24 de maig de 2007

De cinema (sis) i lectura: Atlas de geografia humana (Almudena Grandes)

Quatre dones. Quatre històries. Quatre maneres d’afrontar la vida i les relacions humanes. I la seva pròpia. Quatre arquetips on molts de nosaltres ens podem veure reflectits. Més aviat reflectides, atès que són dones les protagonistes. Tot i que sempre hi ha un alter ego que fa la rèplica. La literatura d'Almudena Grandes és una obra feta per una dona i essencialment per a dones. Però els tios no surten malparats. O no menys que elles. Que vosaltres.

Una, la Rosa: casada, dos fills petits, tot organització i mètode, prop la quarantena, insatisfeta en el seu matrimoni; s’adona un bon dia que la vida li ha passat pel davant sense cap sentit concret. La segona, la Marisa: divorciada, casada jove amb el profe de COU i mare als divuit, amb una filla adolescent a qui veu poc; una mare asfixiant i que no sap concretar cap relació perquè tampoc la vol ni la busca. La tercera, la Fran, directiva, bona posició econòmica (coi, jo vull una casa com la seva!), hereva de les lluites antifranquistes, segura de si mateixa, dura, d’aquelles que no mostren els sentiments, casada amb un home brillant que li fa el salt a tort i a dret i a qui, en canvi, no pot deixar d’estimar; autèntica carn de psicoanalista. I la quarta, l’Anna, solterona, queca, maniàtica, solitària, insegura, que tem tota relació estable perquè mai n’ha tingut cap, ni mai ningú li ho ha a demanat.

Totes elles treballen en un mateixa feina: una editorial, encarregada de la confecció d’un Atlas de geografia humana per fascicles. El títol és una metàfora en si mateixa.

Amb aquest quadrilàter, la pel·lícula es basteix a força de breus esquitxos que van saltant d’un a l’altre cantó del ring, d’un a una altra història; sense cap altre més lluita que la que cadascuna té amb si mateixa.
I les quatre dones tenen la seva rèplica masculina: Rosa vs. Nacho, fotògraf free-lance, un autèntic voltor, home de món sense compromisos. El típic golfo del qual totes us quedeu penjades. Eh? Fran vs. Martín, el seu marit, una llum que ha guiat a una dona ja per si brillant, i que necessita més d’ella que no a l’inrevés. (I és que en el fons, no ens necessiteu, oi?) La seva amiga Mati, malalta de càncer, és qui acaba per mostrar-los el camí Es trist que algú hagi de morir per entendre el sentit de les seves paraules. Marisa vs. Javier: gèograf, autor de l’Atlas, casat i amb una filla, el típic tio entranyable que dóna sentit a una vida si no s’esguerra. Però, és clar, no deixarà la comoditat d’una vida d’home casat per una altra tia. Ella esdevé “la otra(recordeu?) i tothom li retreu la seva ingenuïtat. Però, potser, potser, a vegades, les “coses passen” i s’esdevé el miracle. I Anna vs. Foro, el fotògraf de l’editorial, bevedor empedreït, home gris sense cap gràcia especial, lletjot, que viu d’un passat professional gloriós i a qui ningú pren ja seriosament i que resultarà ser el més sagaç de tots. I és que els més lletjos i pocacosa solen ser sovint els més tendres i dolços. (I vosaltres, sense adonar-vos!) A voltes, l’amor de la nostra vida està aquí mateix a tocar, i nosaltres no el sabem veure.

Per força la pel·lícula es queda coixa. Repasso la novel·la, que té... 600 pàgines! La peli, dura hora i tres quarts. És difícil dir-ho tot en aquest lapse de temps, però sí que s’hi trasllueix l’essència i els principals neguits dels personatges. Tenir com a directora una amiga és una sort que no tots els lletraferits poden gaudir. El llenguatge del cinema res té a veure amb el de la prosa, i per tant, és inútil dir “és millor la peli que el llibre” o a l’inrevés, senzillament perquè és com dir “es millor l’arròs que la cervesa”. Res a veure. Si de cas, cal veure si l’essència d’una s’ha traslladat a l’altre. I és nota que ho han parlat, perquè en la peli s’hi veu l’esperit de Grandes.

El final és un final feliç per a cada història. O no. Depèn de per qui. La Rosa decideix divorciar-se; la Fran decideix seguir i tenir un fill; la Marisa es queda amb en Javier i l’Anna decideix fer el pas i viure amb Foro.

