De lectura (27): El salobre, de Pons Ponç

"Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m’apuntalin fent versos la vida”

(Calçobre)

Pons Ponç té el nom més cacofònic de la poesia catalana. No sé si és un àlies o una bona pensada dels seus pares… Tan li fa. El fet és que l’havia llegit poc i sempre m’havia semblat un hàbil conreador de la paraula escrita. Això és, un d’aquells poetes que escriu poc, amb una actitud tranquil·la, acurada i purista. Precisa i treballada, en suma (“és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric / i el més íntim exili és un vast sentiment”, Terra d’adéus).

Ell és menorquí, i ja sabeu que tinc una predilecció especial per tot el que vingui l’illa. Realment, El Salobre és una lloança als diversos paisatges menorquins. Les cales, el mar, els oliverars, les tanques, la gent,...Però una lloança nostàlgica. Com aquells “Paraiso perdido, perdido por buscarte / yo, sin luz, para siempre” que deia Alberti a Sobre los ángeles.

El títol del llibre ja evoca un cert gust agredolç. De salabror i mel. I certament el llibre —molt curtet, que es llegeix en mitja tarda tranquil·la— es mou entre aquest dos extrems: l’evocació d’un passat ja esvait i una certa voluntat de denúncia d’un present que li desplau i que el mou a una necessària presa de postura críticq. (“Serà un vers de revolta, el meu darrer pensament”, Argonauta). Els seus versos són un record constant al seu “espai viscut”, els seus territoris d’infantesa i joventut que ara ja han canviat per la mà des nouvinguts —els guiris, vaja; però que ho han fet amb a complaença dels nadius, no ens equivoquem!— (“Prest serem souvenirs mohicans i estrangers”; Terra d’adéus)

Ponç és un home llegit i, com molts poetes, ens ho fa saber tothora, en un acte que deu tenir un to de pedanteria intrínseca que a voltes, jo també practico. En els seus versos treu a col·lació autors que li deuen ser propers i estimats: Bréton, Kafka, Saramago, Max Jacob, Picasso, Genet, Bataille, Homer,... O bé encapçala alguns poemes amb versos d’altres autors que també l’hauran inspirat: Warren, Eliot, Seferis, Valente,...; o senzillamnet, els els dedica: a Vinyoli, a Josep M. Llompart, a Montale,... En el fons, la poesia és reescriure una i altra vegada els pensaments que ens ocupen els humans d’una manera atàvica i secular; i que d’una manera o altra, molts ja han escrit d’antuvi: el desig, el record, l’amor, la lluita, la mort, el sexe,... Ho faran millor o pitjor, amb major o menor encert; però és la sínia de sempre que remou la mateixa aigua.

Així doncs, hi ha poemes de records (“Cant i escric amb amor el nom dels boscos purs / on jugàvem a guerra els amics / i on anàvem amb la mare a cercar esclata-sangs; Argonauta); i altres d’esperança (“Terra nostra i mortal, terra aspriva i calenta, / la llavor de l’orgulla farà viure salvats / tots els símbols que el temps ha gravat en la pedra”, Esborrany de nocturn a Estèrri d’Àneu); poemes elegíacs (“I un munt de mots que cal salvar insurgent / S’estranya en passar el vell mestral / Sobre Menorca i plou / no tenc res més, Inventari d’alba); i de solitud o companyia (“l’adéu d’un home tot sol, / damunt cada illa una llàgrima, / al fons del cor el teu nom”; Spiritual); o d’autoafirmació personal (“Ara escric descalç entre el pinar / Així sent bé la terra / L’antiga i aspra terra endogalada / Dels avis dels besavis dels meus avis”, Filius insulae); alguns també amb un cert misticisme que no comparteixo ( “que sap que Déu és mort i que ha d’anar a fer feina”, Stalker). Però per sobre de tots ells, els de denúncia (”dins les síquies la gent llença llaunes i fems”; Obituari; “Els bàrbars s’han fet seu tot el present / Una altra llengua imposa el seu destí”, Com un renec).

I acaba el llibre un llarg poema elegíac al món del cinema i la literatura (Les enfants du paradís). Un poema que sintetitza el pòsit cultural del poeta i que és, en el fons, el rerafons ideològic de tota una generació. Un rera l’altra s’anuncien referents i icones que han ajudat a forjar el pensament de la segona meitat del segle XX al nostre pais. Relacionar-les, suposaria transcriure sencer el poema. Millor que el llegiu el llibre.

I si ho feu, llegireu versos de diferents registres formals: sonets, alexandrins, haikús, poemes de vers lliure i, els més intensos, de poesia en prosa. Ho toca tot, el noi, vaja. Un crac. I escriure sense signes ortogràfics: molts poemes no tenen ni punts, ni comes, ni guionets, ni cometes... I malgrat tot, tots ells tenen un musicalitat evident. Això no surt per art de màgia. Vol treball i constància. El que em falta a mi.

El llibre és del 1997, escrit després de la mort del seu pare i, segons el seu prologuista, Sam Abrams, «tanca una època d’”homenatges” i inaugura una nova època, la tercera, que es caracteritzarà per progressiu abandó del culturalisme poètic anterior i l’emergència d’una veu més despullada, més autèntica i més penetrant, que es nodreix més de la vida moral del poeta que de la literatura.»

Si ho diu ell així de bé, perquè he d’afegir res més, jo?

O si de cas, que ho digui el mateix Ponç:

“Si no llegesc o escric, em sé perdut” (Male di vivere)

Això sí que també em passa a mi.