De la carpeta del veí (5): L'altri

“Hi ha alguna més?” , em demanes. I es desferma la tempesta. Unes síl•labes que pugen a batzegades de la gola i moren, ermes, just abans de néixer. Se't dibuixen esgrafiats a les temples. La llengua eixuta i els llavis closos. No balbuceges. I el nom se’t dissol a la gola. Només el silenci, i un tancar d’ulls per resposta. Calles, covard. “Hi ha algú altre?”, em pregunto. I el silenci s’acotxa als teus ulls que miren de travessar sense ferir-me. Un llarg bes s’acomoda al nostre oratge... i les llengües parlen sense requesta.

Ens abaltim els cossos, guerrers sense consignes. No duem escuts, ni estàndards. No hi ha armes, estratègies, ni dreceres. Tan sols un passat que ens justifica, i un escrit trèmol, a l’estampida. Els batalls ressonen enfora i una nova càrrega ens perpètua. Ens aboquem de nou a un vell incendi de pous inacabats; vestits de foc, sal i records. “Hi ha una altra mar”, t’afermes. Sí. I la teva mà em mostra el camí que només la complicitat atorga.

La nostra habitació és una illa. El nostre llit, un naufragi. I el far, que re anuncia, una llarga glopada al teu baix ventre. Només ens resten els mots per salvar-nos. El bes al teu ulls segella un pacte, que ens afebleix i ens perpetua.

No preguntis. No retreguis.

No demanis perquès ni ens justifiquis.

El dubte ens honora i ens enalteix; còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, l’altri ens sotja i ens vigila.