Memededicatòries blogaires (5): tres punts suspensius (...) i dos talons

Feia temps que sentia el repic del talons des de l’estudi estant. Aturava aleshores el teclejar a l’ordinador i parava l’orella. Pujaves sempre a peu, anessis carregada amb bosses o no. «No m’agraden els ascensors», m’havies dit manta vegades quan, sabent que venies del carrer darrera meu allargava sense dissimul el temps per esperar que obrissis la porta del carrer i t’apropessis a l’ull d’escala, on era jo, amb la porta de l’ascensor a mig obrir. «Pujo a peu. Gràcies». «T’acompanyo, doncs; vas molt carregada. Deixa’m que t’ajudi». I m’allargaves, somrient, un dels embalums, amb un espurneig als ulls. Semblava com si esperessis el meu gest amable. O així m’ho imaginava jo. A força de pujades i baixades (no cal dir que si pujaves a peu, hi baixaves sempre); vam anar quallant una coneixença a força de converses breus, escapçades i banals. «Quina calor!», «Que arribi el cap de setmana!», «Com estava avui el mercat!», «Els teus fills creixen ràpid, eh?», «Avui vas molt elegant...», «Si que acabes tard del despatx!» ; que sempre acaben amb un educat i distant «Adéu. Fins la propera!»

Per això, sempre que sento aquest taloneig inconfusible que d’un lleu remor va enardint-se a mesura que puges els pisos, m’imagino com deus anar vestida, quin bolso penjarà de la teva espatlla i sobretot, quin parell de sabates duràs calçades. Te n’he vist tantes en aquest darrer any! M’hi fixo molt, jo, en aquests petits detalls. Amb quina pinça dueu les noies recollits els cabells, si us pinteu les ungles o no; si us canvieu de brusa sovint, el perfum que amara la vostra pell, els clots dels llavis en somriure i com no, com aneu calçades. Fa poc temps que vius al replà. T’has instal·lat al pis que va deixar la Vimir. Amb la Vimir també van tenir moltes converses de veïns, sempre breus, que un dia es van acabar de cop. Com s’acaben i comencen tantes coses en aquesta vida. A vegades, m’embarga la nostàlgia i penso que en serà d’ella...

I ara, des de l’estudi, sento perfectament que estàs arribant al darrer tram d’escales. Sempre, en arribar al final, puges més pausadament del que seria habitual. Com si et recreessis en salvar els darrers graons. Suposo que l’esgotament et fa efecte en les cames. Set pisos són set pisos! El teus cos, prop la quarantena, es manté, però en un forma física envejable. I en una silueta desitjosa. Ningú et posaria l’edat que tens, Però vull pensar que ho fas volgudament, això d’aturar-te al replà. Com si sabessis que algú t’esperés al capdamunt per dir-li. «Ja sóc aquí. He arribat». O algú estigués sotjant la teva ascensió. I aquest algú sóc jo.

Ho confesso. Molts cops m’he alçat de la cadira. He aturat l’article o l’informe que estava escrivint i m’he apropat a la porta. He parat l’orella enganxat al full i he escoltat, abans de mirar per l’espiell, si endevinava el teu caminar o no. Mai l’he errada. El teu taloneig és inconfusible. Crec conèixer el caminar de tots els veïns i veïnes quan arriben al replà; però el teu és especialment cadenciós. Té una fermesa en el pas que el fa especialment significatiu. I miro. I et veig. I em somric a mi mateix per l’encert i per la visió del teu cos dúctil i corprenent.

A cops t’acompanya en la pujada algun dels nostres veïns o veïnes. O te’ls trobes al replà esperant l’arribada de l’ascensor. O sortint-ne. I parleu, aleshores. D’aquelles banalitats que obliguen les trobades fugisseres. «Com anem?» «Si que vas carregada!» «A veure si plou, ja!». I aprofito, ho confesso, per espiar-te el cos. I el gest. I el somrís. I una sensació d’insospitada gelosia se’m confon a la gola. Voldria ser jo el veí trobat per mantenir la conversa. I escolto, neguitós, les paraules que us adreceu. Et fas amb tots, i en tots hi veig el desig fosc a les mirades. Perquè tens un cos desitjable. I un somriure franc. Fins i tot elles es giren, engelosides, potser, quan amb el teu pas cadenciós t’apropes apressada, clau en mà, a obrir el pany i tancar-te a dins el teu santuari. I jo no puc de deixar d’espiar-te els moviments. Tinc aleshores unes ganes irrefrenables d’obrir de cop la porta i fer-me el trobadís, com de casualitat. Però aquestes presses que t’agafen quan coincideixes amb algú es tornen d’una gran mansuetud quan puges sola i saps que no hi ha ningú al replà. Fins i tot diria que et recrees en el teu pas i en els teus gestos abans d’entrar a casa i ser engolida definitivament.

Per què ho fas?

Per qui ho fas?

Vull pensar que ho fas volgudament. Que ho fas per mi. Tinc música sovint sonant a l’estudi. Em relaxa i em permet concentrar-me en l’escrit. Sempre les presses per lliurar l’original a temps i el neguit de no arribar-hi; per això, el teu repic de talons m’és un alleugeriment en el treball. L’excusa perfecte per alçar-me, trencar la monotonia i l’angúnia i espiar-te de bell nou.

Però avui ha succeït quelcom d’imprevisible. Escoltava, de lluny, el teu “tac, tac” cadenciós. El teu gir al replà dos pisos a sota; silenci; “tac, tac”, “tac, tac” de nou; nou gir i silenci. Calculava mentalment la distància. Sí. Ara anaves a encarar el darrer tram. Eres tu. N’estava cert. I m’he alçat deixant la frase del darrer post a mig escriure. I he parat l’orella com tants altres cops. I com tants altres cops, m’he somrigut.

