17 de juliol de 2007

De lectura (17): "El noi del pijama de ratlles", de John Boyne

“Pensar és un luxe que no tenim a l’abast (...). Hi ha persones que ho decideixen tot per compte nostre”.


Una metàfora de l’horror nazi. Víctima i botxí en una mateix plànol. De tu a tu. Bruno, un noi berlinès de nou anys viu en un gran casalot amb la seva família: el pare, un alt oficial de la SS; la mare i una germana, la Gretel, un "Cas Desesperat", segon ell mateix. Un bon dia, el món de jocs infantils de Bruno es trastoca del tot: un dia per l’altre, tota la família, servents inclosos, han d’anar-se’n al nou destí del pare: Out-Witch (llegeixi’s en veu alta).

Allí estan “els altres”. Un poble sencer d’homes, avis i nens que vesteixen igual i semblen permanentment tristos. Els homes dels pijames a ratlles. La història està explicada des dels ulls de Bruno; però no en primera persona. Potser això li hagués donat més versemblança a la narració. No sé, és una opinió... Em sona com si alguna de les frases que Bruno pensa o pronuncia no s’adeqüin a la seva edat. Evidentment, la situació és prou trencadora com per fer aflorar als ulls d’un infant que alguna cosa estranya succeeix al seu entorn. Viuen en una casa de fusta, en una àrea rural solitària i depriment, segons ell; sense amics amb qui jugar ni res a fer. Ni passejar pels entorns. Ho té prohibit. Ni tan sols s’adona que no està al seu país, sinó a Polònia. Però la màgia del llibre és fer creure que, certament, Bruno no s’adona de res en la seva estada en la nova casa; la del nou Her Komandant del camp.

L’obra és una visió original a l’horror del nazisme, com una angle de vista semblant, però diferent alhora, a La vida és bella, de Benigni. Si en la peli, el pare amagava al fill, mitjançant el joc, l’horror de l’holocaust; aquí, la mateixa ignorància infantil ens el fustiga a la cara. El nom del camp no es diu mai; el dictador nazi té una nom elidit (“Fúria”); no hi ha insults ni paraulotes, ni actes sanguinaris. Hi ha pallisses i morts, és clar; però no s’expliquen. Es donen per enteses, sobreel.lidides: la pallissa del tinent Kroler (un joveníssim oficial sanguinari) al pobre Schumel; la mort per inanició de Pavel, el metge que fa de cuiner a la família; els silencis forçats de Maria, la serventa; el lio de faldes entre la mare i el tinent Kholer; els morts que s’arrosseguen pel camp,... Res d’això s’explica. Tot és planer i diàfan. Això és el que dona força al relat: el lector sap perfectament què hi passa rera el filferro; a l’entorn de Bruno, però en cap moment els ulls de Bruno ho entenen. I en aquesta paradoxal contradicció entre el real i l’imaginari, la novel·la (que es llegeix en una tarda tranquil·la) avança cap a un desenllaç inesperat, trencador i commovedor.

En la novel·la apareix l’espai per la discrepància: l’àvia de Bruno, ferma opositora al règim nazi, que acaba per renegar del fill; el pare del tinent Kroler, fugit a Suïssa per no ser deportat. Però l’oposició es aixafada per la força del sabre o per la complicitat ignominiosa del silenci (la mare, l’avi,...). Una segona metàfora en el llibre sobre el comportament de l’Alemanya que va fer pujar Hitler al poder (no oblideu que ho va fer democràticament) i li va donar suport per un mal entès sentit del destí. No cal que m’allargui en això. Tots ho tenim claríssim.

La força del relat de la història està en què Bruno no s’adona mai del que succeeix realment a l’altra banda del filferro. El pacte de silenci a al seu entorn no es trenca. I amb tot, ell entra en contacte amb El noi de pijames de ratlles. En Schumel. Estranya paràbola. Un i altre intimen; però mentre un sap perfectament el pa que s’hi dóna (des de la perspectiva dels seus deu anys); l’altre, viu en una bombolla d’aire que no acaba d’explotar. Però que explotarà d’una manera terrible. “Que un home miri el cel de nit no vol dir que sigui astrònom”, li diu en un moment donat Schumel a Bruno. No. Perquè l’únic que els podien manllevar era el desig de somiar.

