Festa a cal veí de dalt i un desig acomplert...

Ara recordo. Fa temps del fet i no m’havíeu fet esment. Vaig deixar inacabat el post d’“Allò que les dones volíeu saber dels homes i mai havíeu gosat demanar”. Els deures de l'Alenja. Bé, l’havia deixat inconcús... en la seva darrera part. Potser us interessa un carall la qüestió i per això no n’heu reclamat el final. Però em sembla que els quatre col•legues de la farra bé s’ho mereixen. Va per ells doncs: per ell, per ell, per ell, i per ell. I ... valens... també per tots vosaltres.

Primera part (aquí)
Segona part (aquí)
Tercera (i última part)
(continuació)

— Ei, veí, quants cedés...!
—Posa el que vulguis... ets a casa teva.
—Coltrane, Davies, Doors, Deep Purple, Van Morrison, U2, Mozart, Vinicius, Waits...i tot ben ordenadet.
—Què tal Sabina?
—Sabina!
—Deixa-me’l a mi. Ja en poso una. Escolteu: els la dedico a les meves ex, per si m’escolten... Sembla que el paio aquest l’hagués escrit per mi!




—Un brindis pel Gatot, nois!
—Txin-txin.
—Txin.

—Què, pugem al pis de la Lucia?
—Ja era hora que ho diguessis...
—Nois, que jo estic casat!
—Coi, i jo!
—Jo ara no ho recordo ben bé si...
—I aquest anell que duus?
—Ah! Deu ser que sí, doncs...
—Treu-te’l home! On vas així?
—Que dius! Les lagartes s’apropen més si veuen que dus anell!
—Això ho deia algú no fa gaire, oi?
(als dos minuts, ja hi érem tots cinc palplantats davant la porta)

—Ring... (botó vermell).
—Siiiiii (des de dins).
—Esto...Lucia, som nosaltres (des de fora, però volent estar a dins).
—Acabó el partido de futbol, sssielos? (des de dins, però obrint la porta i volent que també hi fossin dintre)
—No. Estan en la pròrroga (des de fora, fent-se els remolons).
—Venim a tirar els penals...si ens deixes... (ja descaradament i volent entrar).
—Juàs! Mira que fas acudits dolents, tio! (anant empenyent l’altre).
—Penalties? Aqui todas estamos a prueba de goles...y golpes (arrossegant-los de la màniga).
—Ja...sou brasileres, oi? (llençant-se a sobre de la pitrera).
—Lucia, tenemos poco tiempo, i quisiera... (la mà directament a l’entrecuix).
—Això, tenim poc temps. Que ens ofereixes? (atacant per la reraguarda).
—Uy, que prisas jovencito! Aquí, en mi casa, tooooooodo lo hacemos despacio... (espolsant-se’ls de sobre).
—I perquè ho dius? (sortint de dins sense deixar d’entrar; o sigui, com sabem fer tan bé els tios).
—Creo que esta va a ser una noche laaaaaaaarga...(prometent com prometen sempre les ties, ho sigui, de puta pena).

(una nova veu que surt del passadís endins)

—Totes nosaltres també ho creiem.
—Qui hi ha aquí?... (un pas enrera, perplex)
--Hola veí!
—Aquesta veu...? (un pas endavant)
—Hola Gatot!
—Aquestes sabates...?(un bot enlaire)
—Hola Pd40!
—Aquests trapitos...? (un crit ofegat)
—Hola Roberthinos!
—Aquesta arrecada..? (un sortir-se les òrbites)
—Hola perico!
—Aquesta olor a mar...? (un picar-se el front)

(i van apareixent una rera l’altra, en desordre)

—Si és l’Ònix!
—I la Tarambana!
—I la Candela!
—I la Joana!
—I la Blue Silver!
—I l’Euria!
—I la Meta!
—I la Violette!
—I la Duschgel!
—I l’Ashe!
—I la Lara, la Txell, l’Elur i la Yrun (i el seu Davidet), i la Carolina (i el WaipuJoan); i la Deja Vie, i l’Abogada, i l'Ashe, i l'Ella mateixa, i la Joana T., i la Su i Cia; i...
—... i aquest tros d’oximoron!
—Cruella!
—Coi si esteu totes!!!! (a l’uníson, cagant-se patas pabajo)
—(fent un apart) Sabien que parlaríem d’elles i han vingut a allisar-nos a pleret! D’aquí no sortim vius, nois; ja us ho dic jo! (garratibat)
—Por esto viniste a buscarnos, ¿eh, Lucia? ¡Estabas compinchada! (horroritzats)
—Això és una encerrona que ens han fet, xavalots! Ja us ho dic jo... (temerós de Déu).
—Aquestes paies sabien que veníem i no ens deixaran acabar la festa en pau... (destrempat).
—Això et passa per escriure tan memes dels collons, redéu!
—I tanta collonada poètica!
—I tanta ensabonada...Que se t’ha vist el llautó!
—I ara què fotarem? Entrem o què?
—Nois, juro que jo no...no sabia res...algú s’haurà xivat...
—Doncs, nois, vosaltres no sé,... jo amb aquest panorama al davant, em penso posar les botes...
—I tant! Si som cinc i elles....són vint-i cinc!
—Toquen a cinc per caparró.
—Caparró de què?
—Ja m’enteneu!
—Som-hi! Que el món no es va fer pels blocaires covards!
—I si ens casquen?
—Que coi! No veus que ens esperaven! Si en el fons, en el fons...
—Ja: totes són iguals.
—Però no érem nosaltres “els iguals”? No entenc res, ara...
—Res nanos, que calia un puto post d’aquests per "destapar" el pastís del rotllo aquest de les ties. Jo passo a agafar un tall rodó. Ara mateix.
—Jo, la cirereta del capdamunt.
—Doncs, jo, l’altra.
—Jo em quedo, amb la nata muntada.
—Deixeu-me un trosset del darrera... (entrant en tromba).

