no, no demaneu més ressenyes. I m'envieu a pastar fang.

..............

El veí va arribar amb el temps just al Palau de la Música, per no dir tard (com és habitual en ell). La cua per recollir les entrades reservades era, de llarg, més llarga que la de la venda. Ja sabeu: en això de la cultura, els catalans som més gasius que el Rodrigo Rato en els seus bons temps. Com que el veí té jeta llarga, va telefonar abans dient que era un important gestor cultural i que li reservessin una entrada. Va colar. “Demà ho provaré amb els Rolling, a veure si tenim sort, tu”. Amb l’entrada en mà, el veí se’n va a un altre mostrador atès per simpàtiques senyoretes (sempre són senyoretes i simpàtiques, les que són rera –no sota- un taulell) i et donaven el programa del Festival amb els poemes que es llegirien i una capseta blanca molt cuquetona (“seran preservatius?”, va pensar el veí, ufanós; “a veure si encara versificarem en epanadiplosis”...), el contingut de la qual descobrirem més endavant.

Molta gent jove entre el públic. Molts estrangers (“joder, com està aquella negrassa!”). Alguns actors de telesèries de tevetrès dispersos. Algú escriptor conegut. I algun poeta despistat. Saludem un parell d’amics d’aquells que te’ls trobes només en mogudes semblants. Malalts, com jo, és clar. Alguns són poetes. D’altres, el veí els suposa l’ofici, tal com anaven vestits. Sí, els esgarriapapers somiatruites tenen un posat determinat. Me’ls oloro de lluny. Alguna càmera de vídeo va fent travellings (“pots sortir, xato, que tapes el regidor?”, “Sí, perdoni, és que la negrassa aquella...”). Som-hi, doncs, que aquí hi ha molt voltor mediàtic.

M’assec a la platea, al fons. “Coi, veí, no voldries a primera fila, a sobre!”. Molta noia sola o amb l’amiga. Ja sabem que això de la poesia (i la literatura) a les noies els tira més. Als tios ens tira una altra cosa. Però ara no és el tema. Centrem-nos. Miro l’artilleria que duc: boli, bloc, programa i la capseta. L’obro. “Osti, tu, si és un petit llum amb clip!”. El veí no sap com encendre’l. Demana ajut a la moramussa del davant. “Has de treure la tira”. “Val, però ja et dic que, avui porto Calvin Klein” “La tira que aïlla les piles, vull dir” “Ah!, jo creia...” (el veí és maldestre de mena i li han de fer el servei). “Mil gràcies. I tu vens molt per aquí?” (pregunta idiota, evident: si només és un cop l’any!). “Home..., quan toca”.Ja: volia dir si és el primer cop que vens”. “No. Hi vinc cada any. Si ets lector de poesia com jo t’entusiasmarà”. Osti! Una militant de base, no fem el ridícul, tu.

Les grades són plenes, no a rebentar com he vist que deia un diari l’endemà, però déu-n’hi do. A l’escenari, unes esferes blanques, escampades pel sòl, encerclades amb fils concèntrics paral·lels, és l’única decoració. Semblen pàmpols d’aquells que pengen del sostre amb una bombeta a dins. En compto uns quaranta. Trenquen l’escenografia wagneriana del Palau. No calia. “Un dissenyador amb poc pressupost”, penso. Sempre són millors, i menys perillosos que un arquitecte amb un llapis a la mà i una idea al magí. “Faran llum, almenys, espero”. Sí. En faran.

Es tanquen les ídem i comencem amb quinze minuts tard. “Veus, veí, tan córrer i encara podries haver fet un mos!”. Surt en Víctor Obiols, el coordinador de Festival. Un xavalot trempat,... vull dir eixerit. Presenta els onze poetes participants enllaçant els seus cognoms i procedències en un poema original. Té gràcia. Demana que la gent no aplaudeixi entre poema i poema. Ell se’n duu uns quants. D’aplaudiments. Després veurem que la gent no és tan obedient com cal. Per sort.

Ei, ara que em fixo. La platea sembla un mar de cuques de llum, amb la gent il·luminat el programa per seguir llegint els versos. Ni als festivals del Llach dels 70’s! “Veí, és un nostàlgic de collons”.

