19 de juliol de 2007

De lectura (18): "Casa de Misericòrida", de Joan Margarit

L’absència és un casa
amb radiadors gelats”

Joan Margarit és un poeta curiós. D’ofici arquitecte, dedicat a l’àrida disciplina del càlcul d’estructures (precisament, el títol d’una de les seves obres més preuades), matemàtica pura, doncs, fa una poesia molt allunyada del que podríem esperar per la seva formació. O bé, podríem dir que precisament per això, el poeta va bastint, vers a vers, un corpus poètic fet de totxanes fermes, bens travades entre si.

La poesia de Margarit tenen sovint un to de desolació, de nostàlgia i tristesa.

Floreix sovint la paraula “mort”, o imatges recurrents: “el tren”, “l’hoste”, “l’hora solitària”, “el bosc”, “el negre”, “el fred”, “l’hivern”... Abusa, segurament d’elles; i per això molts poemes tenen, per mi, la mateixa música. Els conto, i la meitat del llibre, s’hi refereixen d’una manera o altre. Uns 33 dels 66 que té ell llibre. Tots ells són breus. De deu versos de mitjana. Perquè allargar-los més? Però m’agrada com sonen. No sé si ho sabíeu, però Margarit va viure una de les pitjors experiències que li pot passar a un pare: veure mori una filla. D’una malaltia lenta i cruent. Ho va explicar, anys després en un llibre que tinc de capçalera, Joana. Si sou pares o mares —i si no ho sou, també—, la seva lectura us commourà.

És una poesia de la quotidianeïtat, que transporta el record dels petits gests (“Malgrat això, són útils els records / perquè així somnien que ens acompanyen / els morts, els nostres morts” (Perspectiva).

També hi ha un espai per a l’amor. L’amor vist des de la maduresa “L’amor ha estat creuar aquest pont magnífic / per passar a l’altra banda d’un riu sec” (Parella). Els rcords colpegen la mmòria, van forjant n cos i una memòria. La d’amrs, la dels pares, la de la filla morta, la d’antics dietaris escrits,

Els poemes de Margarit es construeixen amb dos elements: un record i un pensament actual que el fa servir de metàfora per exposar un estat d’ànim o pensament. L’amor i un pont; la mort i un tren; la vellesa i una casa; una viya i el rcord; una partitura i un deesig, Els compara un amb l’altre. Són poemes fets a força de frases beus, sense rima; però amb musicalitat. Contundents.

Poemes que evoquen el dolorós engany de la parella que encara estimés “deixa’m mirar-te els ulls i submergir-me / en la fosca i calenta fantasia / de veure’t despullada en una altres braços.” (Encara). Que són un reflex d’ell mateix perquè parlen d’ell mateix "La vida desconeguda / l’he viscuda sense tu. / Al teu costat”. Molts de cops els poemes exlqiuen el sentiment davant un musica, un quadre, un paisatge, un escenari...És el que fan tot els poetes, no?

Són poemes on “ell” , la tercera persona, el narrador, és el mateix poeta. I “ella”, la dona o la filla morta. La Joana.

També hi h poemes de record i homenatge als pares , sotmesos a la duresa de la postguerra i al dictadura franquista “Van intentar escapar-se d’aquelles anys / amb paraules d’amor, cobrint de molsa / les roques aspres on després la vida / més dura que la guerra, els va estrellar.” (Uns dietaris (1937-1944) )

A Margarit li agrada explicar-se. Els seus llibres solen tenir un Epíleg o Pròleg, Jo he pensat que la poesia no cal explicar-la. S’entén o no. T’agrada o no . I prou. Però és d’agrair les explicacions de l’autor, que ens presents els seus referents (els Avantguardistes, Heats, Byron, Segimon Serrallonga,..) i els motius del seu llibre. Ajuda a centrar el tema.

L’amor és quelcom dolorós. “Amor ve d’embranzida, / de forçar i torturar. De cavalcar” (Etimologies). No li agraden gens els finals feliços : “Sempre són falsos els finals de contes, / perquè no es suïcidin els infants” (Prozac); “Les cançons infantils / em fan, ja, tanta por com les esglésies” (Església).

Ja ho diu ell: “És com la poesia: un poema / per bell que sigui, ha de ser cruel” (Casa de misericòrdia).

Penseu el mateix?

20 comentaris:

Cèsar Llamborda ha dit...

Doncs els carrers de Tarragona són l'altre extrem: Si l'absència és el que proposa en Margarit, els carrers de Tarragona estan plens. Plens de vida, és clar. O plens de detritus... que també podría ser una altra lectura.

Salutacions dosmilsetzeres!

Claire ha dit...

No, yo no pienso lo mismo, pero entiendo que él lo piense.
Me ha hecho gracia lo de "les cançons infantils/ em fan, ja, tanta por...." a mí me pasa lo mismo con aquella de "... me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero..." aunque a mí me dan miedo por otros motivos.
Al leer tu reseña me ha recordado un debate muy interesante que leí hace poco en un blog sobre "Poesía de no ficción". Como no sé si está bien poner links, no lo pongo, pero seguro que sabes encontrarlo.
Perdona por el rollo, y sí este también me lo apunto, no tengo mucho tiempo para leer, pero para un poema siempre hay tiempo, y el de Joana ... mmm.. no creo que me atreva a leerlo...
(creo que seré asidua por aquí)

Cruella ha dit...