La Grandes sempre m’ha agradat. Em va agradar força aquesta novel·la i d’altres que li he llegit (Las edades de Lulú, molt recomanable per als mes guarrindongos (no us perdeu la peli amb un jove Bardem); Te llamaré viernes, una història d'amor de perdedors, Malena es nombre de tango, una fàbula d'una lluitadors, Los aires difíciles, pura psicologia, i Castillos de cartón, els inferns d'un ménage a trois). Tinc a la pila el seu darrer: El corazón helado (900 pàgines! bufA!). Per què caram fan els llibres tan llargs? Calen tantes planes? A aquesta autora li vaga de fer llargs circumloquis. I manegar molts personatges alhora. I ho duu molt bé, certament. És una literatura de perfils, més que de situacions. De tensions i introspeccions. Una literatura de geografies.

Els final feliços, però, a mi mai m’han agradat. Ni en les pelis, ni en els llibres. La vida, ja és una altra cosa.

“Pero a veces, aunqué parezca mentira, las cosas suceden”.

Per això el cinema i la literatura són eines per somiar. Que tingueu un bon dia.

28 comentaris:

mestressa ha dit...

quest llibre em va encantar, com tots els de la Grandes, però em sembla que per la peli faig tard.. ja no la fan enlloc!

Robertinhos ha dit...

no he llegit res de la Grandes. Me l'apunto. Encara que no sé si començar per l'atles o per la Lulu

El Mostro ha dit...

$ "minas" reconocibles en cualquier lado. Interesante.

Anònim ha dit...

No he llegit el llibre, però sí vaig veure la peli i, tot i que s'hi passava força de puntetes -suposo que no ha de ser fàcil condensar tantes coses en 1 hora i 3/4-, en essència, hi quedàvem força retratats tots plegats. Quan veus el que tu fas o has fet, fet per altres persones, les coses sempre són més clares i les errades més evidents.

Com sempre... bon post, veí!!

sabateta

Déric ha dit...

Només he llegit Castillos de cartón i el vaig devorar, és a dir, el vaig començar i fins que no el vaig acabar no el vaig deixar. Sort que no és gaire llarg i em va durar una tarda sencera només.

Joana ha dit...

La geografia, estimat veí, també serveix per resseguir els cossos, explorar-los i l'Almudena Grandes en sap una estona...de fer mapes humans!
Un petó!

el paseante ha dit...

Això de la llargària d'una obra crec que és relatiu Veí. Hi ha novel.les de 120 pàgines que es fan llargues i d'altres de 400 que es fan curtes. També passa amb els partits de futbol, els concerts, els posts, el sexe...

En qualsevol cas, jo també prefereixo que les obres tinguin una dimensió acceptable.

Duschgel ha dit...

Tens tota la raó, llibres i pel·lícules són realment diferents, i el que compta és que una peli sigui capaç de reflectir l'essència.

Prenc nota de les recomanacions... Vull una sala de l'esperit del temps ja!!!

Joan Vigó ha dit...

Completament d'acord amb El Paseante. La darrera novel·la que m'ha deixat estabornit (i no per ser un pal, sinó per la demolidora manera de trobar-me amb Literatura de veritat nas a nas) ha estat 2666 de Roberto Bolaño. 1600 pàgines d'un món que vull rellegir qualque estiu indolent.
Bon post, veí.

Carolina ha dit...

Me encanta como resumes la historia y nos animas a leer el libro o ver la peli.
Yo vi la película te llamaré viernes, muy interesante su planteamiento sobre la soledad.
Eso sí, compraré el libro...
Salud!

Tondo Rotondo ha dit...

S'agraeix la recomanació...

SU ha dit...

Veí,

m'ha agradat el teu post -com és habitual- i t'agraeixo les recomanacions.

De la Grandes només he llegit "Las edades de Lulú", que em va encantar! Ara, la pel·lícula em va decebre totalment (malgrat la dirigís el Bigas Luna i hi sortís, en un dels seus primers papers, l'imponent Javier Bardem).

Petó per al veí i per a tothom que ha escrit en aquest post!

Bon kapde!

SU, una meitat

Candela ha dit...

M'ho he llegit TOT d'ella.

Té la mà Maria ha dit...

gràcies per deixar els teus comentaris, son molt asenyats

estem a la teva disposició pel que faigi falta

salut !!!!

Jo Mateixa ha dit...

No he llegit el llibre i tenia pensat anar a veure la pel.licula...ara ja no se que fer :-S

De totes maneres gràcies per la teva valoració, ha valgut molt la pena aquest post, be, com tots els que fas :-)

Bon cap de setmana!!!!