Surt l’ Àngels Gregori a l’estrada. Una joveneta de llargs cabells ondulats. Se la veu acollonida, però. “Coi, veí, ja m’agradaria veure’t a tu allí fent el préssec!”. Amb gavardina grisa, llarga, brusa negra (el negre és el color de la sobrietat) i sabatilles blanques. Enfila cinc poemes a raig fet. Té una veu trèmola. Però no s’acoquina. Em recorda els versos que escrivia d’adolescent. Paisatges de joventut, els amics, els estudis, els desis de llibertat, la solitud,..,. “Coi, veí, si la xicota té 21 tacos, de què vols que parli!”. M’agrada. Té un accent dolçot. Un llenguatge senzill. Unes referències planeres: «...i saber que escric perquè em llegeixis / que jo només escric poemes perquè tu els llegeixis» o «Al trosset de vidre que més talla / hi escriuen poemes els poetes», tota una declaració d’intencions, doncs. És valenciana, de la Safor. Cita als meus preferits: Vinyoli, Estellés,... Ja per això em roba el cor. El seu currículum diu que «viu lliurada a l’activitat poètica, tant en el vessant de promoció i organització d’actes com en el de lectura i creació». Pobra. Una altra que tampoc arribarà mai a final de mes.

Sona la música de blues dels dos músics. L'Steve de Swardt, al baix i de Zimabue. I en Tchika Fernando, a la guiterra, de Moçambic. Rastes tots dos. Serà una constant entre la lectura de poeta i poeta. Ara veig que els pàmpols de l’escenari són encesos. I que els poetes surten de dos en dos. L’un recitant, l’altre assegut esperant el torn. Com a la consulta del dentista.

Surt en Jordi Valls. Que ha estat el Poeta de la Ciutat fins avui, per haver guanyat els Jocs Florals el 2006. Un testimoni que ara li ha passat a la valenciana Maria Josep Escrivà. Li conec d'ell el llibre Violència gratuïta. Em va agradar. Aquest ja és un gat saberut. Té taules i sentit de l’humor. Llegirà quatre poemes, breus. M’adono que no pronuncia bé la doble “r” (“calla, veí, que tu ets ieista!”). M’adono també que fa canvis en alguns dels mots impresos. I és que la poesia escrita no és el mateix que la poesia escoltada. I potser no sempre s’escriuen versos pensant que ens llegiran en veu alta. O potser és un error d’impremta (el més segur, coneixent el gremi). En el darrer poema “Revolució" (una al·legoria als somnis impossibles) fot uns esgarips que em fan saltar de la cadira. Cal cridar tant?: «El dia que el cor cansat se m’aturi / i l’amor governi i els sol es fongui / i l’enyor floreixi i la lluna salti / i la merda aromi i la loteria toqui / i la rentadora centrifugi / a la seva voluntat”. Osti, i ara recordo que tinc un munt de roba per planxar!

Ve després la Yolanda Castaño, galleguinya per més senyes. Trenta tacos. Osti, tu! Aquesta sí que va elegant del cagar. Brusa vermella sense espatlles, faldilla negra per sobre els genolls, sabates de taló. Potser té un sopar amb un editor després. "O ves a saber..." Llegeix en gallec, però la traducció està en castellà. Sort, perquè no és fàcil el gallec, eh? Fa prosa poètica. O poesia en prosa? Mireu, no ho sé; però m’encanta. I més pel to melangiós de la veu de la noia. Un estil molt personal, molt “de dona”, combatiu però amb molt d’estil. Em sorprèn gratament. Va ser Premi de la Crítica Española el 1998. Dirigeix la revista Valdeleite. Encadenarà tres poemes llargs, petites històries viscudes. Llegeix com fent frases publicitàries, eslògans. Són preguntes a ella o al món mundial. «Si me tomo un descanso eso / me hará irresponsable? / ?¿si soy vulnerable / seré pisoteada? / ¿si me fuesen peor las cosas / me querrías acaso más? [...] Al pez débil la corriente lo llevará a algún lugar seguro, / El pez fuerte estará solo, en un esfuerzo que se multiplica. / Misericordioso es el premio quiero estar enferma / ¿Dónde estabas cuando te necesié?» (de Re/(ser)/vado). No en tenia ni idea de la seva existència i asseguro que li seguiré la pista a la noia. La pista literària, vull dir. Per mi, se’n du l'Englantina d’Or.

Ve després en Pere Rovira. Aquesta ja ve de lluny; de la collita del 47. Li tinc al calaix esperant a la filera, L’amor boig. Tardarà, però. Fa cinc poemes que comenta prèviament. Té una veu rogallosa, profunda. S’asseu a un tamboret. És l’únic que ho farà. Vesteix de carrer, amb americana. Sembla un home afable, versàtil. Fa un homenatge a Baudelaire en el seu primer poema. A la vellesa, al segon ( “tranqui, no va per tu veí” ). A la seva filla, quan tenia tres anys (“Carta del pare”): «Però l’oblit és natural, / i les coses només tornen quan volen. / Que aquests versos t’ajudin a tornar / a una casa feliç en els dies dolents». I acaba amb un poema collonut. Un autèntic blues recitat (“Blues de la Rosei Roberts”) que els músics acompanyen al baix. Brutal. I acaba amb una al·legoria antibèl.lica en homenatge als milicians de la Guerra Civil en general, i al seu pare en particualr: «Has tornat a guanyar la guerra que vas perdre». Forts aplaudiments del respectable, dues orelles i sortida (poètica) en braços.