Veia aparèixer primer el teu cabells amb els ulleres de sol cofades al damunt. Són ulleres de vidres grans, d’aquests que tan et plauen. Després el serrell, el front, els ulls, els llavis; tot el rostre ha aparegut. I el balanceig dels teus pits, golosos dins una camisa taronja de tirans prims. El tors, el melic que afloreix per damunt d’uns texans baixos, la fermesa de les cuixes i les cames estilitzades. I per fi, els teus peus.

Però no.

T’atures de cop. Diria que venies ja aturada, a càmera lenta, tal és la parsimònia amb que t’agafes a la barana en el darrer esglaó. Com retardant el darrer pas, abans de poder-te veure complerta. I no et veig els peus. Imagino quines són les sabates. Però l’erro. Avui són noves! I me les mostres orgullosa.

T’he descobert algun cop apropant-te, sigilosa, a l’altre cantó de la meva porta. Atreta pel so que escup l’equip de música. Abans de fer el gir de cent vuitanta graus i encarar el teu pis, restaves immòbil tres, cinc segons, deu; alçant la barbeta, mirant el pàmpol de la llum de sostres i tancaves els ulls. Estàs irresistible en aquests moments. Semblava que et deixaves endur pels acords dels violins de Mahler o el saxo de Baker, del que sonés en aquell moment. Més d’un cop he volgut girar el pany i obrir la porta de cop. I abalançar-me sobre teu i estirar-te dins la meva cova. I fer-te l’amor d’una manera salvatge, brutal, immisericorde, feréstega, cremant-nos els cossos al rebedor mateix, pot ser amb la porta oberta de bat a bat, perquè tothom ho veiés. Perquè tothom sabés que et feia meva.

Però no passava res. Mai passava res.

Jo seguia palplantat rera el full de fusta xapada i tu seguies el teu camí, incòlume. Obries la porta i et perdies en la foscor abismal del teu reducte.

Però avui s’ha esdevingut un estrany sortilegi.

Quan finalment t’has aturat a prendre aire al darrer esglaó, t'has quedat quieta amb la vista fixa a la meva porta. Escoltaves la música que sortia de l'estudi, com si et mogués a records d'adolescència. Aquell ball en la disco del càmping de la costa, potser?... Avui, Eagles. T’has aturat momentàniament a regirar el bolso, com buscant alguna cosa que era ben endins. Una excusa? Les claus, és clar. Has girat el rostre momentàniament cap on jo era, sense veurem. I has somrigut. Per què havies de fer-ho, si no sabies si havia ningú? Has acabat de girar el cos i t’has adreçat cap al teu pis. Estava retirant-me jo també quan he sentit el soroll clàssic de la caiguda d’un objecte a terra. He tornat a mirar, i des del sis metres de distància he vist com t’ajupies a recollir alguna cosa. Les claus, és clar.

Havien caigut soles? No ho sé.

No t’ajupies flexionant els genolls com soleu fer les noies. T’has perbocat al davant doblegant la cintura. Trencant-te en dos, quasi. Dibuixant una ela perfecta, de perfil. I dels texans han emergit la cremor de les betes del teu tanga, d’un vermell roent, eclipsant, encès. I amb elles la part superior de les natges, d’una morenor llampant, separades per un línia fonda, un clot insinuant. Hi tens una piga al capdamunt. Ho sabies? O m’ho he imaginat? El caient dels tirants de la samarreta han deixat veure la silueta dels pits, curulls i ferms, que semblava volien sortir-se del seu presidi. I en aquest segon i mig que estaves agenollada m’ha semblat veure entre la caiguda dels cabells, el dibuix d’una mirada maliciosa cap on jo era. «A què esperes?», semblaves dir. Sabies que era allí.

No he pogut més. I una inesperada erecció m’ha vingut a trobar.

Potser en aquell moment no he pogut estar-me i he colpejat la porta amb el peu, o el cap o... I t’has alçat de cop; amb la clau a la mà que has mirat de posar ràpidament al pany i giravoltar tot seguit. T’ha sobrevingut un àtac de pànic, Una volta, dues. Faltava la tercera, la que obre el full. Però t’has aturat. T’has girat i se t’ha dibuixat un gest d’estranyesa i neguit al front. Un acotar el cap. Un dibuixar un cercle amb la punta del peu al sòl. Un mirar de front cap el meu pis. La teva mirada, profunda, rabiosa, m’ha corsecat.

I aleshores s’ha esdevingut.

Has tret la clau del pany. T’has penjat el bolso més amunt de l’espatlla. T’has tornat enrera el ble de cabell que et queia al front. T’has ajustat les ulleres damunt el cap i t’has atansat cap on jo era. Sense saber si hi era. O ho sabies? “Tac, tac” , “tac, tac”. Silenci. Palplantada ara, davant la porta, m’ha semblat que dubtaves. Miraves a terra i t’ajustaves l’escot del jersei que et marcaven els pits. M’he enretirat un pas de la porta; com empès per un imant. Em cremava el tacte de la fusta. I la teva visió m’ha semblat una vergonyosa intromissió infantil. Pueril, talment. Però m’encenia el seu esguard. Com en una estranya Metamorfosi

I jo he pensat: “Ara trucarà”.

I tu hauràs volgut: “Ara obrirà de cop”.

I tu amb el dit a punt de prémer el botó del timbre.

I jo amb la mà agafada al pom.


Si algú hagués pogut dibuixar un travelling zenital hauria vist un envà de paret, tallat per una porta i dues figures a punt de tocar-se, a cantó i cantó. A punt de travessar el silenci. La frontissa, lleugeríssima, del desig. L'enigma.

Què et deturava el gest?

Què m’impedia el gir?

I aleshores,...