Cosespetites ha dit...

Gràcies veí! Moltes vegades he tengut el llibre a les mans sense arribar a comprar-lo. Vist el teu comentari, la propera vegada no ho dubtaré.
És gran la Grandes!

euria ha dit...

Veí...tu si q de cops ens fas somiar :) Apa, ara ja puc posar més llibres a la llista de pendents. Que acabis de passar un bon cap de setmana!
PD: n'hi ha que tb es miren els "lletjos"

El veí de dalt ha dit...

Mestressa (de casa?)
Benvinguda. Sí, la peli no la fan. La veuras a la TV3 algun dia d'aquests...

Robert,
comença per la Lulú, home! i acabaràs amb la Candela!

El mostro,
BEnvingut i ¿?

Sabateta,
i és que tots som una mica en tots, oi?

Déric,
CAstillos també és molt bona, sí.

Joana,
Ja m'agradaria a mi ser cartògraf com ella!

Paseante,
Ben cert! No sempre la llargària és garantia de re; ni la brevetat, sinònim d'encert.

Duschgel,
un sala de l'esperti del temps? Per tenir-ne més, suposo...

Joan,
l'he tingut a les mans i no sabia si començar amb ella o no...Serà lectura d'estiu, segur!

Carol,
la peli no la ví. Leí el libro y también me gusto; pero no en exceso. Recuerdo imagenes de la casa del protagonista..sus paredes, su balcón,...

Tondo,
a servir!

Su,
La peli, era fluixota, sí; però el trio que es monta el Banderas amb aquell xaval i la Lulú, no l'oblidaré mai.

CAndela,
TOT? És que tu sempre ho vols TOT!

Té la mà...
(ja em diràs d'on et ve lel nom) De re. Ja aniré traient el nas, també.

Jo mateixa.
el llibre, sempre é smés recomanable.

CosesGrans
Ja em diràs el què, si el llegeixes; senyora del pot petit (on hi ha la bona confitura).

Euria,
tu estàs bé de la vista, oi? ;-)

Pd40 ha dit...

Aquest llibre no l'he llegit, però n'has fet una bona radiografia. A veure si aquest estiu m'animo a llegir-lo.

Júlia ha dit...

Seguiré el teu consell i agafaré un llibre d'aquesta autora a la biblioteca, ai de tu si m'has enredat! he, he.

Waipu Joan ha dit...

ets la segona persona en poc temps que em recomana la lectura de l'Almudena Grandes. Hauré de fer un pensament doncs.

Metamorfosi ha dit...

Ostres, ni he llegit el llibre ni he vist la pel·lícula... i crec que em podria anar bé.

Ara que... ens dius el final!!???
Sort que tinc una pèssima memòria i ja no em recordo de res!

Gràcies per la recomanació Veí, intentaré buscar les dues coses!

El veí de dalt ha dit...

Pd40,
Sí, és llibre d'estiu.

Júlia,
segur que no. Que no et defrauda, vull dir!

Waipu,
falta la tercera i ja serà obligació!

Meta,
els finals no importen. Com arribnar a Ítaca. És el viatge el que té sentit.

Metamorfosi ha dit...

T'asseguro Veí, que hi ha viatges que voldria oblidar del tot i només guardar-ne uns apunts per no repetir-los... i sort que en aquests viatges he arribat en algun port on arrecerar-me.

Un petó ben dolç acompanyat d'un bon somriure...

Cristina ha dit...

Jo vaig veure la pel.lícula setmanes enrere i vaig fer un mini post sobre el tema. A mi em va agradar força.

susurro ha dit...

Jo he comentat (molt molt breument) el llibre "El corazón helado" al blog de "tus lecturas", que m'ha encantat... Ara m'he quedat en este títol i en la peli, a veure si els puc llegir / veure!!

Només he llegit el del corazón i "castillos de cartón", que també me va agradar molt, és un tema diferent i enganxa moltíssim!

Besets.

El veí de dalt ha dit...

Meta,
l'important és que et quedin ganes de seguir fent viatges...

Cris,
com arribo al teu blog? No ho sé veure...

Susurro,
t'agradarà, segur. Besets per tu també.

Arare ha dit...

T'agradarà, veí. Jo ja vaig per la pàg, 400 i pico. És "Almudena", però. El seu estil, és ella. Vaig pensar, quan portava només 80 pàgines, que aquesta vegada no m'agradaria. I m'agrada. Què hi farem?

Petons lectors.