I ara una altra dona. Això està estudiat, veí. La famosa paritat, també en poesia. És una de la meva quinta. La Dolors Miquel. Lleidatana i del verb fàcil, graciós, avantguardista; molt musical. El programa la defineix com “d’un lirisme desfermat, amb imatge punyents, esmolades i vibrants. Ha definit la seva poesia com a musical i vital”. Si ella ho diu, jo no li emmenaré la plana. I a fe de Déu que és musical. Si més que llegir, canta! Té una veu potent, cridanera. Hi ha un sentit del ritme precis i preciós en els versos. Sembla que està de volta de tot, amés; se’n fot d’ella i de la seva gent: «Aquest idiota que va amb el cor a la mà / en un món ple de feres / és el meu fill. Sí , el meu fill» ("Plany de la mare"). Joder! Jo no li diria això mai als meus! Li va la marxa. No té pels a la llengua i les seves veritats, fereixen: «El món feliç serà un píndola groga / L’home s’incomunicarà per combinació / A la dona la prenyarà un xip de tedi / Els fills naixeran per email» ("Profecia"). “Atenció blogueres, que els espermatozous corren per la xarxa” (això ho dic, jo , eh?) Ara m’adono que la tal Miquel duu guants posats. D’aquells de pobre, sense dits. Serà extravagant! Ja se sap que els artistes... Es posa el públic a la butxaca. Bravos i olès. Dues orelles i cua. Li toca la Flora Natural.

Després li segueix el mexicà Francsico Segovia. Si la Miquel era el dia, aquest és la nit. Pobre nano, t’han be fotut! Li falta força a la veu i sang a les venes. Es fa soporífer. Els seus poemes es fan (són) llargs, monòtons, monocordes. Em quedo amb l’Octavio Paz (paisà seu) de llarg. Té la gràcia de la pronuncia típica mexicana, amb la cantarella del final de les estrofes, com l’anunci aquell de la tele: ”Guate, aquí hay tomate!”. Però m’adorm. Son poemes de la terra, de la míseria, de la gent, d’un amor no assolit. Amb algun viaranys espirituals, mistics. Li atorgo el cullerot de fusta i passem full.

I ara comença la festa africana.

Comencem suaus. Amb el Ferhat Mehenni. Un algerià de la regió de Cabília. El cabili és el seu idioma i en ell recita. Com? Que no el coneixieu? Però sí és fàcil de collons! Bé, poca conya amb l’home. És un activista politic sense pèls a la llengua. Al bigoti, ben molsut, sí que en té. Ha estat detingut manta vegades al seu país. I fins i tot, li han matat el fill en un atemptat encara no aclarit, el 2004, a París, de clar signe polític. Només per això, mereix tot el meu respecte. Vesteix d’un negre rigorós, a l’europea. Els sues poemes són d’una bel·ligerància encesa, demanant la independència de la seva regió. Ho fa amb la poesies i amb actes polítics. «En aquell temps no respectaven / Ni frontera ni poble / Ni respectaven ni vida / Ni llengua, ni religió del perdó / No respectaven cap dret». Evidentment, no entenc ni un borall del que diu i em dedico a escoltar-lo, per veure com sona la seva llengua. Molt silibant, com l’àrab. Gens estrident. En un moment donat, canta el poema. Sembla un plany interior. De dolor. Forts aplaudiments. Entranyable de debò. Em reafirma la força que té la poesia per al combat i la revolta. Com a mitjà d’alliberament. Penso en Beltor Bretcht. Ploro un xic. Per dins. “Que el veí no plora mai, ja ho sabíeu”.

Li segueix la Tanella Boni. Negre, negre, més fosca que el negre oliva. És clar, és de Costa d’Ivori. Una dona menuda, però amb planta. Recita en francès. Molt clar. El francès no el practico, però l’entenc ( “acudit dolent del cagar, veí” ). Miro la traducció i veig que no posa títols als poemes. Sense majúscules l’inici de vers. És una poesia de la modèstia. Recita uns quants del seu llibre, inèdit, La pluie aussi a son mot à dire. Són versos d’amor, del seus paisatges selvàtics, dels elements naturals; em sembla una poesia primària en el sentit que parla de sentiments a flor de pell, de la terra on es desenvolupa el seu quefer diari. No m’encanterina, però; o és el raüc dels budells que sento, que em diuen que tinc gana i em distreuen?

