20 de maig de 2007

Memededicatories blogaires (4): A un mar d'argent blavós

Fa dies que et veig absent. Avui, de bon matí, a l’ascensor, ni una mirada. Ni una salutació. Ni un somriure, comme d’habitude. Fa dies que em sembla veure’t lluny d’aquí. I no m’agrada...

Potser per això sóc ara davant la teva porta. Pitjant el timbre. Tardes més enllà del raonable en obrir. Sóc a punt de girar cua. Obres amb un barnús posat. El cabell moll. “Era al bany. És tard. No esperava ningú.” Sé que acostumes a dutxar-te abans d’allitar-te. Sento sovint obrir i tancar aixetes des de dalt.

Aleshores caus en la bossa que duc a les mans. “Que em portes res?” L’aixeco a l’alçada dels teus ulls cristal·lins. Amb una mà enretires un ble del teu cabell, que et cau del front i te’l dus darrera l’orella, en aquest gest tan femení que et caracteritza. Amb l’altra , tímidament, separes les nanses i l’obres. T’estàs així dos segons. Suficients per adonar-me de l‘encant del teu posat desimbolt. I del teu cos voluptuós. Un núvol de vells desigs sura damunt nostre. Sé que no l’he errat. Et puja la sang a les galtes, i et retires un pas, corpresa. I aleshores somrius. Amb un esguard felí. Aquests llavis carnosos que descobreixen uns dents engroguits, tacats pel tabac. “Et sembla que…?”, faig mentre amb les celles t’indico el fons del pis. No diu res. Ja no diràs res a partir d’ara. Perquè parlar? Em prems la mà i em condueixes passadís enllà. Sé que ell no avui no hi és. I ningú ha de destorbar-nos.

Som a la teva habitació, el llit, amb la vànova abaixada; una cigarreta per encendre i un llibre obert, cap per avall, a sobre. Hi veig Ferrater. Les dones i els dies. Sóc darrera teu. T’abraço lentament. Sense paraules. Gires el coll i ens besem amb delectança. Són besos breus, melosos, tendríssims. Hi noto la tebior dels neguits i les falses promeses. Et descordo el cinturó del barnús. Però no te’l trec encara. T’empenyo suaument amb dos dits a l’espatlla, cap endavant. Un genoll, primer; cau una sabatilla a terra; després l’altre. T’ajeus al damunt, bocaterrosa.; en un llit amplíssim, tant de cops apamat. Un vell territori a conquerir.

Et prenc els cabells amb un mà i et faig un cua efímera amb el cortinatge dels teus pèls rinxolats, d’atzabeja . Els oloro un instant i em sotja de nou el record d’un topall de llengües en la foscor. “Recordes la cançó?” En el naixement del bescoll hi deposito un reguitzell de besos que t’irisen els pèls. “Ara torno”. Sé on tens l’aparell de música. Hi poso el disc que duia a la bossa. Ryuichi Sakamoto. “Escolta’l, si pots”. I el primer acord et fa somriure. Recordes perfectament. Mentre el disc comença, vaig per l’habitació encenent les espelmes que trec de la bossa. Són petits llums que incendien racons desvalguts de la cambra. Ara, tenen un motiu per a romandre i fer-nos d’escortes. Apago el llum del sostre. També encenc una barra d’encens, perfumat de gessamí, que sé que et plau. Tot això m’ho has vist fer, des del llit estant, amb el palmell sota la barbeta. Als ulls se’t dibuixa una encesa espera. Un desig oblicu. “Ja estic per tu, veïna”. Serem genets en la fosca.

Saps què vull. Sé el que vols.

I et relaxes. I et deixes anar.

Em trec la roba: sabatilles, pantalons, jersei... Em quedo en boxers. M’acosto a tu pel darrera i m’acomodo sobre les teves cames estirades, les meves ben obertes. De genollons estant, vaig enretirant el barnús, del teu cos, pell de préssec, d’un bru irisdecent. Fas una olor fresca. T'ho dic: "Nina, fas olor a llimona". Un braç, primer; ara l’altre. I cau a terra. Tens una figura esvelta, imponent; espatlles altes, un borrissol de pèl a l’esquena, una cintura que mareja. La miro amb deler. Et ressegueixo amb els dits els clots de la columna, que cau a plom sobre uns malucs amplissims, acollidors. Comprovo la seva duresa, turgents. Et miro des de dalt estant. “Quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls”. I ara sí. Començo de bell nou.