Són amics, sí; d’aquella manera que ho poden ser dos nens que només parlen i es toquen en una ocasió a través dels filferros espinosos: “..ets al costat equivocat de la tanca” li diu un a l’altre; Qui a qui? No importa. Perquè els que estan equivocats no són ells: és la tanca mateixa. La tanca, que han aixecat aquells que “Hem vingut aquí a canviar la Història”, com li diu el pare de Bruno en una ocasió. I així ens va anar a Europa fa unes dècades. I sembla que encara hi hagi gent que no s’adoni. Com no se’n va adonar Bruno. Ni durant l’any que s’està allotjat abans que el pare decideixi retornar la família a Berlín, conscient que ja tot se’n va en orris: el país, els fills, la dona...

No us diré com acaba, és clar; perquè és el millor del llibre. Però és d’aquelles històries que, per fàcils, captivadores i evidents, et queden al magí una llarga temporada...

22 comentaris:

Antígona ha dit...

Difícil resulta hoy el reto de aportar una visión original del horror del nazismo, después de tantas cosas como se han escrito sobre el tema. Así que la novela debe de valer realmente la pena. Lo último que leí sobre estas cuestiones, que siempre me han interesado, fue, además de la trilogía de Primo Levi, "El lector", de un tal Bernhard Schlink. Muy recomendable, en mi opinión.

Veí, sé que te llueven a cántaros los memes pero no me he resistido a invitarte a uno... si te pasas por mi blog lo verás :)

¡Un beso!

crue ha dit...

Ostres, Veí. No en don l'abast. Com t'ho fas per llegir tant? Jo, de gran, vull ser com tu.

(Aprofit per a dir que aquest serà el meu darrer comentari idiota)

SU ha dit...

Estimat veí,

Una vegada més, llegir el teu comentari em provoca unes ganes immenses de llegir el llibre!!!

Llàstima que sóc tan mandrosa!

L'apunto, però, als "pendents"...

Un petonet,

SU, una meitat de Llegeixes o què?!

Claire ha dit...

Voy saltando de blog en blog y he caido por aquí...
Me apunto la recomendación, me ha gustado la reseña

Anna ha dit...

Veí, aquest passa directament a la meva "llista d'espera"!

També sobre el mateix tema, has llegit El relat de Gunter Psarris? A mi em va agradar moltíssim!

Valqui ha dit...

Jo fa un parell de mesos em vaig llegir el llibre, i no em va deixar indiferent. És genial.
Tot i que estic d'acord amb tu en el tema de la versemblança.

El final és simplement impressionant.

Recomano a tothom que se'l llegeixi.

Tondo Rotondo ha dit...

Fa molt bona pinta, veí!!

Waipu Joan ha dit...

Sí senyor, el primer llibre que vàrem fer com a Waipulectura en el nostre grupet de lectura!
Ja hem fet 6 més des de llavors i crec que l'empenta inicial de la història d'en Boyne va ser clau.

Vàrem xerrar unes hores sobre aquesta història i et diré que encara en parlem mesos després. Un llibre genial, humà, intens, carregat de símbols, imatges dolces i cruels, bellesa humana, ... no sé, un llibre màgic. Potser en faig un gra massa, però com dius, hi ha relats que romanen al magí una temporadeta.

una lingüista elitista ha dit...

Avui, encara no sé com, he arribat fins aquí: sens dubte, he descobert un blog que visitaré ben sovint! Felicitats! ;-)

Puji ha dit...

Tinc una llista tan llarga que no sé ni per on començar.

Què en penses de "l'amic retrobat". Una altra historieta que passa durant el nazisme?

Metamorfosi ha dit...

Veus Veí, aquest sí que me l'apunto! Miraré si el tenen a la biblioteca o si me'l poden fer arribar.

Una abraçada... i un petó també!

Marinetix ha dit...

Hola Veí,
entre la teva ressenya i els comentaris del que ja l'han llegit, està clar que m'he de fer amb aquest llibre. Però tinc un problema: la lectura de "Si això és un home" de Primo Levi, em va deixar estabornida i molt afectada. I penso que res més del que llegeixi sobre el tema em podrà aportar més emocions que l'obra de Levi... és per això que em fa una mica de cosa llegir res més sobre l'Holocaust...
Buenu, me l'apunto a la llista i ja veurem... :-)

esteve ha dit...