I ara ve l’home seriós. L’Amadou Lamine Sall. L’Espriu senegalès. O a mi m’ho sembla. Recita en francès també. Un parlar acadèmic, silent. Ha estat llargament guardonat i la seva poesia s’estudia a moltes universitats del món. Són versos contundents, treballats; d’un món interior que traspua serenor. Són poemes llargs, que giren i giren al nostre entorn, acaramelant-nos. Versos lliures, quasi prosa. Potser ingenus? «Car sembla que cal bandejar el COMUNISME per a la pau del món / cal combatre el CAPITALISME per a la pau del món/ cal tornar a definir el SOCIALISME per a la pau del món / i no hi ha una nació que hagi pres per ideologia l’AMOR». Potser és que a l’Àfrica les coses són clares, senzilles i planeres. Saben que els han bandejat molts cops i des d’Europa i Nord-amèrica, els han anorreat sempre: des de l’esclavisme, el colonialisme i l’actual estat de deixadesa: fam, sida, sequera, malalties, guerres entre clans,...Volen alçar el cap i ho diuen amb versos també. «M’agrada mirar /com s’adorm el Senegal al vespre damunt les teves parpelles / i com es desperta al matí en els teus ulls». Hòstia, tu. Això és poesia directa i clara!

Falten dos. Els més ostentosos. Apareix en escena un autèntic caçador-cantant. Tal com ho llegiu. En Nouma Diakité, fill de Nouma Diakité, és de Burkina Fasso. És caçador (o fa de) i s’ha enriquit de la saviesa natural que li han transmès el pare i altres mestres. Duu un instrument estrafolari: el goni; una mena de guitarra i shitar. La caixa de ressonància és una carabassa rodona amb un forat al costat i un braç llarg, llarg, on s’ajusten les cordes que toca amb les dues mans, mentre el sosté dempeus. Al capdamunt, un xapa d’alumini i un plomall penja, Cofat amb un vestit de pell amb pedres que brillen i es reflecteixen a les parets de l’escenari; no apra de moures amunt i avall. Som davant l’Àfrica més primigènia. Que recita, canta i balla com ho fan centenars de pobles en aquell continent. La lletra parlar d’això: de caceres, de fortaleses, de bruixots de malalties, dels avantpassats, de tradicions...Parla de l’Àfrica en majúscula. El més xocant de tots, sens dubte. Potser massa llarga les sis cançons que ens dedica, que semblen repetir un cop i altre les mateixes paraules. L’ultima, sembla un rap (no el peix, la música) en tota regla. Aixeca grans ovacions. Els lletraferits som educats. Molts africans seguiran fent cua demà per demanar papers i d’altres jugant-se la pell en pasteres. Però a fe de déu que saben ballar.

I sembla que les cançons de Diakité prologuin els versos de Linton Kwesi Johbson. El darrer poeta. I el que les canta més clares. Apareix vestit amb americana clara, camisa verda i corbata taronja. I barret al cap. Un dandy a escena? No. Jamaicà de naixement, va ser membre del Panteres Negres (sabeu el que eren, oi? els del black power, l’antítesi al Ku-Kux-Klan). Els seus poemes són música cantada; basat en tradicions populars i en
vivències personals. És una poesia de combat ,també. El seu poema “Cinc nits de sang”, sobre disturbis intertribals em va glaçar la ídem. « una ampolla troba un cap / i trenca la closca del ferit de foc / la víctima té por / bsuca mans / agafa ganivet / troba gola / oh les gavinetades i l’hemorràgia de la sang / és la guerra entre els rebels / follia, follia,...guerra». I també fot gardeles als europeus. Als anglesos, en aquest cas, on tots els governs, laboristes o conservadors li fan dir que «alguns policies d’Anglaterra tenen llicència per matar». No, no ho han tingut fàcil alguns negres. Viola d'argent pel noi.

Amb ell acaba el Festival. Tots surten plegats a saludar a l'escenari i ovació de gala. Els dos músics acompanyen els apludiments a ritme de blues. Són els darrers en sortir. La gent circula i el veí torna a sentir el rau-rau (de gana) al baix ventre. Potser la M. m'haurà fet truita de patates?

I colorin, colorado...

