De lectura (17): "El noi del pijama de ratlles", de John Boyne

“Pensar és un luxe que no tenim a l’abast (...). Hi ha persones que ho decideixen tot per compte nostre”.

Una metàfora de l’horror nazi. Víctima i botxí en una mateix plànol. De tu a tu. Bruno, un noi berlinès de nou anys viu en un gran casalot amb la seva família: el pare, un alt oficial de la SS; la mare i una germana, la Gretel, un "Cas Desesperat", segon ell mateix. Un bon dia, el món de jocs infantils de Bruno es trastoca del tot: un dia per l’altre, tota la família, servents inclosos, han d’anar-se’n al nou destí del pare: Out-Witch (llegeixi’s en veu alta).

Allí estan “els altres”. Un poble sencer d’homes, avis i nens que vesteixen igual i semblen permanentment tristos. Els homes dels pijames a ratlles. La història està explicada des dels ulls de Bruno; però no en primera persona. Potser això li hagués donat més versemblança a la narració. No sé, és una opinió... Em sona com si alguna de les frases que Bruno pensa o pronuncia no s’adeqüin a la seva edat. Evidentment, la situació és prou trencadora com per fer aflorar als ulls d’un infant que alguna cosa estranya succeeix al seu entorn. Viuen en una casa de fusta, en una àrea rural solitària i depriment, segons ell; sense amics amb qui jugar ni res a fer. Ni passejar pels entorns. Ho té prohibit. Ni tan sols s’adona que no està al seu país, sinó a Polònia. Però la màgia del llibre és fer creure que, certament, Bruno no s’adona de res en la seva estada en la nova casa; la del nou Her Komandant del camp.

L’obra és una visió original a l’horror del nazisme, com una angle de vista semblant, però diferent alhora, a La vida és bella, de Benigni. Si en la peli, el pare amagava al fill, mitjançant el joc, l’horror de l’holocaust; aquí, la mateixa ignorància infantil ens el fustiga a la cara. El nom del camp no es diu mai; el dictador nazi té una nom elidit (“Fúria”); no hi ha insults ni paraulotes, ni actes sanguinaris. Hi ha pallisses i morts, és clar; però no s’expliquen. Es donen per enteses, sobreel.lidides: la pallissa del tinent Kroler (un joveníssim oficial sanguinari) al pobre Schumel; la mort per inanició de Pavel, el metge que fa de cuiner a la família; els silencis forçats de Maria, la serventa; el lio de faldes entre la mare i el tinent Kholer; els morts que s’arrosseguen pel camp,... Res d’això s’explica. Tot és planer i diàfan. Això és el que dona força al relat: el lector sap perfectament què hi passa rera el filferro; a l’entorn de Bruno, però en cap moment els ulls de Bruno ho entenen. I en aquesta paradoxal contradicció entre el real i l’imaginari, la novel·la (que es llegeix en una tarda tranquil·la) avança cap a un desenllaç inesperat, trencador i commovedor.

En la novel·la apareix l’espai per la discrepància: l’àvia de Bruno, ferma opositora al règim nazi, que acaba per renegar del fill; el pare del tinent Kroler, fugit a Suïssa per no ser deportat. Però l’oposició es aixafada per la força del sabre o per la complicitat ignominiosa del silenci (la mare, l’avi,...). Una segona metàfora en el llibre sobre el comportament de l’Alemanya que va fer pujar Hitler al poder (no oblideu que ho va fer democràticament) i li va donar suport per un mal entès sentit del destí. No cal que m’allargui en això. Tots ho tenim claríssim.

La força del relat de la història està en què Bruno no s’adona mai del que succeeix realment a l’altra banda del filferro. El pacte de silenci a al seu entorn no es trenca. I amb tot, ell entra en contacte amb El noi de pijames de ratlles. En Schumel. Estranya paràbola. Un i altre intimen; però mentre un sap perfectament el pa que s’hi dóna (des de la perspectiva dels seus deu anys); l’altre, viu en una bombolla d’aire que no acaba d’explotar. Però que explotarà d’una manera terrible. “Que un home miri el cel de nit no vol dir que sigui astrònom”, li diu en un moment donat Schumel a Bruno. No. Perquè l’únic que els podien manllevar era el desig de somiar.

Són amics, sí; d’aquella manera que ho poden ser dos nens que només parlen i es toquen en una ocasió a través dels filferros espinosos: “..ets al costat equivocat de la tanca” li diu un a l’altre; Qui a qui? No importa. Perquè els que estan equivocats no són ells: és la tanca mateixa. La tanca, que han aixecat aquells que “Hem vingut aquí a canviar la Història”, com li diu el pare de Bruno en una ocasió. I així ens va anar a Europa fa unes dècades. I sembla que encara hi hagi gent que no s’adoni. Com no se’n va adonar Bruno. Ni durant l’any que s’està allotjat abans que el pare decideixi retornar la família a Berlín, conscient que ja tot se’n va en orris: el país, els fills, la dona...

No us diré com acaba, és clar; perquè és el millor del llibre. Però és d’aquelles històries que, per fàcils, captivadores i evidents, et queden al magí una llarga temporada...