De memes, premis i thinking bloggers awards

Fa un temps vaig descobrir, amb indissimulat orgull, que en Tako i Sir Willet, (uno para dos y los dos para uno), ciutadans insignes de la República de Takolandia, m’havien distingit amb un meme-premi que em va, realment sorprendre, emocionar i entendrir. Sobretot perquè el compartia amb gent que crec, ho fan molt millor que jo. (Vale, hi poso ganes, sóc més o menys simpaticot amb els veïns, adulo a les blocaires fèmines descaradament (sóc un cavaller de l’antiga usanza, jo); faig tripijocs amb els memes i vaig i vinc de la poesia, les galindaines particulars i les cotxinades més irreverents —que són, en el fons, el que més us agrada; perquè enganyar-nos, oi?); però sóc conscient que hi ha alguns que em doneu deu (o deu mil) voltes en tot el que us acabo de dir. En el seu moment, els ho vaig agrair sincerament i aquí va acabar la cosa. Però veig que això tira endavant, perquè resultava ser un premi-trampa, amb meme inclòs. Òndia, i jo sense adonar-me! I m’ha agafat amb els pixats al ventre, com vulgarment es diu. (Un moment que vaig a canviar l’aigua de les olives i ara torno)...

En fi, que compartia premi amb (honor immerescut) amb Efe (el que sempre és estiu a casa seva), Noa, Be, Mina y Perra, i Alborada (amb qui no hem estat mai presentats). Després he vist que altres nominades (Duschgel; sisplau, una mica més de sabó per l'espatlla, amor) i Déjà vie (la enfant terrible a qui va nominar Antígona, la culpable de tot aquest enredo); deia, que aquest dues deïtats de la blogosfera van començar a escampar els Premis Thinking Blogger Award per la xarxa cosa de no dir. Digues-les promíscues. I és clar, ja m’han aixafat la guitarra. Vull dir que m’han tret destinataris a designar. En fi, que no vull ser menys i que no se’m titlli de garrepa, malvolent i desagraït, i escullo, doncs, cinc blogs que són referència obligada per mi, com molts de vosaltres i els atorgo el meu premi particular. Que conti que no ho volia fer, però ja em perdonareu els que no sortiu (com els que sí).

Cal dir d’entrada que TOTS i TOTES els que sou al meu replà us el mereixeu sens distinció (coi, per això som veïns, no? I pagueu contribució, també, no?). I algun altre que viu al pisos de sota i que vénen de visita sovint, també els edonaria la sal i la pebre; però he d’escollir ara només cinc genets de l’Apocalipsi, i abans que surtin cavalcant en alguna altra direcció a llom d’algun altre blog (com han fet ja la Joana, el Gatot, el Roberthinos- que m’ha tornat a citar...., nen, de Petit Príncep et nomenaré Príncep hereu!), Querida enemiga, Clint, Candela, La Cullerada, Faves Tendres,...) atorgo la meva vareta de Thinking Blogger Award a:

Ònix. La que em deixa sempre bocabadat. Esmaperdut. Garratibat. Alatrencat. Pel seu domini de les eines telemàtiques, telepàtiques i teletransportadores a móns imaginaris i a pensaments i reflexions que, si no és per ella, ni se m’acudirien. Pel seu saber fer (savoire faire, mon amour) i saber dir. I per la deliciosa tendresa que transmet en els seus escrits i en el tracte que ens dispensa a tots i totes. Ja ho va dir L’Avi (i com que ho va dir ell, jo no el copio en els epítets; com fan “altres” dels meus, ejem!); és la nostra musa. Perquè és inspiració i lectura obligada. Perquè té l’Onixeta al seu costat i un relat conjunt sempre a punt. Perquè és prolífica i profilàctica (juàs!) Deu viure enganxada a l’ordinador, si no, no ho entenc tanta producció. Una delícia, vaja. Un perfum, una rialla franca, un picar l’ullet tothora... Una nina. En fi, que se’m veu el llautó i ja no ho puc dir ni més alt ni més clar.

