Una mica de cultureta teatrera, musical i playera

Un cap de setmana cultural. Divendres al tiatro i dissabte, de concert. Diumenge de platja, que és on s’aprèn més cultura que enlloc: mirant, és clar, les es-cultures, vull dir; que es passegen pel voltant. Alguna blocaire hi deuríeu ser-hi, segur...

Primer una al Versus Teatre, una d’aquelles sales “alternatives” de la ciutat, un “espai no convencional”, com ells mateixos s'autodefineixen. I és cert. No ho és gens, de convencional: té un escenari arran de terra i les butaques (cadires força incòmodes, per això de poc convencionals) a cantó i cantó. Això fa que vegis sempre els actors de cara, esquena o perfil, segons sigui l’escena, i a tocar del nas; si t’ha tocat seure molt endavant, com va ser el meu cas. Osti, tu! Si gesticulen deveritat i tot els actors! Vaig anar a veure “Viatge a Califòrnia”. L’obra en si no era res de l’altre món, però l’actuació de l’Àlex Casanovas em va semblar excepcional; plena de matisos i recursos. Versa sobre la baixada a l’infern d’un home que ha viscut en fals; a remolc del seu sogre, un tauró dels negocis; i de la seva dona, amb qui es va casar per conveniència: un autèntic "home de palla", sense identitat. En descobrir-se els tripijocs del sogre (a punt de morir), el pobre infeliç queda com el màxim culpable, ja que tots els desfalcs van al seu nom. Buscat per la policia i els creditors, que li volen la pell, enceta una fugida sense sortida cap a l’autodestrucció. A més, uns dies abans, se li mor la filla adolescent en un accident de tràfic. La dona (la Lali Barenys) li fa el buit, encegada per la mort recent de la filla i un .Un quadro, vaja. Realment la filla (l'Aida de la Cruz) que li fa la rèplica al Casanovas (al peincipi costa "pillar" que és un fantasma que se li apareix per fer-li qüestionar l’amargor de la seva existència) no li fa una bona rèplica. Però és joveneta i té anys per aprendre la noia. No cal se tan durs, veí!. L’escena en què ja derrotat a tot, borratxo perdut, sembla que s'aboqui a l'abisme, la va bordar, el noi. Em va sorprendre el Casanovas, ho reconec. El que hauria d'haver estat un del galants del cinema català (junt amb en Jordi Mateu) s’ha quedat en assidu de sèries de televisió; però posseïdor d'un registre dramàtic que deu-n'hi dó! Per cert, cal que sapigueu, noies, que quan l'al·ludit es queda en slip, a l'única escena de llit de l'obra, també demostra tenir una incipient panxeta com jo. (Bé, la meva ja és més que incipient, cal dir). El final tampoc l’explico, perquè tot pren un gir de tragicomèdia en un final inesperat. La crítica del Benach, a Teatre BCN, el posa pels núvols.

I el dissabte de concert a Torroella de Montgrí, que hi falta gent! Al 27è Festival de Músiques del Món. Abans , un sopar frugal a la fira de paradetes de jalar multicultural que des de fa uns anys es munta al passeig de l’Església, també dins el marc del festival. No hi heu anat mai? Paga la pena... Hi ha de tot i per tot: menjars cubans, senegalesos, marroquins, peruans, italians, rumanesos, colombians, xinesos,.. i tots mostrant algun plat típic de la seva cuina. O no. Que d'engaliponar-te també en saben, aquests... Aquest any, m’he abocat a la cuina andina i a la marroquina. La cervesa, però, del país.

I després de la manduca, al concert, amb la panxa plena. A escoltar l'Orquestra Àrab de Barcelona i el seu mentor, l'Eduard Iniesta.

No coneixia aquest Eduard Iniesta, però val a dir que el noi s’ho treballa de valent. Tenia més de mitja dotzena d’instruments de corda al seu voltant i els va tocar tots! D’aquells que es diuen de doble corda. I l’orquestra àrab (quasi tots eren catalans, però!) sonava d’allò més bé: contundent, precisa, conjuntada. Violins, viola, xel.lo, percussió, guitarres, baixos, sintetitzadors, timbals diversos i les veus d’una noia ataviada de guisa àrab (potser una mica excessiva n la danse del vel i una veu un pèl rogallosa) i un noi àrab –aquest sí- amb una veu deliciosa que cantava, quasi recitava, poemes i romanços andalusís. L’orquestra té la gràcia i l'encert de fusionar amb gust i precisió música tradicional de totes les cultures del Mediterrani. Vam sentir cançons d’origen grec, turc, àrab, andaluses i catalanes. Amb versions de poemes musicats i cançons folclòriques d’un i altre indret sense solució de continuïtat. I sobretot, molta percussió. I sovint, posant versions semblants de dues cançons d'arrel distinta, costat per costat. L’experiment, si no brillant, molt reeixit. Escoltant-lo em convencia a mi mateix que venim d’una cultura comú. Creia que li deia això a l’Ashe fa un temps: a voltes, més que català, em sento profundament mediterrani.

I parlant de Mediterrani, el diumenge, a quallar bronzo a l’ídem. A Pals. A mi com que em rellisca el sol, puc albirar tan sols a lluir un vermellet "trencador". Aprofito la solana per "cruspir-me" pàgines i pàgines; ja que les es-cultures que s’hi passegen, només les puc albirar de lluny. Amenaço amb més ressenyes literàries, doncs. Serà un estiu per posar-se al dia.

I a esperar les vacances a veure si arriben! Que tots esteu tocant el dos i aquí només quedem els pringats pencaires blogeros! ;-)


----------------------------
Ah! I encara que no té res a veure amb el post, però com que ja estic fart de tan jutge i polític retrògad, cateto i carpetovetònico, i com que em sembla que qualsevol crítica que fem a la monarquia borbònica se la te més que merescuda, em solidaritzo amb la redacció de El Jueves i els dic, com molts de vosaltres en els vostres blocs, que els donin molt pel c... en aquesta colla de censors i segrestadors de la llibertat d'expressió. Tornem al 75, amics!