Trec de la bossa un pot. L’obro i aboco el contingut al palmell fent cassoleta; primer una mà, després l’altra. Me les frego a consciència per treure la fredor de l'oli essencial i començo el massatge. “A voltes les mans parlen per nosaltres.”

Començo per les espatlles, a dues mans, amb moviments lents, lentíssims, circulars. “Tenim tot el temps del món aquesta nit”. Em sents? Sí, crec que sí. Els cinc dits prenen els dos vessants del tors i s’hi acomoden. Van sotjant el coll, els muscles, les clavícules, els omòplats, la sofraja dels braços, els canells,... Remonto el camí i torno a encalçar-lo. Seguiré, sempre en moviments paral·lels pel flancs. Les costelles. La cintura. “Som escales de cargol, que anem enfilant-nos per camins atzarosos”. Et dic tot això i ja no sé ni si m’escoltes. Tan se val. Tu et deixes fer, ulls clucs, sense cap resistència. Sense cap por. Retuda a mi. Seré el teu rapsode improvisat. Em vindran al magí els versos més bells que els més grans poetes hagin escrit. I te’ls recitaré només per a tu, cau d’orella. “Una mujer desnuda, y en lo oscuro...”.

Els meus dits són illots en la tempesta del teu cos. S’ofeguen de salabror i lascivia. Dibuixaré el mapa del tresor, sabent que aquest m’estarà prohibit. Hi comptaré passes, angles i azimuts. I marcaré amb l’ungla el lloc exacte del naufragi. Hi enviaré galiots de pirates a buscar-lo. I en aquest anar i venir, en aquest lliscar per la teva anatomia, t’aniràs retrobant a tu mateixa.

Crec que t’he vist somriure.

Els artells del meu puny marcaran cada plec del teu cos. Sens dolor, tímids i vergonyosos, fins assolir les costelles. Hauré fet un viatge d’anades i tornades, sense peatges. Amb mil marrades i circumloquis. Un mareig d’olors i sensacions se m’acuden insalvables. I l’oli de les meves mans va traspuant-te, a poc a poc, l’epidermis. Hi ha un gavadal de somnis quan els meus dits premen el teu cos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos”. I noto que ets lluny d’aquí; en un viatge sense equipatge ni permisos.

I finalment, m’aturo sobre les teves natges. M’encanta el plec, la ratlla blanca, que hi fan sobre les cuixes. Les alço i les acarono. Les separo dolçament amb l’ajut dels palmells. Rellisco per les teves cames i notes la llengua que juga amb el teu temor obscur. Tendra és la nit. Com tendres són els besos que hi diposito. Sobre la teva pell, sobre el teu anus, sobre el teu sexe. Et sé humida i trèmula. M’ajudo amb els dits a fer més ampli el paisatge. Hi ha una rosor tibant que crema i una sang que bull. Al meu sexe inclement, indòmit. Als llavis majors un bombolleig incandescent s’agombola per tot, et puja des de ben endins cap el punt exacte de l’incendi. Allí hi tinc un dit que fa senefes que cap home t’haurà dibuixat abans. Hi aboco un dit. Al fons. Dos. Tres. Ja no hi ha més mots. Només el moviment oscil·lant i profund de la meva mà i el panteix creixent del teu ventre. Del teu respir alatrencat. Accelerat. Hi bec a pleret i em sadollo del teu sucs. Sembla que vols fugir, no pots; t’arrapo fort per la cintura. “Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo, quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente”. Et sé presonera del meu desig. M’ofego en aquesta cova, on sadollo la meva set. Una deu pels meus llavis. I et ve l’espasme. I et sento morir, de cop, amb les cames entortolligades al meu coll. . En un gest brutal. Colpidor. I ve el crit, secular, atàvic... que ofegues en el coixí.

M’encanta quan te’m mors a les mans.

Diré: “Sents l’arpegi del teclat?” Voldràs girar-te per mejar-me el cos; perquè et sé golosa i agraïda; però avui no et deixaré. Mil poetes hauran vingut abans a cantar-te els seus versos a cau d’orella. “Fosc és el matí que passa, sense la llum dels teus ulls”. I jo hauré estat el seu rapsode. Avui t’hauran visitat mils mans. Jo hauré estat el seu gos pigall. Hauràs somiat amb mil rostres aquest vespre. Jo hauré estat en tots ells. Sense demanar-te res a canvi.