Hem estat dues horetes ben bones. El recital vull dir. La meva ressenya ja sé que ha estat més llarga (;-). S’ha fet suportable i entrenyable. Amb alts i baixos, és clar; però interessant. Ja sé que després de la meva crítica se us han tret les ganes de llegir poesia i d’anar al proper festival. Millor. Així em quedaré amb totes les llumetes de lectura que ens regalaran. I buscaré la negrassa aquella, a veure si...Ah! Que anirà de poesia asiàtica el 2008? Doncs re, a fer amics al restaurant xinès de sota casa.

Apa, si heu arribat fins aqui, us admiro i us planyo. Segur que sou bons xiquets i millors minyones.

14 comentaris:

Júlia ha dit...

Una gran crònica, Veí, ja vaig que vas tenir un dia ben poètic!

euria ha dit...

Bon dia veí!!! Doncs clar que hem arribat fins al final! Un altre dia a vera si ens ho recordes un temps abans....xq no se'ns passi :) Doncs si que sembla interessant, fantàstic lo de les llumetes. Dues hores ben aprofitades! Tenies truita de patates? ;p

onix ha dit...

vaig per la meitat , sens dubte que tornaré ja saps que soc una gran fan de les teves cròniques ;)

Gatot ha dit...

Ai veí, que has begut oli (em penso)!!!!

Com la "negrassa" sigui la Laureta, sí la Laureta de la Mireia, aquella que és la Laureta alta i de cames llargues, guapa i de pits petits, prima i de cul gimnasta, negra i de cony dolcet... estic veient que vindrà la Mireia.... o la mateixa Laureta... i et fan una cara nova!!!!

:DDDDDD

O sigui, vas a la poesia i li dius "negrassa"???????

petons i llepades.... d'aquellesdequènoetpassiresgreu!!!!

Joana ha dit...

Una crònica digne del millor periodista literàri. N'hi ha de periodistes literaris o són crítics???
En qualsevol cas ens has posat al dia. Em reconeixo una ignorant, ara mateix.
Bon capde! ;)

Joana ha dit...

Mare meva!
Em sento igual igual que si hagués anat amb tú!.
Una redacció impecable i clareta!.
Petonet vei.

Anònim ha dit...

Molt bona crònica, veí!!!!

Hi he anat algunes vegades i és fantàstic. Si hagués sabut que hi anaves...

petons

sabateta

Pablito ha dit...

Jo també hi vaig ser, llàstima no coincidir. Per cert al meu blog he penjat un poema de l'Àngels Gregori, que em va arribar a l'ànima.

Pd40 ha dit...

Bona la crònica! Els tocs d'humor genials :)

Abogada en Bcn ha dit...

Torno després a acabar de llegir-ho!

Robertinhos ha dit...

jo volia anar-hi, però el festival de poesia em resulta envoltat d'un aura de grandesa i perfums de "grandieur" francesa, quan tindrien que intentar anar amb més humilitat.

Àfrica, a més de multitud de gent fent cua davant Delegació del Govern, ens aporta una amplitud artística (música, ball, literatura, etc.) molt interessant que trenca la monotonia espanyola de triunfitos, mediàtics i pantojisme

Com he llegit tot el teu post, potser l'any que ve t'acompanyo, però sol per veure si trobem la negrassa que deies. Després, no fa falta que m'esperis...

crue ha dit...

Ostres, Veí, quin luxe. És gairebé com si hi hagués anat. Et declaro la meva webcam oicial per guaitar al món.

SU ha dit...

Gran crònica, veí! Gràcies per il·luminar-nos (en molts sentits!) sobre el festival... Per les nostres parts, seguirem llegint poesia i esperarem la teva crònica de l'any vinent!

Fins llavors, ens llegim, com sempre!

Les xicotetes...

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
gràcies. Sí, va ser intens.

Euria,
ja avisaré l'any que ve amb temps. I no, no tenia truita de patates. I mira que els vaig deixar peladetes i a punt!

Ònix,
fan admirada! I jo dels teus posts psicodèlics!

Gatot,
coi! Que vingui la Laureta i la Mireia i els faig ...un "carlitos" nou! Segur que necessitaré ajut, però. Vindràs?

Joana,
tu ignorant? de què?

Joana (T.)
això pretenia. D'això es tractava: de ser-hi sense haver-hi anat.

Pablito,
Benvingut... ja t'i he deixat un comentari.

Pd40,
merci, mestre!

Sabateta,
doncs ens hauríem saludat!

Abogada,
no sé si creure-m'ho venint d'una dona de lleis...;-)

Robert,
és clar, véns tu i te me l'endus...Juàs!

Crue,
oK, que els teus ullassos ho vegin!

Su,
doncs d'aquí..,un any?