Júlia. Em sembla que no havia après mai tantes coses a la xarxa des que li segueixo la pista. Coi, si fins i tot em fa vergonya deixar-li comentaris! Els seus post són articles que molts diaris pagarien per tenir-la a la seva secció d’opinió. Perquè sap dir les coses d’una manera educada, ferma, contundent. I ben documentada. Sense esgarips ni escarafalls. Perquè s’estima el seu barri, el Poble Sec, i la ciutat, per extensió. I te una visió crítica de les coses, les persones i els fets. I coincideixo sovint. Perquè escriu amb un gran domini del verb i és una delícia seguir-li la pista. En fi, que és la mestra que m’hagués agradat tenir de jove i que m’agradaria que tinguessin els meus fills adolescents. Un far permanent en tanta mediocricitat. Premi merescudísssim i que, segur, no voldrà sentir ni parlar-ne.

El paseante. Ostia puta! (perdó)Així voldria escriure jo quan sigui gran. Us ho juro. És increïble com va perfilant una història rera una altra. “Hilvanando” (com diria en el seu castellà precís) situacions i personatges en els post més ben travats de la xarxa. No sé si els àngels escriuen; però si ho fan, aquest caminador solitari deu ser el seu referent; l’home ens transporta sovint, més enllà del seu món (el Turó Park). Excel•leix per la seva gran tendresa, exquisidesa en el tracte i, a voltes, una tristesa i una melangia en els desenllaços ben portades. M’encantaria varegejar més d’un vespre pel seu parc al seu costat; quan, acabat de ploure, l’herba té aquella olor característica que li desperta els sentits i reviure, junts, planes de la història viscuda; literàriament. Feu-ho si podeu vosaltres; no us decebrà gens.

Cuchitril Literario. Perquè és un estajanovista de la cosa literària. Ell ja m’entendrà si ho veu. Jo llegeixo prou; crec que força a vegades (i us ho explico sovint); però mai, mai, arribaré al seu nivell de lectura. És una màquina en constant ebullició. No. És una locomotora llençada sense fre. I a més organitza trobades literàries! (A la quals, no he assistit mai, per pura mandra i vergonya). El vaig sentir un dia per la ràdio parlant del seu blog i ja no l’he deixat. Són molts els blocs literaris que miro. N’hi ha de molt bons i alguns, són excel.lents. Però li dono el premi per la seva constància (i no cobra!) i dedicació cap els altres. Si fins i tot fa cas a les peticions de crítica de llibres que se li fan!. I és clar, s’empassa cada bodrio que em fa mal de veure i tot! Noi, assaboreix el premi i descansa...

Violette Moulin. Perquè un dia em va fer un pastís. De xocolata. Que em xifla. Perquè és cranc com jo. I ho sabia abans que ens ho digués a tots. Perquè és llunàtica com jo.. Perquè em sembla que està en hores baixes i m’agradaria animar-la. Perquè té un encant especial en tractar els temes. Tots els temes. Allò que em diem, una manera poètica d’encarar la vida. Perquè és francòfona com jo (i com molts de vosaltres!). Perquè es mou per l’Empordà, la meva segona pàtria. Perquè les violetes sempre m’han agradat. I me la imagino moguda, perseverant, resoluta, animosa, tendra... I perquè em dona la gana i no he de donar explicacions. Ai làs!

Apa! Ja està. Em fa mal el cos haver de distingir-ne cinc només (si poguessin ser vint-i-cinc!); de debò us ho dic; però rellegeixo la llista i veig que he estat políticament correcte: tres noies i dos nois. Tres en català i dos en castellà. Tres de Barcelona i dos de “comarques”. Al final sí que em faré polític (ui, no!), o president d’escala. Delego ràpid, que he de fer una altre meme...

I ara, a veure els resultats del premi aquell de la Candela! Sou una colla d’escalfabraguetes: ells i elles!