T’arqueges lleugerament, però. El suficient per endrapar-te els pits, carnosos, molsuts, roents. Els prenc fortament. I m’agenollo rera teu. T’abraço per la cintura . El meu palmell sobre el teu pubis. I un dit que ressegueix el botó, humit, del teu sexe. “El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra”. Trauré el meu sexe batall que s’endolceix amb la humitat del teu cul. Hi ha mil maneres d’estimar i ara, jo vull aquesta. Ho saps. I et deixes fer.

I en el moment final, el més egoista de tots, quan ja em deixo anar i no penso en res que el foc em cremi, veig que m’has estat esperant per acompanyar-me en aquest darrer trajecte. Em perboco a tu sense contemplacions. I el meu bramul, de cèrvol en zel, retopa als quatre punts cardinals del teu cos. Sóc donat a tu, amb complaença. També sé què és morir de plaer.

Surto de dins teu, a poc a poc. I em delecto jugant amb el teus cabells, mentre ressegueixo la figura del teu cos abaltit. Sembla que dormis un son infinit, amb un somrís beatífic als teus ulls clucs. “Sota els teus ulls, és un bes el que em plau”. Veig una mirada tendra als teus llavis. Els beso. Alço el cobrellit i et tapo. La silueta que dibuixa la roba encén la foscor de la cambra. A fora, un gos lladruga. Un clàxon es plany. Una sirena s’allunya… La nit, a ciutat emmarca els amants amables. Pels que s’han fet l’un per l’altre. “Mientras seguimos juntos, hasta morir en paz, los dos, como dicen que mueren los que han amado mucho”. Et miro per darrer cop i vaig bufant les espelmes. Una a una. Lentament te m’enfosqueixes i et dissols en l’esguard.

I, com si l’argument estès previst, calla ara, just, la darrera nota del disc compacte.

M’ha semblat que ploraves, aleshores. I he llepat les teves galtes, la comissura dels llavis, el pont dels teus ulls marins, d'un blau atzur. Ja no hi haurà més naufragis. No més recances. No més tristors. No vull més absències.

Potser serà que m’hauràs somiat? Potser serà que mai hauré vingut?

L’endemà en llevar-te, veuràs el darrer present que duia a la bossa. Al peu del bouquet de lilàs, una nota: “No m’agrada veure’t absent”.

I pot ser serà aquest el darrer cop que tornarem a veure’ns.


________________________________

Per a la The Silver Blue Sea, perquè un cop -recordes?- em va demanar de regirar més carpetes.


Amb extracte de poemes de (per ordre d'aparició):

Mario Benedetti: “Una mujer desnuda y en lo oscuro”
Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”
Vicente Aleixandre: “Unidad en ella”
Joan Salvat Papasseit: “I el seu esguard”
Joan Vinyoli: “Perfectament recordo”
Vicent Andrés Estellés: “Els amants”
Jaime Gil de Biedma: “Pandémica y Celeste”

25 comentaris:

Pd40 ha dit...

Veí, vas de festa en festa... ja t'he vist sortir del replà amb cara d'entremeliat :)

Duschgel ha dit...

Em deixes sense paraules, ni per dir ni per escriure ni per pensar. M'has colpit amb tanta delicadesa i amb aquest morir. Regira, regira!!

AhSe ha dit...

Quina foto mes bona, mes bona, mes bona... uuuuf!

Metamorfosi ha dit...

El post: deliciós, tendre, poesia eròtica... em costa trobar les paraules per expressar-ho.
Els fets: ja m'hi veia ocupant el lloc de la veïna, però abans no sonés aquella darrera nota del disc compacte, jo hauria fet que tornés a començar...

M'agraden els petons, i després de llegir el teu post... petons ben humits!

Gatot ha dit...

chapeau, veí...

per cert... recorda de tornar-me l'oli de massatge, eh?

petons i llepades noctàmbules i poètiques!

Robertinhos ha dit...

veí, ejem, tens sal? d'això, et crida la del pis de dalt...si vols ja et cuido jo els fogons, tu ja m'entens.

Ryuichi Sakamoto, molt bona eleció. Piano lent, acord al teu relat. Lent. Però fruïnt cada nota.

El veí de dalt ha dit...

Pd40,
a tu t'he vsit pujar per les escales amb cara de felicitat...no vindries, de... No!

Dusghel,
Primer no entenia si regirar volia dir que em dones la volata que girés a la model. Volies dir les carpetes! Doncs tu ves "ensabonant-me" que cauren més papers de les mans.

Ashe,
o sigui, que a tu només t'ha agradat la foto? Val. Que sàpigues que no és meva. L'he manllevada d'Internet. HAuré de dir d'on, és clar.