(una nova veu, venint de més endins, fa aturar els nostres herois)

—Ep! Un moment senyors! Que no esteu sols! Eh!Un respecte a l’edat.
—Què us pensàveu! Que us deixaríem el pastís per vosaltres solets? Els del sud no som tanoques, eh?
—I en som molts d’allí!
—I de més avall.
—De vents d’endins.
—I parcs enllà!
—Venim d’unes llargues vacances...
—I d’unes que he hagut d’ajornar.
—Ei! Aquestes veus...Si són...

—SORPRESA....!

(...)

Bé, no cal dir el que ja sabeu, oi? Allò va ser Troia. Fins i tot, diria que Troia i els Dardanels alhora. Un estripanits de ca l’ample. La veritat és que entre tants cigarretes i canutos, whiskies i cubates, sambes i reguetons, tinc el cap espès i no recordo gaire la successió dels esdeveniments. Però hi ha escenes imborrables a la memòria...com algun vers de Benedetti que em vaig trobar recitant a cau d’orella d’alguna nina bloggera mentre li apamava el pit...o era el pàmpol de la làmpada allò tan vermell que tenia entre mans? Espero que l’Abogada, prengués bona nota de tot...En fi... Recordo que tot el veïnat va començar a desfilar per Casa Lucia. S’obrien portes aquí i allà i sortia gent que no coneixia de res i em saludaven; gent que jo saludava sense conèixer de re; i gent que ens saludàvem mútuament sense conèixer-.nos però sabent qui érem al primer cop d’ull. Cares i més cares. Cossos i més cossos. I cada cop menys roba i més alcohol. Riure, xarrera i molt música. I una successió de porrets que deurien venir directes d’una plantació que seria al costat. Potser eren traficant d’una Màfia mental? L’efecte Jauss s’escampava per tots els racons. I poca jalància. Bé, la manduca se la servia cadascú d’algú altre que el (o la) volia alimentar. M’enteneu, oi? Dieta de subsistència. I allí ningú va quedar amb gana, us ho asseguro. La cubana, la Lucia, es va portar comme il faut. I va demostrar, ara al nou Chamb, ara la fava de l’Esteve, ara a la cullera del Puji, com es practicava aquell idioma universal. Al final la porta estava oberta i la gent ja no havia de picar al timbre. El DDriver acabava d'arribar just a temps: "Nois, duc quatre guiris holandeses al taxi que no entenen un borall de català però busquen integrar-se al país". "Has vingut al lloc ideal en el moment oportú", li va dir la Cris R.. "Cap a dins falta gent! Em demano una". "I jo les altres tres!",va dir un que passava.

El Roberthinos va començar a colpejar els bongos i l’Alepsi es va arrencar per un gospel que enriu-te’n tu la Franklin aquella. Ensenyava aquell tall de cama que em torna boig i que el Gatot no va poder deixar de llepar àvidament en tot moment. Acomplia el seu somni. Bé, el Gatot llepava tot el que s’apropés, fos gata o sardina. L’Avi va començar a treure uns purassos que repartia ací i allà, que l’Oriol encara estossega quan els va xumar...Bé, quan va xumar una altra cosa ja no estossegava tant.. En Farlopa omplia whiskies a qui li demanés i a qui no, li entaforava per la regatera. La Candela se’n va anar a la dutxa i va trobar qui li passés el gel per l’esquena mentre algú altre l’il•luminava la reraguarda. La Taramabana ensenyava sabates i faldilles a qui la volgués escoltar, mentre el Déric es dedicava a treure-li ara les unes i a baixar-li les altres. I no eren pocs qui l’imitaven. Totes “elles” es passaven arracades, pintallavis, i agulles i “ells” jugaven a endevinar de qui eren. El Charlie semblava tenir un instint especial en això: “Entre tanta gent folla..., sóc el rei” Voldràs dir, "entre tanta follamenta", el vaig corregir. De les arracades van passar als sostenidors, als tangues i a les lligacames. “Canvio calces del 32 per un festuc!”. La Lara sobrevivia a tot allò com podia i no parava de demanar la complicitat de la seva Estimada enemiga i la Cuca.Van fer mal totes tres, de debò. I també hi havia qui jugava en una altra lliga. Sense problemes ni escarafalls, ni cap ferida que escapcés el fragil plaer de ningú. La Tirai no parava de fer sucs de llimona per tothom i exprimia altres membres sense haver de collar tan fort... La Cruella endrapava el Clint de trascantó i li recriminava el darrer post. No se’l va veure més en tot la nit, pobret! Jo vaig deixar caure algun calbot a algú que no parava de barbollejar al meu voltant. Algú es va posar llunàtic i recitava poesia o ressenyava llibres des del racó del seu cuchitril, fins que alguna altra lluna de Miranda, o duets d’àvides lectores, els feien emmudir entaforant-los la llengua fins la glotis. O què! El mateix succeí amb aquell que proclamava el liberalisme progressista Hyke a qui l’Arare no parava de practicar el francès que tant bé havia après, després del seu llarg viatge. Crec que en Lapri, retardat com sempre, tenia temps de passar-se de vagó en vagó dient a totes que “ara m’arriba”. Mentia com la Renfe i tremolava com (i amb) un Flan. La Júlia i l’Herald s’eixamplaven n una discussió sobre... -ja no sé sobre què-, que tampoc deuria ser tal, atès que al poc ja no estaven gens d’alçats més aviat ajaguts i embolicats amb la catifa. I els de la Maria donaven la mà (i el que no era la mà) a qui la volgués endrapar. Cua, tenien, els nois. I no totes eren de Reus... moltes eren les que volien deixar-se mimar. Vaig mirar un moment cap a la Llum i... no vaig saber veure-la! Me l’havien pres...