Hi estic d'acord, sí. La bellesa, sense crueltat, ve a ser com una esfinx sense misteris.

una lingüista elitista ha dit...

De Margarit he llegit "Joana", i de fet el vaig anar a escoltar en una xerrada que feia sobre aquest recull. Molts dels seus poemes són, realment, corprenedors...

Des d'avui, els lectors del meu blog ja poden gaudir d'un enllaç cap al teu! ;-)

PD: l'elitisme és ironia...!

Gatot ha dit...

No he llegit res més d'ell que el que tu, veí i l'Euria m'heu deixat compartir. Massa poca informació per respondre la teva pregunta. Però intueixo l'amargor de qui ha passat per la vida observant-la.

Demà passo per la biblio.

Júlia ha dit...

M'agrada Margarit perquè és intel·ligible, sobretot, encara que admeto que la poesia no té perquè ser-ho. No comparteixo aquesta idea sobre la crueltat, de vegades un poema és un consol perquè alleuja la solitud. NO cal explicar-la, però, de vegades, un bon comentarista -que potser no té perquè ser l'autor- et fa fer 'noves' lectures. El mateix un bon lector o recitador, de vegades el poema llegit en silenci,llegit en veu alta malament, llegit o cantat de forma adient, no sembla ben bé el mateix.

Josep Maria ha dit...

m'agrada però, sobretot m'agraden i em corprenen els poemes relacionats amb la filla morta. Són brutals.
En aquest enllaç (pàgina oficial de Joan Margarit) hi ha poemes, poemes recitats, poemes traduïts, etc. i, justament, bona part els que comento.

Abogada en Bcn ha dit...

No he llegit res d'ell. M'ho apunto.

Cristina ha dit...

No he llegit res d´ell. A veure si em poso les piles. Bon cap de setmana!

Uribetty ha dit...

Cada poema que llegeixo el torno a rellegir, no pararia mai de fer-ho. Senzill " a la primera cata " i molt punyent al final, un dels poetes que m'agraden més.
Si estic d'acord amb que "És com la poesia: un poema / per bell que sigui, ha de ser cruel" ? Sí, la vida en si, ja ho és ( de cruel ). Com diu Margarit en el mateix poema " La poesia és ara l'última casa de misericòrdia"
Salutacions!

El veí de dalt ha dit...

César,
tu sempre buscant la clau de volta, eh?

Claire,
vine quan vulguis!

Cruella,
o com una cruella sense perseveràncies!

Linguí,
gràcies per l'enllaç!

Gatot,
amargaor i tendresa, dúctil combinació.

Júlia,
cert. El que per mi és una cosa per algú altre n'és una altra de ben diferent; ni llegint-la o ecsoltant-la plegats. I segons qui ho faci...

Josep M.
quin enllaç?

Abogada,
apunta, apunta...

Cristina,
bon capde igualment.

Uribetty,
Salut, company! Coincidim!

euria ha dit...

No penso el mateix. N'hi ha que són ben bonics i ben tendres.
E, va agradar moltíssim descobrir la poesia de Margarit, jo hi trobo tendresa, tristes, nostàlgia....molt dacord amb lo de les petites coses.
Bon cap de setmana veí i me n'alegro de tot el que he aprés en aquest post!!!!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

no el coneixiem i l'artícle ens fan ganes de lleigir-lo

salutacions

Joana ha dit...

Ara no recordo qui em va recomanar el llibre que porta el meu nom.... - Joana_...
En tot cas i ja que m'has fet memòria ...el llegiré!
gràcies de nou! Veí!

El veí de dalt ha dit...

Té la mà,
salut i fot-li fort, que és de Reus!

Joana,
per la memòria ja saps: cues de pansa! Un petó!

the silver blue sea ha dit...

Elles no t'abandonaran.
Passar� el temps, s'esborrar� el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel�ligents, bell�ssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorrir�s els llibres.
Davallar�s encara,
i perdr�s, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anir� esdevenint l'�nica m�sica,
i les cartes d'amor que haur�s guardat
la teva �ltima literatura.

Joan Margarit "Aiguaforts"
Usat com a obertura per Joan Ma�as a "Arqueologia de l'amor" (Premi Just M. Casero, 2006).

Aiss, les cartes d'amor...
Bona setmana Ve� Petonets.

Marinetix ha dit...

Eps, Veí!
Amb la poesia tinc un problema gros: no hi entro ni en pintura. És superior a les meves forces lectores!
Ara bé, aquest que dius de "Joana", em crida l'atenció... No sé si m'atreviré mai a llegir-lo, però el tindré present quan se m'esgoti la llista de llibres pendents de llegir.
Ah, i moltes gràcies per posar les llistes llestes a la teva llista de "Veïns amb encant"... Quina ilu m'ha fet!
Ja tens un raconet al meu replà.
Petons

Josep Maria ha dit...

Ufff! perdoneu , l'enllaç a la pàgiuna oficial de Joan Margarit de la qual us vaig parlar és http://www.joanmargarit.com/

perdoneu.

El veí de dalt ha dit...

Una carta d'amor, dius? Hmmmm...buscaré a la carpeta.

Marinetix,
prova-ho, dona; això de la poesia és cm tot: com estudiar idiomes o fer la cort, tot demana el seu temps! ;-)

Josep M.
Merci per l'enllaç. Ahir a El periodico l'entrevistaven a la contra.

esteve ha dit...

El tinc terriblement inexplorat...

gràcies pel recordatori!