Meta,
doncs creu-te que ets la protagonsita i posa el disc tants cops com vulguis.

Gatot,
coi! Si ja me'l vas donar mig buit! Ja et compensaré amb un altre "producte".

Robert,
no m'enganyis; que a dalt no hi ha cap veí més! Si de cas, et deixo els fogons perquè em facis un pastisset per quan torni. Vindré esgotat ;-)

Puji ha dit...

Veí, hi ha dies que em deixes bocabadat!

Joana ha dit...

Darrere aquest escrit tan tan fascinant he vist un cel i un mar ben blau...I és que aquests dies ja ve de gust anar a la platja i perdre la vista per allà ...i en aquest cas per aquí!
Pot estar ben contenta la The silver blue sea!!!

the silver blue sea ha dit...

Comme d'habitude... sublim Veí.
Ha estat tot un honor. Demà a l'ascensor (mmmm... jajaja, no més absències).

Un petó d'argent... blau.

Pd: Si baixes a casa, llegeix en blau.

Jo Mateixa ha dit...

Que macu!!!!!!!!!!!!!!!!, quina tendresa, la The Silver Blue Sea te molta sort, punyetera!!!!!! :-P

Déjà vie ha dit...

presios, ets un poeta empadernit. I m'encanta.

onix ha dit...

eiii fantàstic veí ,quan t'hi poses t'hi poses m'he anat a posar una pamela per treure'm el barret ;)****

Clint ha dit...

Vei vei, com les gastes...jajaja sort que també m'agraden més les veïnes que si no...encara et picaria a la porta! jajaja

Suposo que podem pendre apunts oi?

Robertinhos ha dit...

de xocol·lata? on tens la de 74% de cacau?

Tondo Rotondo ha dit...

Els teus post tenen trellat! I aquest està construït amb l'arquitectura de les emocions i de la ironia. Per molts anys! Una abraçada!

El veí de dalt ha dit...

Puji,
doncs tanca la boca, que encara et mossegaràs la cullera, o la... ;-)

Joana,
anem a banyar-nos al Ter?

The silver,
atzuroses, argentades i marítimes salutacions. Comme d'habitude...

Tu mateixa,
Punyetera... tu! ;-D

Déja Vie,
mira qui parla....!

Ônix,
tu no seràS la Pamela...Anderson?

Clint,
vols dir que a tu et calen lliçons de res? Copión!

Robert,
només tinc la de 69% amb llet!

Tondo,
emoció sí, treballat, un pèl; però ironia...aquest cop no gaire. Que jo sóc molt seriós quan em poso "en matèria"!

Robertinhos ha dit...

ja m'apanyo...pastelets de xocol·lata amb ginseng i viagra...per a recuperar-te de l'esforç

elur ha dit...

i jo... perquè visc en una casa? aisssssss...
;)


molt "sugerent" Veí... jeje


Salut!

Arare ha dit...

si vols mes oli, demana'l, coi

baisers

Tondo Rotondo ha dit...

Investigant les IP dels ordinadors que em visiten he descobert que algunes procedeixen dels mossos... d'aquí que els hagi dedicat el meu darrer post a tant il.lustres visitants. Espero el vostre suport si tinc algun problema de llibertat d'expressió.Una abraçada i molta sort.

Joana ha dit...

Mare meva.... ara ja no recordo el motiu que em tenia trsitona.... :)
Magnífic!.
Petonet.

Anònim ha dit...

He fet l'amor amb 3 persones; i com un àngel sense ales creia que les històries de tendresa no eren fetes per la terra...
Anhelo la dolçor i les carícies més que el sexe...
I ara sé segur que tornaré a volar. El proper cop, volaré com un àngel que sempre ha cregut en la tendresa del sexe i l'amor.

Bruna ha dit...

Algun dia coneixeré aquesta dolçor: això que et fa adonar de la immensitat i la delicadesa de cada instant.
Buff.. m'atreviria a dir-te que és un dels escrits més bons que he llegit i sentit fins ara (i no n'he pas llegit pocs!)

El veí de dalt ha dit...

Robert,
Tu viagra? JA???

Tondo,
semre ens vigilen...

Joana,
celebro haver-te alegrat l'ànim!

Anònim(a?)
Ja som dos que creiem en el sexe i la tendresa alhora. Un per l'altre.

Bruna,
caram! M'afalagues! Però em sembla que has llegit menys del que et creus...Hi ha molt bons escrits per la blogosfera... Per cert, no tens blog?