Aquesta manera d'amagar l'evident em recorda el segrest! Aquell magnífic llibre en que es segresta una lletra durant tota la seva duració!

Clint ha dit...

Com diria aquell...i la peli què? jajaja tot i que aquest si que me'l poso a la llista, l'has venut bé!

Anna ha dit...

puji, jo vaig llegir l'amic retrobat fa molts molts anys (encara no havia acabat l'EGB!) i em va agradar moltíssim, encara el recordo tot i que no he tingut l'ocasió de tornar-lo a llegir.

El veí de dalt ha dit...

Antígona

Bienvenida (por fin!) al meu replà!
Mo leí éste libro que me dices. Lo anoto. Por cierto, he ido a tu rellano y he visto el meeme. Lo hice hace algun tiempo

http://malerudeveuret.blogspot.com/2007/03/de-memes-cinc-coses-ms-que-no-sabeu-de.html

Aunqué eran 5 cosas y tu pides 8 (suerte que no son 69!). Como no voy a hacerte un feo, pensaré tres cosas más que no sepais de mi...(¿aún?)

Crue,
millor que de gran, siguis com la Crue, t'ho assegur...

madrosa Su,
espavila, que ve l'estiu!

Claire,
bienvenida (y van dos!). Nos vamos leyendo...

Anna,
no no l'he llgit. I tu "K.L. Reich" del manresà Amat-Piniella, sobre la seva estada a camps de cocnetració francesos i nazis? Brutal també.


Valqui
benvinguda també (i van tres),. Coincidim, doncs.

Tondo,
salut company!


Joan,
bona lecció, doncs.

Lingüista...
benvinguda (i van quatre, avui! un rècord!). Espero que no facis molt honor al teu nom, eh?

Puji,
no la conec aquesta. I'm sorry.

Meta,
petons per tu!

marinetix
Benvinguda (i cinc de nous al replà, buf!). No és tan dur com el del Levi, ja t'ho dic...

Esteve,
no l'he llegit...

Clint,
no crec que facin peli d'aquest llibre...

Anna,
prenc nota, doncs...

Uribetty ha dit...

Doncs el llibre queda ben fitxat, i ara va perfecte perquè estic buscant un llibre de narrativa. Espero que recomanis més llibres ;)
Salut!

Joana ha dit...

Al suplement de Cultura de la Vanguardia surt com el més vent de la setmana.
Me l'apunto als pendents...sense estressar-me! Gràcies!

Josep Maria ha dit...

L'altre dia el vaig veure a la llibreria, el vaig comprar i l'he llegit (l'únic problema és que tan sols estava en castellà). Està força bé però l'he trobat com a més adient per gent jove.
El que tinc ganes de llegir és KL Reich d'Amat Piniella.

El veí de dalt ha dit...

Uribetty,
no faig una altra cosa!

Joana,
tu, estresar-te?

Josep Maria,
sí, jo li vaig comprar per la meva filla de 12 anys...El de Piniella sí que és dur de debò.

Marta ha dit...

El llibre del noi del pijama de ratlles no és només una història per llegir-la i passar l’estona sinó, que com molt bé es diu, ens enfoca la història del segle XIX des del punt de vista d’un nen de 9anys que no se n’adona del que passa al seu voltant. Ens allunya de la idealització de les novel•les actuals (amoroses, d’aventures o de ciència-ficció) per acostar-nos a la realitat, l’holocaust.
Personalment, recomano aquest llibre a qualsevol persona, tan adults com nens, que tingui ganes de conèixer com era la vida d’un nen que no té ni dea de qui és el seu pare ni el què fa.

RFabián ha dit...

La característica que ha fet que aquesta breu novel•la hagi assolit tanta fama és la visió infantil i innocent de l’holocaust jueu, sens dubte innovadora i original, que la fa diferent de la gran col•lecció de literatura de la segona guerra mundial.
L’adaptació al cinema és prou bona, però elimina inevitablement aquesta característica, pel que es converteix en un fracàs artístic.