(...)

En un moment donat, vaig pujar a casa, al meu terrat. Vaig deixar aquell catau de sodoma i gomorra que s’anés apaivagant a poc a poc. Volia estar sol. La nit era clara i fresca. El vent em colpejava el rostre i m’alleugeria els músculs. La ciutat començava el seu rau-rau abans de desvetllar-se. Encara quedava una hora per la sortida del sol i la lluna ja era baixa. No sabia que m’esperava viure l’hora més intensa, encara.

Em va agafar amb la guàrdia baixa. No la vaig sentir arribar. S’havia llevat les sabatetes i arribava oberta i franca. Tant que no la vaig saber identificar al primer cop d’ull. Un tel borrós m’embotornava els ulls. Bé, potser en sentir aquella olor de perfum de violetes, em vaig girar. Em feia mal el cap, la gola i els ous. Em vaig omplir de la llum d’aquella dona que se m’apropava, glamurosa. Vaig pensar que em venia a veure l’altra cara de la lluna, de la resplendor que emanava la seva pell. Em semblava com si ja ho hagués viscut aquell instant, era com un déjà vu. Era un cop de mall als sentits. Un cop encès, d'espelma ardent, al baix ventre.

M’hi vaig encarar. No tenia sortida. Li vaig alçar la barbeta amb dos dits. Tenia un gust de mel i llimona als llavis. Mentre ens entortillegàvem amb les llengües, li vaig acaronar els cabells, li alçava la faldilla, li vaig resseguir el braç amb el palmell de la mà: se li eriçà de cop la pell, una pell de melicotó. El seu alè als meus llavis. Un vent sense sostre. Un ulls d’atzur argentat em sotjaven des del més fons de la nit. Em vaig deixar agombolar pel seu mar. Onades de mansetud em regliamven els peus. I em vaig desfer com gel de bany quan em va prémer cap el seu cos, cap els seus pits. Tenia els mogrons durs. Els vaig llepar; maduixots endolcits. Le panxa llisa. Les natges fermes. El coll tibat. No sabia si sobreviuria a la nova l’albada. Si s'esdevindria una metamorfosi. Em sentia entrar en braços d'un molí, que em xuclava endins, a cops, cada cop més endins. Entrava en una cambra fosca amb gust de pedra preciosa. Era presoner d’un miratge. I sabia que era aquell era el meu darrer viatge a Ítaca, sense presses i sense retorn.

I em vaig deixar desfer per aquella dona, cúmul impossible de vells adagis, d’un present palpable, d'un incert futur.

Sabia que en aquesta hora era ja un any més vell. I potser, no més savi.

(...)

Recordo sí... que em vaig llevar hores després, nu de pèl a pèl; els llençols per terra. Amb un mal a tot el cos i esgarrinxades a l’esquena i als malucs. Mig incorporat al marge del llit, ulls clucs, vaig pensar que tota aquella festassa de la nit d’abans algú l’havia fet per algun motiu que ara no sabria concretar... O potser si,... ah, si! Ara recordava. Coi, és clar! Una festa que jo mateix(a) havia convocat.

CARAM!, SÍ ÉS QUE AHIR HAVIA ESTAT EL MEU ANIVERSARI!

Osti, ni recordo quants...

Me’n vaig a dormir. Estic esgotat.

(...)

Recordo que quan us vaig deixar, una amiga de la Lucia, una tal Daniela va arribar i va pujar al pis. Em sembla que algú veí queco es va queixar del soroll que fèieu... Us deixo amb elles, segur que us fan seguir saltant. Jo ja no puc més. Demà m'ho expliqueu..