De lectura (18): "Casa de Misericòrida", de Joan Margarit

“L’absència és un casa
amb radiadors gelats”

Joan Margarit és un poeta curiós. D’ofici arquitecte, dedicat a l’àrida disciplina del càlcul d’estructures (precisament, el títol d’una de les seves obres més preuades), matemàtica pura, doncs, fa una poesia molt allunyada del que podríem esperar per la seva formació. O bé, podríem dir que precisament per això, el poeta va bastint, vers a vers, un corpus poètic fet de totxanes fermes, bens travades entre si.

La poesia de Margarit tenen sovint un to de desolació, de nostàlgia i tristesa.

Floreix sovint la paraula “mort”, o imatges recurrents: “el tren”, “l’hoste”, “l’hora solitària”, “el bosc”, “el negre”, “el fred”, “l’hivern”... Abusa, segurament d’elles; i per això molts poemes tenen, per mi, la mateixa música. Els conto, i la meitat del llibre, s’hi refereixen d’una manera o altre. Uns 33 dels 66 que té ell llibre. Tots ells són breus. De deu versos de mitjana. Perquè allargar-los més? Però m’agrada com sonen. No sé si ho sabíeu, però Margarit va viure una de les pitjors experiències que li pot passar a un pare: veure mori una filla. D’una malaltia lenta i cruent. Ho va explicar, anys després en un llibre que tinc de capçalera, Joana. Si sou pares o mares —i si no ho sou, també—, la seva lectura us commourà.

És una poesia de la quotidianeïtat, que transporta el record dels petits gests (“Malgrat això, són útils els records / perquè així somnien que ens acompanyen / els morts, els nostres morts” (Perspectiva).

També hi ha un espai per a l’amor. L’amor vist des de la maduresa “L’amor ha estat creuar aquest pont magnífic / per passar a l’altra banda d’un riu sec” (Parella). Els rcords colpegen la mmòria, van forjant n cos i una memòria. La d’amrs, la dels pares, la de la filla morta, la d’antics dietaris escrits,

Els poemes de Margarit es construeixen amb dos elements: un record i un pensament actual que el fa servir de metàfora per exposar un estat d’ànim o pensament. L’amor i un pont; la mort i un tren; la vellesa i una casa; una viya i el rcord; una partitura i un deesig, Els compara un amb l’altre. Són poemes fets a força de frases beus, sense rima; però amb musicalitat. Contundents.

Poemes que evoquen el dolorós engany de la parella que encara estimés “deixa’m mirar-te els ulls i submergir-me / en la fosca i calenta fantasia / de veure’t despullada en una altres braços.” (Encara). Que són un reflex d’ell mateix perquè parlen d’ell mateix "La vida desconeguda / l’he viscuda sense tu. / Al teu costat”. Molts de cops els poemes exlqiuen el sentiment davant un musica, un quadre, un paisatge, un escenari...És el que fan tot els poetes, no?

Són poemes on “ell” , la tercera persona, el narrador, és el mateix poeta. I “ella”, la dona o la filla morta. La Joana.

També hi h poemes de record i homenatge als pares , sotmesos a la duresa de la postguerra i al dictadura franquista “Van intentar escapar-se d’aquelles anys / amb paraules d’amor, cobrint de molsa / les roques aspres on després la vida / més dura que la guerra, els va estrellar.” (Uns dietaris (1937-1944) )

A Margarit li agrada explicar-se. Els seus llibres solen tenir un Epíleg o Pròleg, Jo he pensat que la poesia no cal explicar-la. S’entén o no. T’agrada o no . I prou. Però és d’agrair les explicacions de l’autor, que ens presents els seus referents (els Avantguardistes, Heats, Byron, Segimon Serrallonga,..) i els motius del seu llibre. Ajuda a centrar el tema.

L’amor és quelcom dolorós. “Amor ve d’embranzida, / de forçar i torturar. De cavalcar” (Etimologies). No li agraden gens els finals feliços : “Sempre són falsos els finals de contes, / perquè no es suïcidin els infants” (Prozac); “Les cançons infantils / em fan, ja, tanta por com les esglésies” (Església).

Ja ho diu ell: “És com la poesia: un poema / per bell que sigui, ha de ser cruel” (Casa de misericòrdia).

Penseu el mateix?